dimarts, 20 de setembre del 2011

La ruleta rusa:Chernobil, Fukushima, Marcoule i ...?


El dia 1 d’octubre d’enguany, o sigui en dues setmanes, el Ministre d’Industria Miguel Sebastian, està disposat a renovar la llicència d’explotació de la central nuclear Asco 1 per 10 anys més, decisió què prendrà sense tenir els resultats de les proves d’estréss; decisió què prendrà amb un informe del CSN què detecta vàries irregularitats i dona 17 instruccions tècniques; decisió què prendrà en contra del 60 % de la ciutadania espanyola i m’imagino que en major proporció de la catalana, què suporta en el seu territori les instal•lacions, com una imposició més i sobre la qual no ha estat consultada.
El darrer accident d’un forn de residus nuclears a Marcoule torna a posar en el centre del debat el tema del risc i desmunta un cop més el miratge de la seguretat a més de l’ocultisme i falta de transparència què en el cas francès s’agreuja per tractar-se d’un centre classificat com militar sense control civil. Un nou accident a 289 km de la frontera catalana què segons diuen no ha provocat fuites, però ens podem fiar ? Com què després de les actuacions en aquesta matèria per part dels organismes oficials no ho tinc clar, hem presentat una bateria de preguntes al Conseller d’Interior, responsable de la Protecció Civil a Catalunya.
Amb Fukushima varem comprovar, un cop més, com el govern de torn, el lobby nuclear i l’Agència japonesa per a l’energia atòmica minimitzaven els riscos, ocultaven dades i posaven a la població civil en greu perill, 150.000 persones que durant anys no podran tornar a les seves cases, ciutats mortes i una zona altament contaminada on és impossible desenvolupar cap tipus d’activitat, tampoc ECONÒMICA.
Amb aquest context, és en el què el govern del PSOE a Madrid pretén hipotecar per 10 anys més el nostre territori davant el silenci còmplice i el vist-i-plau del govern de CIU a Catalunya. Un govern que quan ha de plantar cara pels símbols - importants per a la construcció del sentiment de pertinença- com la llengua i la senyera fa molt soroll apel•lant a la sobirania nacional, però què no vol entendre què sense sobirania energètica o alimentària, tampoc serem una nació. Perquè com estem veient quan es tracta de diners, quan es barregen els interessos públics amb les pressions dels lobbies privats , primer és la caixa.
Ascó 1 té 29 anys de funcionament, un reguitzell d’incidents i un dels accidents més greus com va ser la fuita de partícules radioactives al 2007, l’operadora ANAV acumula negligències palesa un abandonament progressiu de la cultura de la seguretat i ja té la instal•lació amortitzada. Avui podem prescindir d’aquest reactor ,segons les dades de Red Eléctica Española el total de potència instal•lada a l’Estat és de 97.000 MW, d’aquesta producció només 7.800 MW, un 8%, són produïts per les centrals nuclears. I la central nuclear Ascó I només representa un 1% del total de la potència instal•lada. Cal recordar que la màxima demanda, produïda el 2007, no va arribar als 45.000 MW.
Els governs del PSOE a Madrid i de CIU a Catalunya, poden no renovar la llicència i planificar els treballs de desmantellament i manteniment posterior , tasques què en els primers anys generen molta ocupació i posteriorment fer un pla específic de dinamització econòmica per a la zona què reactivi la demografia i millori la renda familiar per càpita, que a la Ribera d’Ebre és una de les mes baixes de Catalunya.
No temptem més la sort, ara ja toca, és possible tancar Asco 1, com va ser possible aturar el transvasament de l’Ebre. Sortim al carrer aquest diumenge , omplim la Plaça sant Jaume i què es senti la nostra veu abans no sigui massa tard.

divendres, 16 de setembre del 2011

Quan em vaig enamorar d'en Jordi Dauder

Sempre l’havia trobat guapu, atractiu per dins i per fora, al seu físic l’acompanyaven unes idees què jo compartia i comparteixo, el seu compromís valent amb els què pateixen les desigualtats, la seva radicalitat contra el poder i l’esglesia, ... Però he de confessar que em vaig enganxar a Nissaga de poder, la única sèrie de TV3 què he seguit i amb deler. En aquella època feia classes a Tarragona a l’Insti Vidal i Barraquer i com què sempre sortíem tardíssim, dinava al bareto del Leo, i tenien posada la novel.la com deien ells. El personatge què interpretava el Jordi, la relació incestuosa amb la seva germana, també impressionant la Vilarasau, em va enganxar, ell era capaç de transmetre el desig i la passió com pocs actors. Desig, passió, voluntat què posava en totes les coses de la vida i sobretot en totes les causes més perdudes, que menys i a les què donava suport.
Després del “subidon “ de Nissaga , la meva relació ja va ser per sempre i l’he anat seguint al teatre, en el què ha escrit, fossin poemes o contes, en les seves intervencions públiques i he vist com anava envellint sense perdre res de la seva bellesa, ans al contrari aprofundint la mirada, endolcint la veu i el gest.
Ahir va marxar i ens queda la seva obra, les seves paraules i sobretot les seves idees, com ell deia “la revolució encara està per fer” així que tenim molta feina i el trobarem molt a faltar.
http://www.jordidauder.com/multimedia/video.php?video=4

dijous, 15 de setembre del 2011

Començament de curs , torna la vella CIU de sempre.

