dijous, 14 de juliol del 2011

“Al juny la falç al puny” o de les retallades al primer sector

Article publicat al Diari de Tarragona 13 de juliol 2001 sota el títol "Les retallades al primer sector"

Aquesta setmana compareixia el Conseller Pelegrí a la Comissió d’Agricultura, Ramaderia i Pesca Alimentació i Medi Natural


per explicar-nos el pressupost del seu departament, un pressupost què com el de la resta d’àrees també ha estat retallat, bé en aquest cas podem dir mutilat donada la magnitud de la tisorada.
La pagesia, els ramaders, pescadors i el sector de la transformació alimentaria del nostre país, ja fa anys que travessen una situació extremadament delicada, què fa què en molts casos no es puguin guanyar la vida dignament, doncs acaben cobrant pels seus productes menys del què ells han gastat per produir-los, si això afegim les incerteses de la climatologia, l’extorsió de les grans cadenes de distribució, la dificultat per accedir al crèdit, la pujada de preus dels carburants i la competència deslleial del productes importats que no compleixen els requisits ambientals i de seguretat alimentària que a ells se’ls exigeix, per posar uns exemples, el panorama és més negre què no pas verd.
Però com reconeixia el Parlament de Catalunya en el debat monogràfic sobre pagesia què es va fer l’abril de 2010 , del qual va sortir una Resolució què tots els partits van votar favorablement, aquest és un sector estratègic i com a tal jo em pensava què més enllà d’aquest reconeixement verbal , el pressupost reflectiria els acords presos.
Un cop més el govern de CIU ha menystingut els acords parlamentaris i al contrari, aquest és el pressupost què més s’ha retallat, per sobre del 25 % ,posant en perill programes i línies d’ajuts tan necessàries com la incorporació de joves al camp, les mesures agroambientals, o les què es destinen a l’Agencia Catalana de Seguretat Alimentària que redueix el pressupost en un 42%. Qüestió què, després de les crisis alimentàries viscudes, la darrera la del cogombre i les incerteses què planen sobre els transgènics hauria de ser prioritària.
Però les prioritats són unes altres, segueixen essent, malauradament les grans inversions com la construcció del Segarra-Garrigues, perquè es continua pensant com a única fórmula per incrementar el valor afegit de la producció agrària amb l’increment del valor patrimonial de les terres de cultiu i aquest increment sol basar-se en la reconversió de secà a regadiu o bé, i sobretot, en la requalificació del sòl rústic en sòl urbanitzable , i així ens ha anat !!
Un pressupost què no fa front als reptes què té el sector avui i el nostre país, la creació d’ocupació, la millora de la renda del productors, els requisits ambientals i energètics, el consum alimentari de proximitat o km 0 , la modernització de les estructures empresarials i cooperatives i la qualitat de vida al mon rural. Un pressupost que no avança cap a la sobirania ni la suficiència alimentària i què dona respostes antiquades per superar un model què fa anys què està exhaurit

dilluns, 11 de juliol del 2011

Reus “ciutat gran “ o “gran ciutat”


Article publicat 11 de juliol al PUNT, edició Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre
En el darrer Ple del Parlament de Catalunya es va escenificar la unitat de tots els grups polítics amb representació a la Cambra per tirar endavant la Proposició de Llei per què l’Ajuntament de Reus es pugui organitzar amb un nou règim el què regula els municipis de gran població.
Més enllà de les lloances a la singularitat i idiosincràsia reusenca què tots i totes les diputades vàrem destacar , en la meva intervenció en nom d’ICV-EUiA vaig voler destacar dues qüestions: primer els riscos què aquest model organitzatiu pot comportar envers la participació ciutadana i l’autonomia municipal i segon què més enllà de les reformes organitzatives, una gran ciutat és la què garanteix els drets de ciutadania, la justícia i l’equitat.
Pel que fa al primer punt, ja en els Plens municipals de 2004 i 2011, els nostres regidors a l’Ajuntament van apuntar algunes crítiques al model, objeccions què apuntaré sense fer una anàlisi exhaustiva dels mateixos.
Els municipis que es volen acollir aquesta fórmula organitzativa ho han de fer a la totalitat i no respecte a alguns dels apartats en funció de les circumstàncies econòmiques, culturals, històriques que aconsellen la seva incorporació.
En matèria d’organització administrativa aquest model pot suposar una mera importació a l’àmbit local del model burocràtic de l’administració general de l’estat, què justament no ha estat sempre un model d’excel.lència i es redueix la capacitat d’autoorganització municipal, per exemple s’imposa amb caràcter obligatori la desconcentració en districtes, els quals han de gestionar un percentatge dels recursos del pressupost, aquest què és un aspecte positiu d’entrada pot esdevenir discriminatori en moments de crisi i de retallades pressupostàries i més tenint en compte els dèficits què arrossega el finançament local i què aquesta llei no solucionarà. O s’imposen com obligatoris uns òrgans com la Comissió de suggeriments i reclamacions o el Consell de Ciutat què tot i haver nascut d’experiències locals al regular-se institucionalment sense tenir en compte altres òrgans què, en el cas de Reus ja existeixen fruit de processos participatius i què compleixin les mateixes funcions, pot suposar una disminució de l’autonomia local .
El Ple perd competències en favor de la junta de Govern Local, desapareixen les garanties què suposen els quòrums qualificats de votació en algunes assumptes tan transcendents com la municipalització de serveis, la concessió de determinats bens o serveis o les formes de gestió d’aquests. I dic garanties perquè són dobles d’una part què cal la voluntat política de més gent per arribar a acords i perquè requereix dels informes jurídics previs del secretari o l’interventor.

O el fet què la Junta de Govern Local pugui tenir fins 1/3 de membres nomenats per l’alcalde , què no cal que siguin veïns ni electors del municipi i per tant arribem a la situació que participin en l’adopció d’acords executius persones que no han estat escollides per la ciutadania i fins i tots què el seu vot pugui ser decisori ( per exemple en cas d’abstenció dels regidors electes).
N’hi hauria d’altres, què si més no ens han de fer posar en la balança l’eficiència, eficàcia i agilitat administrativa en una part i la participació ciutadana o la representativitat política a l’altra.
I per acabar destacava ahir en la meva intervenció què tot i els riscos sempre és millor reeixir per voler avançar, per voler cuitar camí, encara què comporti riscos, què no pas singularitzar-se per retrocedir en conquestes socials, legalment universals , com la relacionada amb la modificació de les bases per accedir a les beques de menjador que va aprovar aquesta setmana el nou equip de govern format per CIU i el PP i què exigeix un mínim de dos anys d’empadronament per accedir-hi , atemptant clarament contra la Declaració Universal dels drets dels infants, amb quelcom tan essencial com el menjar.
Si Reus vol a més de tenir règim de ciutat gran ser una “gran ciutat” haurà de garantir els drets de ciutadania a totes les persones què hi viuen i ser especialment curós amb aquells més febles, els infants, les dones i la gent gran, fent de la ciutat un espai inclusiu on les persones puguin desenvolupar els seus projectes vitals amb igualtat.

  © Blogger templates Brooklyn by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP