La muntanya màgica

He pogut gaudir d’un dies de muntanya i solitud a un dels meus espais màgics del Piri, a Ordesa. Feia un parell d’anys què no pujava i ja en tenia ganes així què amb la furgoneta m’hi vaig plantar a Torla amb la idea donar-me tota la canya possible i gaudir dels paisatges de calcària i aigua què aquí són magnífics.
El primer dia tenia la intenció de fer la Punta Tobacor, però una tempesta als Llanos de Millaris m’ho va impedir i vaig anar a protegir-me al saturat refugi de Goritz, descobrint amb alegria, què ara el porta una altra gent molt més amable. Vaig pensar què finalment tota la gent què gambem per aquelles terres estàvem de sort amb el canvi, doncs el què busquem en un refugi, justament, és això amabilitat, ajuda i un cop de ma.
El dia següent, pujar i baixar a la bretxa de Roland des de San Nicolas de Bujaruelo, una bona pallissa, fins al Coll, gairebé sola però del coll fins al refugi de Serradets allò era una processo, bàsicament de francesos, perquè a la seva vessant hi ha una pista què et deixa a dalt del coll. Em vaig alegrar que a la vessant espanyola el Pirineu segueixi tenint aquest punt més salvatge i inaccessible i sobretot em va fer il•lusió, què malgrat els avenços del canvi climàtic, aquest any les glaceres estaven conservades, fins i tot la de darrera del Taillon, què no havia vist a l’agost mai tan gran i plena.
Però el miratge d’enguany, degut a la climatologia, no ens pot fer oblidar la fragilitat d’aquests ecosistemes, per això contemplant la bellesa de la paret de Gavarnie a part d’emocionar-me se’m van refermar les conviccions polítiques i l’empenta de lluitar perquè els nostres fills i nets i tot@s @ls què vindran puguin també fruir-ne.