A TARRAGONA : ECONOMIA DE CASINO, LITERALMENT
Article publicat al Diari de Tarragona el dissabte 27 de juliol de 2013
La política industrial de Catalunya ha estat lligada,
tradicionalment, a l’economia productiva. Les fàbriques van dibuixar en un
primer moment el paisatge laboral del nostre país per donar pas, després, a un altre
tipus de producció lligat al coneixement i la creativitat. Del tèxtil a la
química, passant per l’automoció. I després, del disseny a les energies netes
sense oblidar les diverses aplicacions de les noves tecnologies. Aquesta ha
estat fins ara la síntesi econòmica i social del nostre país, complementada amb
una oferta turística de qualitat, que equilibrava les destinacions de sol i
platja amb una solidíssim ventall d’opcions històriques, estètiques i
culturals.
Tot això passava fins que va arribar el govern que primer
s’anomenava “dels millors”, i que ara ja no du cap nom. En els tres darrers
anys, l’única idea que se’ls ha acudit per atreure inversions a una zona que
comptava amb antecedents tant notables ha estat permetre, o afavorir, la
instal·lació de grans casinos. Primer ho van intentar amb l’Eurovegas de
Sheldon Adelson. Ara, amb el Barcelona World de Stanley Ho. Les famílies del
joc de Las Vegas o les famílies del joc de Macau, les quals han estat
blanquejades per a l’ocasió amb la denominació hipòcrita d’empreses “d’oci
familiar”. Fer passar les ruletes per nòries. Vet aquí la política econòmica de
Convergència i Unió.
Sembla que aquest partit, i els socis que l’acompanyen en
l’aventura, vol compensar el procés de desindustrialització què està sofrint el
país amb la implantació d’un nou sector que no és com els altres, perquè ens
imposa la creació de zones franques regulades per lleis fetes a la seva mida; o
potser desregulades, definides precisament per l’absència de la llei. Un sector
què, si comptem els quatre casinos projectats i la possibilitat de concedir
fins a sis llicències, experimentaria un
increment de més del 150 %. Increïble. No hi ha cap altra activitat econòmica
que tingui aquest creixement.
Per diferenciar-ho d’Eurovegas, es justifiquen amb el
projecte de construcció d’un “ resort” i
una oferta comercial de luxe avalada per la cadena Value Retail. Però cal que
siguem conscients que, en aquest model, l’hotel i el centre comercial no son la part
substancial. Fins i tot l’hotel ha estat dissenyat d’esquena a la costa perquè, tal i com han admès els promotors de
l’invent, sense el joc el projecte no és
viable.
Aquest tipus d’oferta, si prospera, encasellarà Catalunya
en la pitjor de les marques –ara que, segons la dreta, els països i les ciutats
no són més que marques, en comptes del que han estat sempre, agrupacions de
ciutadans i ciutadanes- i pot acabar
posant en perill el model de turisme d’oci familiar què també representa Port Aventura, oci
familiar de veritat, vull dir. Aquest que tants bons resultats ens havia donat
fins ara. I si aquest model avalat per l’èxit s’ensorra sota la pressió de les
ruletes, els daus i tots les altres timbes, es destruirà ocupació, en comptes
de crear-se’n.
Si el govern volgués promoure el territori, Tarragona,
com un tot coherent, ens podríem equiparar a la Provença o la Toscana. No som
més ni menys que aquestes contrades germanes. Port Aventura i el seu entorn
podria ser la porta d’entrada a l’interior, a un rerepaís que inclouria paisatges,
cultura, gastronomia i enologia. Però el sistema d’enclavaments tancats amb tot
inclòs, propi d’altres continents i d’altres èpoques, actuarà en un sentit
contrari, atapeint encara més de ciment la costa i desertificant tot el que
l’envolta. Ni Macau ni Las Vegas actuen com a eixos vertebradors dels
territoris que les envolten. Les úniques coses que irradien són pobresa i
delinqüència.
Pot
sentir-se orgullós un govern que només pot exhibir, en matèria de captació
d’inversions, la instal.lació d’un complex amb sis llicències de casinos? Quin
és el seu concepte de sobirania política
quan es doblega a les imposicions dels senyors del joc en comptes
d’exigir altes taxes fiscals i regulació estricta? Qui i com pagarem els costos psicosocials i econòmics que suposa
l’augment dels risc d’addicció al joc ?
Tarragona
ha sabut resoldre, fins ara, el difícil equilibri entre la química i el
turisme. Però vet aquí que interessos espuris la volen sotmetre a una nova
prova de foc. Per què? Fem-nos aquesta
pregunta: s’haguessin atrevit a plantejar-li a un altre territori què
esdevingui el Parc Temàtic del Joc a Catalunya ?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada