QUÈ VOLEM SER A TARRAGONA QUAN SIGUEM GRANS ?

L’anunci fet pel Govern el passat 7 de setembre, amb  tota la posada en escena de gran esdeveniment ,  de la instal·lació d’un macroprojecte de turisme, oci i joc en els terrenys que la Caixa té al costat del Port Aventura, he de reconèixer que em va deixar perplexa i què passat el primer moment de sorpresa inicial l’escepticisme i tots els dubtes i prevencions em van atacar com una mena de pepitos grillos de la consciència.

La notícia què ,com a conill del barret es treia el Govern ,davant del fracàs del seu intent d’atraure l’Eurovegas - aquí Artur la lideeresa Esperanza te la va jugar- i què jo vaig viure com una victòria del seny, de la defensa de la terra i de la mobilització social en la que ICV  ens havíem implicat des de l’inici. L’anunci   i les declaracions posteriors d’algun conseller desdient-se del què havien dit  sobre Eurovegas  semblava  una mena de pataleta : “No, si mai ens havia agradat, no representa el model què volíem per a Catalunya,  si el nostre ara és millor etc. “

Però el cert és què en aquest cas CIU ha repetit els tics de falta de transparència, d’opacitat, de consulta al territori, què  vol dir alguna cosa més que parlar amb el President de la Diputació i amb l’alcalde de Salou, ambdós de Convergència i ens ha deixat més ombres què llums sobre la viabilitat i realitat d’aquesta promesa de 20.000 llocs de treball tan necessaris per al nostre territori.

Perquè  res s’ha explicat del finançament del projecte, si sabem que darrera hi ha l’empresari  Enrique Banyuelos  un empresari lligat a la bombolla immobiliària i a un dels pelotazos urbanístics del país Valencià què aportarà un 20% de la inversió inicial i la resta ?  Ens ve a la memòria un altre projecte privat en el que es va acabar posant diner públic amb personatges com de la Rosa, Prenafeta, etc.

És alarmant observar, també, com qüestions tan bàsiques quan es pretenen construir 12.000 habitacions  com l’abastiment d’aigua, els residus, la mobilitat  i en aquest cas la proximitat dels terrenys amb la indústria química què augmenta exponencialment el risc i dificulta els problemes de protecció civil, no s’hagin explicat o fins i tot no sàpiguen com resoldre-les, bé almenys pel que fa a l’aigua ( Conseller Recoder)

Això si mentre tant l’alcalde de la ciutat  i altres polítics de la demarcació els hi preocupa què es digui Barcelona World,  fixa’t !!Més enllà dels 6 casinos i el que comporta el joc, més enllà del model turístic tancat què no posa en valor el territori, més enllà de les qüestions medi ambientals.   A mi no m’estranya , és la història  repetida del nostre territori, per això jo em pregunto si més enllà de les discussions nominals els i les polítiques de CIU, PSC i PP tenen clar què volen per al futur del nostre territori, què volem què siguem quan siguem grans ?

EL PP JUGA AMB ELS DRETS DE LES DONES

Article publicat al Diari de Tarragona

Amb l'Arga Sentis i l'Alba Benedicto 

Com que el PP ha traït el seu propi electorat incomplint sistemàticament el programa que va dur a les eleccions, cau ara en la temptació de satisfer aquests votants apel·lant als seus prejudicis més arrelats, que tenen a veure, lamentablement, amb els drets de les dones, convertits un altre cop en moneda de canvi: per tapar les destrosses que els dogmes ultraliberals causen en el nostre país, les doctrines ultraconservadores tonen a estar a l’ordre del dia pel que fa a la salut reproductiva i a les nostres opcions vitals. No poden, ni volen, dominar l’economia, i es volen consolar dominant el nostre cos. Per fer-ho, no dubten a passar per sobre del consens social i de drets ja consolidats. 

Amb tot, l’abast de la reforma anunciada no s’ha concretat més enllà del principi amb que la justifiquen (el dret a la vida “d’un concebut no nascut”) i dels canvis dels terminis per a supòsits. Tot aquest garbuix el fonamenten en creences morals –les seves-  obviant qualsevol raonament científic i oblidant que no és el govern qui ha de determinar ni la racionalitat ni la consciència de les persones. La reforma que es prepara representa una clara involució en drets i un retorn al passat, cosa que suposaria deixar a milers de ciutadanes i professionals de la sanitat en una situació d’inseguretat jurídica, ja que retornar a una llei de supòsits pot provocar major qüestionament legal i, malgrat que estiguin despenalitzats, sempre poden ser objecte d’encausament judicial.

Legislar l’avortament sobre supòsits, a sobre, és fomentar la injustícia social, la manca d’equitat i les desigualtats de tota mena. El fet de no garantir l’accés a l’avortament lliure i gratuït situa a moltes dones en una clara vulnerabilitat social. A sobre, tornar a una llei d’aquest tipus ens col·locaria a la cua d’Europa, al mateix nivell que Polònia, Malta o Irlanda. La majoria de països europeus han regulat l’avortament amb una llei de terminis.  

Apel·lem, doncs, a la responsabilitat del Ministre de Justícia per a legislar a partir del consens social i no obeint els dictats dels sectors ultraconservadors i radicals amb ideologies fonamentalistes que estan al marge dels valors democràtics, de la igualtat de gènere i del respecte a les llibertats personals. Però si Gallardón no ens vol fer cas ens trobarà mobilitzades, i haurà de tornar a sentir els vells eslògans, aquells que consideràvem feliçment superats. “Nosaltres parim, nosaltres decidim!” “Sobre la meva sexualitat decideixo jo!”

 http://flic.kr/p/bxZvk9

Gestionar correctament el bosc i prevenir els incendis

Article publicat al Diari de Tarragona, dilluns  23 de juliol de 2012 a la pàgina 19

De ben segur, si el Govern de la Generalitat adoptés el saludable costum de complir les resolucions del Parlament, com seria d’esperar en un règim democràtic, la nostra tasca com a diputades o diputats no semblaria tan estranya als ciutadans. Molts de nosaltres ens esforcem a dur a l’hemicicle les qüestions que preocupen al carrer, i en honor a la veritat he de dir que la majoria dels meus col·legues hi són sensibles, debaten els problemes i prenen determinacions al respecte. Després, però, tots els afers passen a mans del Govern, que és l’encarregat de dur-los a terme. I el Govern, si en comptes d’obeir es fa el sord -com passa sovint-  qui ho acaba pagant és la ciutadania, i de retruc totes les institucions en quedem esquitxades.

Darrerament, el Parlament ha aprovat una proposta resolució, que he presentat jo mateixa a través del grup d’ICV-EUiA, amb l’objectiu de millorar la gestió forestal i la prevenció d’incendis. El text insta el Govern a no paralitzar ni endarrerir les obres forestals relacionades amb els perímetres de prevenció prioritària, l’arranjament de pistes i camins forestals;  i a no disminuir l’import de les subvencions adreçades a una gestió forestal sostenible.

La proposta es va aprovar per majoria, perquè hi van donar suport tots els grups tret de CiU. I aquí està el problema, perquè a ningú no se li escapa que són persones de CiU, precisament, les que haurien de complir aquest mandat parlamentari que no han votat. Ho faran?

Encara que diguin que sí, que ja ho estan fent, hi ha indicis preocupants en sentit contrari. Com, per exemple, la reducció de més del 40% en els pressupostos de la Direcció General del Medi Natural des de l’any 2010 ençà, xifra que posa negre sobre blanc el que per altra banda tothom pot percebre: l’abandonament per part de Convergència i Unió de les polítiques ambientals que havien caracteritzat la trajectòria dels governs d’esquerres anteriors.