Durant els primers dies de setembre és tradició què comparegui en roda de premsa la persona titular del Departament d’Educació, perdó ara Ensenyament, i els respectius representants territorials per fer-nos cinc cèntims de les xifres d’alumnes i professors, de les inversions i obres què es faran a les nostres escoles i Instituts , dels nous programes o aquelles qüestions principals què volen impulsar en política educativa.
Aquest any s’ha seguit la litúrgia i la representant de la Consellera Rigau en el territori, una persona de la casa i gran coneixedora del sistema i del territori ha tingut què fer mans i mànigues per explicar-nos la situació sense què es notes massa la brutal retallada de recursos que sofrirà l’escola pública.
La sensació llegint les dades es de dejà vu, és una música què coneixem bé els i les que vàrem treballar a l’educació durant els 21 anys que va governar CIU i què va deixar una situació de llistes interminables d’interins, manca de construccions escoles, falta de places de 0-3, conflictes en la preinscripció i menysteniment del món local en tant què administració educativa , entre altres coses. Situació que es va corretgi en bona mesura durant els 7 anys de govern catalanista i d’esquerres, almenys pel què fa a contractació de professorat, inversions, places de 0-3, Oficines Municipals d’escolarització, 6ena hora , etc. Tenint en compte a més què van ser els anys de més creixement d’alumnat nou vingut i què els dos darrers cursos ja es va haver d’iniciar una política de contenció per la crisi econòmica.
Les dades del Camp de Tarragona, com les de la resta de Catalunya, són prou explicites augmentem 2.610 alumnes d’infantil i Primària però només 7 mestres i augmentem 938 alumnes d’educació secundària i FP de grau superior però només augmentem 14 professors. És la màxima der fer més amb menys, què en el cas de l’educació, la salut o l’atenció a les persones és complicat i impossible de fer amb qualitat.
Es treu la 6ena hora que només es farà a 52 dels 290 centres de la demarcació i majoritàriament a centres què estan en Zones Escolars rurals o què són d’actuació educativa preferent, la qual cosa significa un greuge respecte els alumnes de la privada i la concertada que continuaran fent aquesta hora lectiva. On queden els acords del Pacte Nacional per l’Educació, bé alguns ja van quedar pel camí en la tramitació de la LEC i ara el govern de CIU els hi donarà el toc de gràcia.
Avui l’Informe de l’OCDE


era contundent sobre els beneficis econòmics i socials d’invertir en educació i jo afegeixo què a més es crea ocupació de qualitat i no deslocalitzable, però com en la resta de polítiques públiques aquest Govern va en la direcció contrària.
La seva política educativa potser acontenti al sector de l’escola privada i part de la concertada, aquella què no té vocació de servei públic, però no contribuirà a reduir i compensar les desigualtats socials, una de les funcions bàsiques que tot sistema educatiu nacional ha de complir.

dissabte, 10 de setembre del 2011

ESQUERRA NACIONAL


Article publicat al Diari de Tarragona 10/09/2011
Ens cal una esquerra nacional forta per fer front a la crisi social, a la crisi de la democràcia i a la crisi nacional. Catalunya té una dreta nacional forta, però una esquerra nacional feble. El combat polític per les llibertats nacionals és indestriable del combat en defensa dels drets socials i de l’Estat de benestar i per la lluita per la transformació del sistema polític, des de la Unió Europea fins a l’àmbit municipal. A les portes d’unes noves eleccions, hem de saber canalitzar la indignació pel creixement de les desigualtats socials i l’atur, pel segrest de la democràcia i de la Constitució que han fet el PSOE i el PP i la indignació nacional per les retallades de l’autogovern, transformant-la en mobilització, en acció política i en esperança.
Perquè, d’esperança, n’hi ha arreu del món. És en el crit de la gent indignada de la plaça Catalunya o de la Puerta del Sòl, dels joves portuguesos, de la societat israeliana, dels treballadors italians o de les revoltes àrabs. Un crit per la democràcia i la justícia social.

  © Blogger templates Brooklyn by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP