Dels crims de tinta: Negres Tempestes

Deia la reina indiscutible de la novel·la negra Agatha Christie que "la maldat no és quelcom sobrehumà, és una cosa menys que humana". Potser pel gust de capbussar-nos en una realitat imaginada de la qual podem escapar amb facilitat quan les coses es posen magres o pel gust de desenmascarar criminals, la novel·la negra és un dels gèneres literaris amb una major vitalitat entre els lectors. Personalment, sóc fan indiscutible de la sèrie de Carvallo de l'enyorat Vazquez Montalban que ha retratat entre altres paisatges urbans el de la Barcelona postolímpica.
Amb alguna excepció destacada com la de miss Marple, la literatura clàssica de la novel·la negra està plena de detectius a l'ús. Per suposat que masculins. Si parlem de les darreres fornades ens trobarem al comissari Brunetti (Donna Leon), el tinent Jaritos (Petros Markaris), Kurt Wallander (H.Mankell), el comissari Montalbano (Andrea Camilleri)...Fins i tot la irlando-americana Tana French estableix com a protagonista de la molt recomanable El silenci del bosc a Ryan, un nen traumatitzat per un fet violent del passat que es converteix en policia en fer-se gran. No parlarem dels clàssics: Maigret, Sherlock Holmes, Poirot,...
Una mica en contradicció a aquest model, la novel·la Negres tempestes de l'escriptora Teresa Solana és força original en el plantejament. Protagonitzada per una sotsinspectora dels Mossos d'Esquadra, Norma Forester, que investiga l'assassinat d'un catedràtic d'història (Francesc Parellada) i que està envoltada d'una família peculiar (el seu marit l'Octavi és un metge forense, la seva filla és okupa, un cunyat exhomosexual, una mare hippy i una tieta aficionada a la informàtica que és monja de clausura). Elements tots ells que conformen un relat vibrant i divertit ambientat en la Barcelona actual però que evoca els anys de la Guerra civil i la postguerra i planteja que ha quedat de l'idealisme dels vells combatents de la República.
Al igual que La solitud de Patrícia de Carles Quílez i La mala dona de Marc Pastor, Negres Tempestes és la guanyadora dels Premis Crims de Tinta creats els 2008 pel Departament d'Interior amb motiu de la commemoració dels 25 anys de la Llei de creació del cos dels Mossos d'Esquadra.

Pa negre o el material del qual estan fetes les passions universals

Al llarg de la història, pocs aliments han estat tan bàsics per les persones com el pa i pocs han simbolitzat com ell la subsistència dels desposeits. Tenir-ne o no podia marcar la diferència entre la supervivència o la fam en societats rurals amb pocs excedents agraris; quan les dificultats eren grans però no ofegaven la família es consumia pa d'altres varietats de cereals com el pa negre, una mena de pa de pobre.
Pa negre és, doncs, el pa de la misèria moral. Basant-se en aquesta idea, fa uns anys l'escriptor Emili Teixidor va escriure la magnífica novel·la Pa negre, que conforma una trilogia inacabada de la qual també s'ha publicat Els convidats, una mirada complementària a la nostra història més propera.
Sense conèixer el texte literari, fa escassos dies vaig tenir l'oportunitat d'anar al cinema a veure l'excel·lent pel·lícula que ha fet l'Agustí Villaronga, premiada recentment al festival de Sant Sebastià.
Pels que encara no hagin anat al cine, us recomano la història de l'Andreu, un infant a la recerca dels culpables de l'empresonament del seu pare empresonat. Un argument que a priori ens parla de les condicions de vida a la Catalunya rural de la primera postguerra però que a la que hi pensem una mica ens transporta també a reflexions sobre temes totalment universals: la descoberta de la sexualitat, la llibertat, l'ambició...L'ambientació d'Agustí Villaronga és magnífica i, al igual que una altra peli que em va impresionar sobre aquest temps La lengua de las mariposas basada en la novel·la de Manuel Rivas, una reflexió sobre com la misèria humana es pot forjar en la nostra infantesa. Pels que encara no us heu animat a anar al cinema us penjo el tràiler perquè aneu fent boca: