LEANDRE SAHÚN 100 ANYS PER CELEBRAR

Aquest dissabte vàrem celebrar al Teatre Magatzem de la Cooperativa Obrera l’aniversari del Leandre Saún, què el dia 17 de gener havia complert 100 anys dels quals més de 80 han estat de lluita, de compromís, d’implicació política en l’esquerra nacional, primer al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya Verds.

No parlaré de la biografia del Leandre, de la qual podeu trobar un resum, què ha fet el company i historiador  Lluis Balart a la web d’ICV de la vegueria del Camp de Tarragona i si voleu un treball més exhaustiu podeu llegir el llibre Leandro Saún y Carmen Casas Organización política Clandestina en la Zaragoza de los años 40, escrit pels historiadors aragonesos Ivan Heredia i Irene Abad,  gràcies a una beca de recerca atorgada pel programa Amarga Memoria del Govern de l’Aragó.

Aquest programa que es va posar en marxa l’any 2004 per la Direcció General del Patrimoni Cultural treballa  diferents  iniciatives per la recuperació de la memòria democràtica, especialment l’etapa entre la  II República  i la recuperació de la democràcia, en la línia del  treball que es desenvolupava a Catalunya per la Direcció General de la Memòria Històrica i el Memorial Democràtic des del primer govern catalanista i d’esquerres . Iniciatives necessàries, obligades després de tant de silenci i del procés de transició que va viure el nostre país, com obligat era l’homenatge-aniversari al Leandre i a la Carme.

Ahir va ser una tarda emotiva, començant per la canço què el Matias Vives li va dedicar, guitarra amb ma, davant d’ell,  o les  emotives paraules de l’Arga Sentis i l’humor afinat  d’en Joan Saura, recordant-li , entre altres coses, què el dia que ell va néixer es va ensorrar el Titànic, però a mi em van emocionar especialment les paraules de la Carme, la seva esposa, companya, camarada, amiga, còmplice què com ell també va patir la repressió de la dictadura franquista i què avui continua arengant els joves a lluitar, a no rendir-se.

El dissabte no estaven tots i totes,  moltes persones què haguessin volgut acompanyar el Leandre i la Carme  no van poder venir, ni tampoc sumar-se al vídeo de felicitacions, què malgrat les absències involuntàries va recollir una bona mostra d’amics i amigues. Però si què ens vàrem poder aplegar una colla de persones i gràcies a la coordinació i la feina del  Matias Vives, què ens va donar tasques a tothom començant pels fills de l’homenatjat la Rosa Neus i el Leandre,  el Lluis Balart,  l’Arga Sentis, la Genoveva Zaragoza, el Dionisio de la Varga i  moltes altres persones vàrem festejar quelcom més què un aniversari centenari. Vàrem poder agrair públicament al  Leandre, però també a la Carme i amb ells a tots i totes els de la seva generació que ens han deixat com la Tomasa Cuevas o el Miguel Nuñez, què lluitessin, què fossin tan valents i generosos, què no perdessin l’esperança, ni la força, malgrat la presó, malgrat la tortura, malgrat les amenaces de mort. Què continuessin creien en les idees de justícia social, d’equitat i d’emancipació dels treballadors i treballadores.
                Aquest és el seu llegat imprescindible ,en aquests temps de retallades socials, de marxa enrere dels avenços sociolaborals aconseguits, de pors i individualismes, de negació i tergiversació del franquisme. La seva vida, la seva lluita ens ha de servir d’exemple i esperonar a l’acció, perquè com deia la Carme, ara és dur, però ni de bon tros com ho era llavors i per tant ens cal mantenir, com van fer el Leandre i la Carme i com deia Gramsci  “una voluntat intel.ligent, una riquesa inventiva d’iniciatives concretes que modifiquin la realitat existent” serà el nostre millor regal, per a ells, per a tothom.

               

Del moll al Pòsit: memòria del meu poble

Per raons ben justificades (era a la mani contra el cementiri nuclear a Ascó) ahir no vaig poder assistir a una ruta comentada organitzada per l'Arxiu, el Museu i la biblioteca de Cambrils. Aquesta ruta formava part del cicle Societats de Cambrils durant la II República i és una iniciativa en la qual col·labora el Memorial Democràtic.
Per la seva estètica (perquè ens parlen d'un temps ja passat) però també pel seu interès (entre altres accions recreen com es subhastava el peix) tot i no haver assistit em sembla interessant deixar constància aquestes imatges que m'han fet arribar i que donen informació sobre el barri de la platja de Cambrils durant les dècades de 1920 i 1930.
Aquesta va ser una època en la qual -com a molts indrets de Catalunya- les condicions del treball dels homes i les dones va millorar molt. Per exemple, l'acció del ministre d'ascendència cambrilenca Marcel·lí Domingo va ser important perquè es realitzés el port, l'obra pública més important d'aquell temps a la vila i també la que va contribuir a canviar les maneres de feinejar a la mar minimitzant una mica la seva duresa.La República va ser també l'època en que es va concebre el creixement urbanístic del futur a través d'un eixample concebut el 1934 per l'arquitecte antoni Pujol Sevil. O el moment en que un aspecte tan quotidià i alhora tan feixuc com el de rentar la bugada va tenir millor condicions en construir-se unes basses en el barri de la platja per facilitar la feina de les dones.
Una gran part d'aquests canvis els van impulsar les societats de l'època, especialment el Pòsit de Pescadors i algunes formen part del llegat de la República.
La ruta d'ahir forma part d'una iniciativa que ja porta cinc edicions, un camí lent però que com la imatge de la teixedora de xarxes ens ensenya que poc a poc anem recuperant la memòria dels nostres pobles.

El passat que persisteix: cens d'iconografia franquista

Plaques del Ministeri de la Vivenda, monolits, escuts, emblemes, murals amb la cara del dictador, rètols viaris, etc...Fa uns dies el Memorial Democràtic presentava el cens de la simbologia franquista que s'ha realitzat a 185 municipis de Catalunya i que ha permès identificar un total de 3.647 mostres, de les quals 621 es troben a la demarcació de Tarragona.
Més enllà de la importància que té un estudi d'aquestes característiques, pensant en la gran quantitat de símbols d'aquella fosca nit que encara persisteixen en el nostre espai quotidià em venen a la memòria uns versos del poeta Màrius Torres (del qual enguany per cert se celebra el centenari): "Jo vull la pau però no vull oblit" i aquest cens és una excel·lent manera que coneguem de manera rigorosa i exhaustiva l'estat actual d'aquesta qüestió i informem sobre les possibilitats per encetar actuacions al respecte. I és que com no podia ser d'una altra manera el cens és una eina per establir uns criteris bàsics d’actuació per configurar una política pública sobre el tractament de la simbologia franquista. Per això, el Memorial Democràtic de la Generalitat ha encarregat a un grup d’experts un informe amb criteris generals i recomanacions d’actuació. L’estudi recomana, per exemple, la substitució de totes les plaques d’habitatge, la retirada de totes les plaques que senyalitzen carrers o places, la retirada de tots els relleus amb l’àliga imperial i la retirada, on en alguns casos la senyalització, dels monuments amb simbologia franquista. Amb aquests criteris d’actuació les administracions tindran més eines per aplicar la legislació actual referent a la memòria democràtica i a aquest tipus de símbols (Llei de Memòria Històrica). És una sort disposar d'una legislació que ampari aquestes actuacions i ens marqui els objectius sota els quals poder treballar.
Cal recordar que no fa pas tant no disposàvem d'aquest recurs i que molts municipis van patir una autèntica problemàtica per retirar altres honors al dictador potser no tant evidents i manifestos però sí importants com eren les medalles d'or dels municipis. En la il·lustració, rescato pels curiosos la campanya que la gent de Reus va haver de posar en marxa per retirar la medalla a Franco. Per sort ho van aconseguir ja fa temps, l'any 2004.
Tant de bo el cens del Memorial serveixi perquè aquest altre llistat del Memorial sigui només història.

Amb veu de dona: la lluita per l'oportunitat de viure

Tinc la sort i l'honor de conèixer la Carme Casas, una companya, amiga i mirall que exemplifica de manera magistral allò que ens transmet l'exposició i el treball "La lluita per l'oportunitat de viure. Les dones durant la segona República, la guerra, el franquisme i la construcció de la democràcia" que es pot veure fins el 29 de setembre al Centre de Lectura de Reus. Un treball fruit de la col·laboració entre el Memorial Democràtic i l'Institut Català de les Dones.
Com altres dones de la seva generació a la Carme li va tocar viure un període especialment intens de la nostra història (1931-1978) i precisament l'exposició és una proposta perquè aquestes dones parlin amb veu pròpia i ens relatin la seva experiència. Aquestes veus ens expliquen el pas d'un sistema de govern republicà que posà fi a la monarquia i que va crear un nou marc que va fer possible experimentar noves maneres de viure, tant personalment com col•lectivament, i que la guerra civil estroncà. Després de la llarga nit del franquisme, cal recordar que les dones també ens vam implicar activament per la construcció d'una nova societat, fet que sovint s'oblida. Des d'una visió democràtica i plural, és temps que recordem aquestes aportacions. Us convido, doncs, a que disfruteu d'unes fotos i uns textos que em semblen rellevants per conèixer la nostra pròpia història.