A TARRAGONA : ECONOMIA DE CASINO, LITERALMENT

Article publicat al Diari de Tarragona el dissabte 27 de juliol de 2013

 

La política industrial de Catalunya ha estat lligada, tradicionalment, a l’economia productiva. Les fàbriques van dibuixar en un primer moment el paisatge laboral del nostre país per donar pas, després, a un altre tipus de producció lligat al coneixement i la creativitat. Del tèxtil a la química, passant per l’automoció. I després, del disseny a les energies netes sense oblidar les diverses aplicacions de les noves tecnologies. Aquesta ha estat fins ara la síntesi econòmica i social del nostre país, complementada amb una oferta turística de qualitat, que equilibrava les destinacions de sol i platja amb una solidíssim ventall d’opcions històriques, estètiques i culturals.

 

Tot això passava fins que va arribar el govern que primer s’anomenava “dels millors”, i que ara ja no du cap nom. En els tres darrers anys, l’única idea que se’ls ha acudit per atreure inversions a una zona que comptava amb antecedents tant notables ha estat permetre, o afavorir, la instal·lació de grans casinos. Primer ho van intentar amb l’Eurovegas de Sheldon Adelson. Ara, amb el Barcelona World de Stanley Ho. Les famílies del joc de Las Vegas o les famílies del joc de Macau, les quals han estat blanquejades per a l’ocasió amb la denominació hipòcrita d’empreses “d’oci familiar”. Fer passar les ruletes per nòries. Vet aquí la política econòmica de Convergència i Unió.

 

Sembla que aquest partit, i els socis que l’acompanyen en l’aventura, vol compensar el procés de desindustrialització què està sofrint el país amb la implantació d’un nou sector que no és com els altres, perquè ens imposa la creació de zones franques regulades per lleis fetes a la seva mida; o potser desregulades, definides precisament per l’absència de la llei. Un sector què, si comptem els quatre casinos projectats i la possibilitat de concedir fins a sis llicències,  experimentaria un increment de més del 150 %. Increïble. No hi ha cap altra activitat econòmica que  tingui aquest creixement.

 

Per diferenciar-ho d’Eurovegas, es justifiquen amb el projecte de construcció d’un “ resort”  i una oferta comercial de luxe avalada per la cadena Value Retail. Però cal que siguem conscients que, en aquest model,  l’hotel i el centre comercial no son la part substancial. Fins i tot l’hotel ha estat dissenyat d’esquena a la costa  perquè, tal i com han admès els promotors de l’invent,  sense el joc el projecte no és viable.

 

Aquest tipus d’oferta, si prospera, encasellarà Catalunya en la pitjor de les marques –ara que, segons la dreta, els països i les ciutats no són més que marques, en comptes del que han estat sempre, agrupacions de ciutadans i ciutadanes-  i pot acabar posant en perill el model de turisme d’oci familiar  què també representa Port Aventura, oci familiar de veritat, vull dir. Aquest que tants bons resultats ens havia donat fins ara. I si aquest model avalat per l’èxit s’ensorra sota la pressió de les ruletes, els daus i tots les altres timbes, es destruirà ocupació, en comptes de crear-se’n.

 

Si el govern volgués promoure el territori, Tarragona, com un tot coherent, ens podríem equiparar a la Provença o la Toscana. No som més ni menys que aquestes contrades germanes. Port Aventura i el seu entorn podria ser la porta d’entrada a l’interior, a un rerepaís que inclouria paisatges, cultura, gastronomia i enologia. Però el sistema d’enclavaments tancats amb tot inclòs, propi d’altres continents i d’altres èpoques, actuarà en un sentit contrari, atapeint encara més de ciment la costa i desertificant tot el que l’envolta. Ni Macau ni Las Vegas actuen com a eixos vertebradors dels territoris que les envolten. Les úniques coses que irradien són pobresa i delinqüència.

