El PP promou el conflicte lingüístic

Article publicat al  Diari de Tarragona i altres mitjans locals el 6 de juny de 2012

Com si no tinguessin coses més importants a fer, ara que governen l’Estat, el PP ha dut fa uns dies al Parlament de Catalunya una moció sobre el que ells anomenen “bilingüisme”. Pretenien, ni més ni menys, que la nostra cambra legislativa “garantís el bilingüisme en tots els usos orals i escrits (...) eliminant d’aquesta manera l’ús preferent del català en compliment del mandat estatutari i constitucional”. Pretenien també que ens sotmetéssim, plegats, a un altre reguitzell de restriccions -totes del mateix estil- redactades i pensades per limitar la presència de la nostra llengua en tots els àmbits, garantit per descomptat una sobredimensió de l’altra llengua oficial que s’afegiria al gran predomini que ja gaudeix a hores d’ara.

Ha estat un intent més, sortosament no reeixit, de continuar tibant la corda i de crear conflicte i polèmica allà on no n’hi ha, erosionant de retruc uns drets lingüístics i nacionals, els nostres, que no aconsegueixen posar-se fora de l’abast de les tisores de l’Estat i la seva deriva recentralitzadora. Per molt que ho intentin vestir amb arguments enganyosos, les últimes actuacions del PP en aquest àmbit no pretenen crear seguretat jurídica, com tampoc tenen per objectiu millorar la convivència de les llengües a l’administració. El que volen, de fet, és desenvolupar pel seu compte les darreres sentències del TSJC i el Tribunal Suprem contra el català, les quals s’afegeixen a la brutal càrrega contra l’Estatut duta a terme , el 2010 pel Tribunal Constitucional.

No cal dir que a ICV acatem, encara que no compartim, totes aquestes sentències i entrebancs. I, al mateix temps, considerem que no tenen cap legitimitat, com no té cap  legitimitat la composició del Tribunal Constitucional que va donar el tret de sortida a aquesta nova ofensiva. És un error que la llei permeti a un órgan jurisdiccional pronunciar-se sobre afers que han estat prèviament sotmesos a referèndum i aprovats majoritàriament, perquè es crea un conflicte entre la sobirania veritable, la dels ciutadans i ciutadanes, i una altra de fictícia o delegada, que és la que pretenia representar un tribunal esquarterat, esbiaixat ideològicament i amb el mandat esgotat.

I ara, el PP s’aprofita d’aquesta circumstància per insistir i tornar a insistir en un model lingüístic que topa frontalment amb el que ha establert la Generalitat amb l’ampli suport de la ciutadania i les forces polítiques. Hi ha, com no és gens difícil d’endevinar, un problema de fons que va molt més enllà de la llengua o llengües que parlem. Es tracta aquí de la tràgica indefinició de l’estat autonòmic, de l’absència d’un model clar i dels processos de recentralització que s’han engegat per no haver de reconèixer la pluralitat nacional, cultural i idiomàtica de l’Estat espanyol. És en les aigües tèrboles d’aquest riu que el PP s’ha posat a pescar, i com que no ho vol reconèixer no es cansa de repetir-nos que ho fa per garantir la seguretat jurídica i la integritat de les dues llengües oficials. Res més lluny de la veritat perquè, malauradament, podem veure el resultat de totes aquestes polítiques als altres territoris de parla catalana on sí que governa el PP. Allí es nega fins i tot el nom de la llengua, i òbviament no es dóna la idíl·lica convivència que aquí ens volen pintar.

Si el PP actués de bona fe, la qüestió es podria resoldre molt fàcilment. N’hi hauria prou que els populars es comprometessin a acceptar totes les disposicions de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 que no han estat expressament declarades inconstitucionals. Fins i tot amb aquestes escorrialles, l’actual model lingüístic quedaria garantit i blindat. I amb l’afegitó, gens anecdòtic, que estem parlant d’un text votat afirmativament per la immensa majoria de la població. Per què no ho fan? Perquè han triat, amb ple coneixement de causa, apostar per l’estratègia de la tensió. En el moment que patim una gravíssima crisi econòmica i social, en el moment que la situació és més delicada que mai, el PP opta per alimentar el conflicte sense aportar ni un sol element constructiu. No és estrany, que a Europa no els facin confiança. Nosaltres, tampoc.