Em temo que és  més un problema ideològic, de model de país, que no pas una retallada dictada per la necessitat, com a ells els agrada dir. Una correcta gestió dels nostres boscos i del nostre entorn natural no només seria econòmicament sostenible: seria avantatjosa per a tothom, una veritable font de riquesa. Em refereixo a activitats com ara l’agricultura de muntanya, la utilització adeqüada de la biomassa o la ramaderia extensiva, per posar només tres exemples de pràctiques que mereix la pena explorar, perquè no malmeten el medi i aporten guanys reals i tangibles.

En comptes d’això, CiU pot tenir la temptació de seguir l’exemple valencià. Retallades i “estalvi” a tort i a dret,  indiferència o ceguesa envers el bosc, i després, un foc forestal imparable, perquè cremava sobre un terreny oblidat i no hi havia prou recursos materials, tècnics ni humans per plantar-hi cara. Si no volem que això ens passi aquí, a Catalunya, el Conseller Pelegri,   responsable del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural ho te molt fàcil. No cal que faci cas al què li reclamo des de l’inici del mandat  com a portaveu del grup d’ICV-EUiA a la Comissió; només cal què  doni compliment a la resolució del Parlament de Catalunya. Amb això, de moment, n’hi hauria prou.

La República Arab Saharaui, els fills dels nuvols i el Parlament de Catalunya

Fa un mes varem poder escoltar el  ministre de cooperació saharaui, Hach Ahmed,  a l'intergrup per la pau i la llibertat del Sàhara què hi ha al Parlament de Catalunya i del qual formo part com a portaveu d'ICV-EUiA per  què ens expliques  la  difícil situació política i social d'aquest territori i respondre les preguntes dels diputats.
L'intergrup del Sahara què funciona  des de finals dels anys vuitanta, promou debats, estudis i sensibilitza sobre qüestions diverses a l'entorn del Sàhara a través d'actors del territori i d'experts i  vol posar el focus en aquest conflicte internacional, per tal que no caigui en l'oblit.
Justament varem poder parlar de la situació en un moment en què s'ha de prorrogar el mandat de la MINURSO i justament per això  vaig presentar una proposta de resolució per tal que la MINURSO pugues vetllar pel compliment dels drets humans.
I per què ?

Perquè el 27 de abril de 2011, el Consell de Seguretat  de l’Organització de les Nacions Unides va decidir prorrogar el mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) fins el 30 d’abril de 2012, RES/1979 (2011).

Aquest mandat ha estat prorrogat en 38 ocasions des del 1991, sense que s’hagi pogut arribar a una solució pacífica del conflicte i amb una situació cada cop més agreujada de violacions dels drets humans i dels acords establerts, tal i com s’explicita en el darrer informe del Secretari General del Consell de Seguretat sobre la situació relativa al Sàhara Occidental.

La MINURSO  va observar i enregistrar 126 noves violacions comeses per l’exercit de Marroc una xifra molt elevada en comparació a les 24 enregistrades en el període anterior i , en general, un deteriorament de la relació amb el MINURSO.
La situació s’ha vist agreujada pels atacs i enfrontaments violents posteriors al desmantellament del  campament Gdim Izik , que es van produir  El-Aaiún amb una violació sistemàtica dels drets humans per part de l’exercit i la policia de Marroc.

Davant d’aquesta situació que es viu al Sàhara Occidental, territori il·legalment ocupat per Marroc i que està pendent de culminar el seu procés de descolonització, creiem què calia demanar a l'ONU,  que en la propera renovació del mandat de la MINURSO , els doti de la potestat de vigilar el compliment dels drets humans al Sàhara Occidental ocupat a la fi d’evitar les reiterades violacions d’aquests drets que exerceixen la policia i l’exercit marroquí.

També creiem que calia què el Parlament de Catalunya instes  a les autoritats de Marroc , a acabar la persecució dels activistes pel drets humans al Sàhara Occidental, a suspendre els judicis que tenen en contra i a l’alliberament dels presos polítics sahrauís engarjolats a les presons marroquines.

