A TARRAGONA : ECONOMIA DE CASINO, LITERALMENT

Article publicat al Diari de Tarragona el dissabte 27 de juliol de 2013

 

La política industrial de Catalunya ha estat lligada, tradicionalment, a l’economia productiva. Les fàbriques van dibuixar en un primer moment el paisatge laboral del nostre país per donar pas, després, a un altre tipus de producció lligat al coneixement i la creativitat. Del tèxtil a la química, passant per l’automoció. I després, del disseny a les energies netes sense oblidar les diverses aplicacions de les noves tecnologies. Aquesta ha estat fins ara la síntesi econòmica i social del nostre país, complementada amb una oferta turística de qualitat, que equilibrava les destinacions de sol i platja amb una solidíssim ventall d’opcions històriques, estètiques i culturals.

 

Tot això passava fins que va arribar el govern que primer s’anomenava “dels millors”, i que ara ja no du cap nom. En els tres darrers anys, l’única idea que se’ls ha acudit per atreure inversions a una zona que comptava amb antecedents tant notables ha estat permetre, o afavorir, la instal·lació de grans casinos. Primer ho van intentar amb l’Eurovegas de Sheldon Adelson. Ara, amb el Barcelona World de Stanley Ho. Les famílies del joc de Las Vegas o les famílies del joc de Macau, les quals han estat blanquejades per a l’ocasió amb la denominació hipòcrita d’empreses “d’oci familiar”. Fer passar les ruletes per nòries. Vet aquí la política econòmica de Convergència i Unió.

 

Sembla que aquest partit, i els socis que l’acompanyen en l’aventura, vol compensar el procés de desindustrialització què està sofrint el país amb la implantació d’un nou sector que no és com els altres, perquè ens imposa la creació de zones franques regulades per lleis fetes a la seva mida; o potser desregulades, definides precisament per l’absència de la llei. Un sector què, si comptem els quatre casinos projectats i la possibilitat de concedir fins a sis llicències,  experimentaria un increment de més del 150 %. Increïble. No hi ha cap altra activitat econòmica que  tingui aquest creixement.

 

Per diferenciar-ho d’Eurovegas, es justifiquen amb el projecte de construcció d’un “ resort”  i una oferta comercial de luxe avalada per la cadena Value Retail. Però cal que siguem conscients que, en aquest model,  l’hotel i el centre comercial no son la part substancial. Fins i tot l’hotel ha estat dissenyat d’esquena a la costa  perquè, tal i com han admès els promotors de l’invent,  sense el joc el projecte no és viable.

 

Aquest tipus d’oferta, si prospera, encasellarà Catalunya en la pitjor de les marques –ara que, segons la dreta, els països i les ciutats no són més que marques, en comptes del que han estat sempre, agrupacions de ciutadans i ciutadanes-  i pot acabar posant en perill el model de turisme d’oci familiar  què també representa Port Aventura, oci familiar de veritat, vull dir. Aquest que tants bons resultats ens havia donat fins ara. I si aquest model avalat per l’èxit s’ensorra sota la pressió de les ruletes, els daus i tots les altres timbes, es destruirà ocupació, en comptes de crear-se’n.

 

Si el govern volgués promoure el territori, Tarragona, com un tot coherent, ens podríem equiparar a la Provença o la Toscana. No som més ni menys que aquestes contrades germanes. Port Aventura i el seu entorn podria ser la porta d’entrada a l’interior, a un rerepaís que inclouria paisatges, cultura, gastronomia i enologia. Però el sistema d’enclavaments tancats amb tot inclòs, propi d’altres continents i d’altres èpoques, actuarà en un sentit contrari, atapeint encara més de ciment la costa i desertificant tot el que l’envolta. Ni Macau ni Las Vegas actuen com a eixos vertebradors dels territoris que les envolten. Les úniques coses que irradien són pobresa i delinqüència.

Pot sentir-se orgullós un govern que només pot exhibir, en matèria de captació d’inversions, la instal.lació d’un complex amb sis llicències de casinos? Quin és el seu concepte de sobirania política  quan es doblega a les imposicions dels senyors del joc en comptes d’exigir altes taxes fiscals i regulació estricta? Qui i com pagarem  els costos psicosocials i econòmics que suposa l’augment dels risc d’addicció al joc ?

 

Tarragona ha sabut resoldre, fins ara, el difícil equilibri entre la química i el turisme. Però vet aquí que interessos espuris la volen sotmetre a una nova prova de foc. Per què? Fem-nos aquesta pregunta: s’haguessin atrevit a plantejar-li a un altre territori què esdevingui el Parc Temàtic del Joc a Catalunya ?