Hem fet més què el cim del Toubkal

Ja feia temps què tenia pel cap fer un treking per les muntanyes del Atlas al Marroc. Havia estat feia anys de pas i em va fascinar i sempre vaig pensar què hi tornaria però per anar a caminar què és com m’agrada conèixer els llocs, a peu, a ritme humà.
Així que aquesta Pasqua, dit i fet, vaig contactar amb un guia en Patrick Perisse què té una empresa Natura i Aventura què oferia un recorregut què em va semblar interessant i ho vàrem començar a lligar.
Quan li vaig comentar a la Pilar, la meva amiga i companya de moltes històries, perquè –naturalment- em feia il•lusió què vingués s’hi va apuntar de seguida i sense massa preparació perquè jo vaig tenir feina fins el darrer dia, el dissabte 16 d’abril ens plantàvem a l’aeroport del Prat per a conèixer al Patrick i a una part del grup què faríem junts el cim.
Des del primer moment vam tenir una bona connexió tant amb el Patrick com amb la Myriam, una mestra d’Andorra, dona muntanyera i encantadora com amb la Marta una, també, mestra més jove i què li donava més a la bici, una dona amb un somriure franc i contagiós.
A Marrakech ens vàrem trobar amb la resta del grup el Francesc, un tio fort i què malgrat el què semblava al principi, va resultar què ens cuidava i es preocupava un munt de totes nosaltres, tancant sempre la marxa per què ningú quedes darrera i el Vicent i la seva filla Carolina, d’Alicant, un pare i una filla què em van fer reflexionar molt sobre les relacions paterno filials atesa la seva cordial i horitzontal relació. A més va resultar què la Carolina és una estupenda fisioterapeuta què ens va guarir a tots de les lesions què l’edat i la muntanya et van infringint.
També vàrem conèixer a Mohamed, el nostre guia, un marroquí bereber del poblat de M’ZIK al costat d’ILMIL, experimentat i gran coneixedor de les muntanyes, amb una gran paciència i una gran família a la què vàrem poder conèixer i amb els qui vaig poder compartir, el dia del meu aniversari, un pastis què em van fer. Una celebració diferent i què encara què lluny dels meus difícilment podré oblidar.
No us faré una crònica de l’ascensió al Toubkal , ni del treking què a més crec queda molt ben plasmat en el vídeo què ha muntat la Pilar, però serveixin aquestes lletres d’agraïment a cascuna de les persones què constituíem el grup, perquè vam ser i funcionar , de veritat, com un grup i crec què per això tots i totes juntes vam poder fer cim.
Van ser dies de risses, generositat, intercanvis, solidaritat, cooperació, altruisme i sacrifici, esforç, companyonia, valors què no són els dominants avui i què per això encara valen més, sense aquests, estic segura què no hagués estat el mateix i dubto fins i tot de si ho haguéssim aconseguit, tots, què era la nostra fita.
Aquesta Pasqua he fet un 4000 i he guanyat bons amics, amb els què segur què pujarem més muntanyes.