De tot plegat , tinc dubtes que aquest Govern de CIU se'n faci ressò , veient els viatges i relacions comercials amb Marroc o l'actitud de la mateixa Presidenta del Parlament que ni va tenir un moment per a rebre el ministre i donar-li la benvinguda com hagués fet amb qualsevol altra persona del mateix rang d'un altre país. Caldrà doncs seguir treballant, també fora del Parlament, amb les associacions de suport, amb les diferents mostres de solidaritat, per a què el Sàhara i els seus fills i filles puguin tornar a la seva terra, execerceixin el dret a l'autodeterminació què tenen tots els pobles i puguin explotar els seus recursos naturals què avui els hi esquilma Marroc amb el vist-i-plau europeu

El PP promou el conflicte lingüístic

Article publicat al  Diari de Tarragona i altres mitjans locals el 6 de juny de 2012

Com si no tinguessin coses més importants a fer, ara que governen l’Estat, el PP ha dut fa uns dies al Parlament de Catalunya una moció sobre el que ells anomenen “bilingüisme”. Pretenien, ni més ni menys, que la nostra cambra legislativa “garantís el bilingüisme en tots els usos orals i escrits (...) eliminant d’aquesta manera l’ús preferent del català en compliment del mandat estatutari i constitucional”. Pretenien també que ens sotmetéssim, plegats, a un altre reguitzell de restriccions -totes del mateix estil- redactades i pensades per limitar la presència de la nostra llengua en tots els àmbits, garantit per descomptat una sobredimensió de l’altra llengua oficial que s’afegiria al gran predomini que ja gaudeix a hores d’ara.

Ha estat un intent més, sortosament no reeixit, de continuar tibant la corda i de crear conflicte i polèmica allà on no n’hi ha, erosionant de retruc uns drets lingüístics i nacionals, els nostres, que no aconsegueixen posar-se fora de l’abast de les tisores de l’Estat i la seva deriva recentralitzadora. Per molt que ho intentin vestir amb arguments enganyosos, les últimes actuacions del PP en aquest àmbit no pretenen crear seguretat jurídica, com tampoc tenen per objectiu millorar la convivència de les llengües a l’administració. El que volen, de fet, és desenvolupar pel seu compte les darreres sentències del TSJC i el Tribunal Suprem contra el català, les quals s’afegeixen a la brutal càrrega contra l’Estatut duta a terme , el 2010 pel Tribunal Constitucional.

No cal dir que a ICV acatem, encara que no compartim, totes aquestes sentències i entrebancs. I, al mateix temps, considerem que no tenen cap legitimitat, com no té cap  legitimitat la composició del Tribunal Constitucional que va donar el tret de sortida a aquesta nova ofensiva. És un error que la llei permeti a un órgan jurisdiccional pronunciar-se sobre afers que han estat prèviament sotmesos a referèndum i aprovats majoritàriament, perquè es crea un conflicte entre la sobirania veritable, la dels ciutadans i ciutadanes, i una altra de fictícia o delegada, que és la que pretenia representar un tribunal esquarterat, esbiaixat ideològicament i amb el mandat esgotat.

I ara, el PP s’aprofita d’aquesta circumstància per insistir i tornar a insistir en un model lingüístic que topa frontalment amb el que ha establert la Generalitat amb l’ampli suport de la ciutadania i les forces polítiques. Hi ha, com no és gens difícil d’endevinar, un problema de fons que va molt més enllà de la llengua o llengües que parlem. Es tracta aquí de la tràgica indefinició de l’estat autonòmic, de l’absència d’un model clar i dels processos de recentralització que s’han engegat per no haver de reconèixer la pluralitat nacional, cultural i idiomàtica de l’Estat espanyol. És en les aigües tèrboles d’aquest riu que el PP s’ha posat a pescar, i com que no ho vol reconèixer no es cansa de repetir-nos que ho fa per garantir la seguretat jurídica i la integritat de les dues llengües oficials. Res més lluny de la veritat perquè, malauradament, podem veure el resultat de totes aquestes polítiques als altres territoris de parla catalana on sí que governa el PP. Allí es nega fins i tot el nom de la llengua, i òbviament no es dóna la idíl·lica convivència que aquí ens volen pintar.