Pot sentir-se orgullós un govern que només pot exhibir, en matèria de captació d’inversions, la instal.lació d’un complex amb sis llicències de casinos? Quin és el seu concepte de sobirania política  quan es doblega a les imposicions dels senyors del joc en comptes d’exigir altes taxes fiscals i regulació estricta? Qui i com pagarem  els costos psicosocials i econòmics que suposa l’augment dels risc d’addicció al joc ?

 

Tarragona ha sabut resoldre, fins ara, el difícil equilibri entre la química i el turisme. Però vet aquí que interessos espuris la volen sotmetre a una nova prova de foc. Per què? Fem-nos aquesta pregunta: s’haguessin atrevit a plantejar-li a un altre territori què esdevingui el Parc Temàtic del Joc a Catalunya ?

Joves: una dramàtica realitat

Article publicat divendres 26 de juliol a  Tarragona 21

El debat parlamentari sobre la situació de la joventut ens interpel·la com a país i alhora parla del país que som. Aquest debat és sobre el segrest del present de la vida dels joves, malauradament característic del país que som, però també sobre el segrest del seu futur, de la negació del país que podem o podríem ser. Confiem, amb tot, en que aquest Ple sigui realment un punt d’inflexió. Però no només per arribar a falsos consensos als que ja estem acostumats, que aproven en el Parlament allò que després el Govern no pensa complir. No n’hi ha prou amb bones paraules, exigim canvis reals en la política, accions concretes i pressupostos que ho facin possible.

Ara bé, si volem realment posar fi a aquesta degradació de la situació vital de la gent jove, com també d’una gran majoria de la societat, cal urgentment un canvi d’arrel, un gir de 180 graus respecte les polítiques que s’han dut a terme, no només en l’àmbit de la joventut, i marcar un horitzó radicalment diferent, basat en tres grans eixos a curt, mig i llarg termini: L’aprovació dels pressupostos que necessita Catalunya i la gent jove; impulsar un pacte per la solidaritat intergeneracional; i canviar el model nacional, social, econòmic i ecològic que ens ha dut fins aquí.
A curt termini necessitem uns pressupostos justos, perquè l’absència de pressupostos a Catalunya vol dir més retallades, però disfressades, menys visibles i sense debat públic. Sóc plenament conscient de que Catalunya té un model de finançament que no evita els incompliments de l’Estat, i que no ha impedit que es distorsioni la solidaritat. Alhora la crisi està sent aprofitada per l’Estat per recentralitzar competències i centrifugar el compromís de dèficit. Resoldre aquesta situació és una prioritat per nosaltres. Però de res serveixen més recursos si no hi ha voluntat. I la pregunta és: estem fent tot el que podem amb els recursos dels que ara disposem? La resposta és que no. El poc que ha fet CiU, de fet, ha estat per empitjorar la situació, amb un govern, en el millor dels casos, desaparegut i immobilitzat.
A mig termini cal un canvi de model nacional, social, econòmic i ecològic. No serveix de res voler fer polítiques de joventut si no s’ataca l’arrel del problema, i avui ja no és la crisi sinó una política neoliberal de retallades de drets i benestar que a més de injusta és demostradament ineficaç. Els efectes perversos de les contrareformes i les retallades en la vida de la gent jove són molt més potents que els efectes pal·liatius que puguin aplicar-se en l’àmbit de les polítiques de joventut. No ens trobem davant d’una crisi conjuntural. Estem davant de la voluntat d’imposar un canvi de model, que comença, i de manera molt accelerada, amb la gent jove. Els joves són víctimes d’una problemàtica social, no d’una problemàtica juvenil.
És per això que cal reformar la Unió Europea i les seves polítiques econòmiques i, en paral•lel, necessitem un canvi nacional. És en aquest sentit que reclamem el dret a decidir: per resoldre la relació amb Espanya, però també per modificar el model de societat.
A llarg termini, a més, proposem un Pacte per la Solidaritat Intergeneracional. Perquè en moments de crisi podríem acceptar ser més pobres tots plegats, però no més desiguals. I això val per classe altes i baixes, per homes i dones, i per joves i adults. Per això cal un Pacte Solidari, un pacte intergeneracional i entre rendes per generar complicitats i sinèrgies entre joves, adults i gent gran que ens permeti col•laborar per compartir la prosperitat. Un pacte que contempli accions com ara:
- Compartir el treball: reduir i flexibilitzar la jornada laboral
- Compartir la formació: al llarg de la vida
- Compartir el temps: redistribuint les tasques entre gèneres i generacions
- Compartir l’espai públic: permeten la convivència dels diferents usos.
- Compartir els coneixements: les competències digitals, la creativitat, l’emprenedoria amb l’impuls de cooperatives.
- Compartir els impostos: amb un sistema més redistributiu, sostenible que sí ens podem permetre si anem a buscar els recursos allà on són.
- I, òbviament, compartir recursos, assegurant que deixem a les generacions més joves i a les que vindran un planeta amb recursos naturals i qualitat ambiental igual o millor a la que tenim ara.
En les polítiques adreçades a la gent jove ens hi juguem molt. Ja hem vist on ens porten unes mesures pensades expressament per tenir una generació que amb sous devaluats i condicions de vida més precàries, acabi mantenint nivells de benefici per un 1% de la societat i garantint nivells de competitivitat internacional que no es busquen per la via de la innovació o la qualitat en la nostra producció o la nostra economia, sinó per la via de ser més barats. En això pretenen que competim. Aquesta és la voluntat política del nostre govern a Barcelona, però també a Madrid o Brussel•les. Volen tenir una societat més barata en costos salarials, en drets socials i en polítiques públiques, i que alhora faci que els serveis públics que es deixen de proveir, especialment en salut i educació, siguin un nou mercat i oportunitat de negoci. Res d’això resoldrà els problemes de la joventut. Canviem, doncs, que encara hi som a temps.

NO A LA MAT A TARRAGONA, JA EN TENIM PROU !

El passat 27 de juny compareixia el Conseller de  Territori i Sostenibilitat Santi Vila a la Comissió del Parlament per respondre tota una sèrie de preguntes que li havia fet en representació del grup parlamentari d’ICV-EUiA, preguntes orals però també escrites  relacionades amb temes mediambientals , com el vessament de Repsol , la venda de la incineradora de Constantí,o la línia d’Alta Tensió què ens creuarà el territori que represento Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Perquè són moltes les amenaces mediambientals què ens afecten i ens amenacen i avui vull parlar d’una d’elles de la línia del molt alta tensió prevista entre Escatron i La Secuita què entrant per la Terra Alta ens creua pel bell mig de comarques i espais amb un alt valor natural, però el pitjor què duplica una  línia ja existent i sobretot ens col.loca una  nova infraestructura elèctrica en un territori que ja  tenim 7 línies.

 Per tant, el primer dubte és si realment aquesta infraestructura que ens creua el territori de punt a punta, de manera transversal, que ens travessa per quatre zones Natura 2000, que posa en risc, espais d’interés  comunitaris, que ens pot posar en risc el tema de la declaració del Priorat com a patrimoni agrari de la Mediterrània de la UNESCO i que ens fa una tala d’arbres, de pins, tant en la primera fase com en la segona, considerable, quasi cent hectàrees a la primera i 37 hectàrees a la segona, amb tant impacte ambiental es necessària ?

Un altre dubte l’excusa de la necessitat de la línia per poder evacuar l’electra de les futures Zones de Desenvolupament Preferent, ZDP, en un moment en què les reformes energètiques en el sector elèctric què impulsa el PP , la supressió de les primes a les renovables i  la inseguretat jurídica està fent molt difícil la instal·lació d’aquestes instal.lacions tan necessàries per poder tancar les nuclears.

I per últim, quin paper juga la Generalitat de Catalunya ? perquè tot i no tenir les competències plenes en matèria  energètica si què ha d’emetre Informe sobre les instal.lacions què li afecten i  pot i deu exigir què es preservi el territori, ha de consultar als seus municipis i escoltar i plantar-se davant del govern central, això és SOBIRANIA.