A totes les Hortensies, Pepites, Tomases, Carmes,...

Benito Zambrano després de tant de temps de silenci, des de la magnifica “Solas” em torna a meravellar en aquesta pel•lícula, que mes enllà de retratar la repressió, l’acarnissament del règim franquista amb el suport de l’església catòlica contra els vençuts i especialment els comunistes, ens parla de l’amor amb majúscules, de la solidaritat, de la valentia de les dones, de la resiliència femenina.

Dues germanes Pepita i Hortensia, dos compromisos, dues fortaleses la d’Hortensia des del convenciment de les seves idees, des de la ràbia del qui ho ha perdut tot en una batalla injusta què no ha començat, la de la Pepita per amor també per compromís amb els seus, amb el què li queda de la seva família, per la seva germana, per l’home del qui s’enamora també compromès.

Presons de dones, fred, brutícia, polls, sarna, gana , por, afusellaments a la nit, tortura i maltractes i en mig la capacitat de resistir perquè no estaven soles , perquè “las compañeras” s’ajudaven i teixint les xarxes de solidaritat i ajuda mútua feien més humana la situació. Com explica la Carme Casas a les seves memòries i quan parles d’aquells temps amb ella, també sofrien els de fora què tenien gent a la presó, que se’n havien d’amagar com la Pepita de la pel.lícula, com la Carme què diu què havies de donar la impressió d’una vida “normal”, quan res en aquells temps ho era de normal.

Tant de bo, els i les professores conscients de què l’educació sobretot ha de transmetre valors recuperin aquesta què ,com d’altres pel.lícules, esdevé a més d’una bona lliçó de la història recent del nostre país, una reivindicació a la memòria democràtica al paper de les dones i al dret dels republicans a recuperar els seus morts. Quina millor classe d’ètica podríem fer ?