Si el PP actués de bona fe, la qüestió es podria resoldre molt fàcilment. N’hi hauria prou que els populars es comprometessin a acceptar totes les disposicions de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 que no han estat expressament declarades inconstitucionals. Fins i tot amb aquestes escorrialles, l’actual model lingüístic quedaria garantit i blindat. I amb l’afegitó, gens anecdòtic, que estem parlant d’un text votat afirmativament per la immensa majoria de la població. Per què no ho fan? Perquè han triat, amb ple coneixement de causa, apostar per l’estratègia de la tensió. En el moment que patim una gravíssima crisi econòmica i social, en el moment que la situació és més delicada que mai, el PP opta per alimentar el conflicte sense aportar ni un sol element constructiu. No és estrany, que a Europa no els facin confiança. Nosaltres, tampoc.

L’atrafegada vida d’una diputada del territori d’un grup petit però valent o de com Asterix va resistint a l’aldea gala.

Foto a la Plaça la Font de Tarragona 22 maig 2012

Escric aquestes línies, no perquè tingui un moment de respir, suposo que com teràpia i justificació amb mi mateixa per l’estat de semiabandonament en que tinc darrerament aquest blogg.

Què voleu què us digui companys, per escriure es necessita temps i certa tranquil·litat d’esperit i no tenir altres urgències i és un error perquè potser , de vegades,  l’urgent no ens deixa treballar amb allò important i  acabem apagant focs, què al final poden ser d’encenalls o fins i tot de vanitats.

L’esclavatge , més enllà de la feina parlamentària i organitzativa, què suposa piular al twitter anar mantenint el facebook, respondre correus és també una trava a l’hora de poder dedicar-me al blogg, en el meu cas s’afegeix a més que el trajecte des de Perafort  ( Estació Camp de Tarragona) fins Barcelona és curt i què si em trobo altres parlamentaris què venen de Lleida o també de Tarragona comentem la situació o aprofitem per avançar feina.

El cert és què des del 14 de maig què vaig penjar la tertúlia de Catalunya Radio sobre els correbous, tema per cert d’actualitat amb la proposta de Reglament del Departament a la qual ICV-EUiA hem presentat al·legacions, fins avui han passat moltes coses sobre les què m’hagués agradat escriure.

Visites al territori, algunes programades i altres, desgraciadament forçades com la feta a Rasquera per l’incendi que va cremar 3.000 hectàrees de la Serra de Cardo, el primer dels nostres fòrums territorials fet a Tarragona i en el que vàrem poder confrontar amb la societat civil alternatives polítiques i nous models, intervencions en diferents Comissions del Parlament i una especialment grata a la Facultat de Pedagogia de la Universitat Autònoma, manifestacions al carrer per retallades educació, viatge llampec a Madrid per parlar de la Política Agrària Comunitària i finalment Brussel·les amb en  Raul Romeva i el Grup Verd ALE. Debats totes intensos, converses, propostes, trobades amb la gent i les ganes de poder escriure sobre algun d’aquests temes però no trobar l’espai-temps per a fer-ho. De totes formes sigui d’una forma o d’altra em comprometo amb mi mateixa i amb les persones què teniu la voluntat de llegir-me a anar-ne parlant si no de totes aquestes qüestions si de les què pugui, en la mesura què pugui.

http://www.catradio.cat/audio/630946/Catalunya-Radio-Tarragona---Esfera-publica
 Per les persones què no vareu tenir ocasió d'escoltar el debat sobre els correbous a les Terres de l'Ebre que varem fer fa unes setmanes a Catalunya ràdio, us paso l'enllaç, un tema calent ara que està a punt de sortir el Decret i que estem veient com el Delegat de Govern de CIU a les Terres de l'Ebre vol autoritzar-ho tot apel.lant a  estranyes tradicions que feia més de 50 anys que no es celebraven, haurem de revisar el concepte de "tradició".