dimecres, 19 de desembre del 2012

Perquè prometo la Constitució, per imperatiu legal ?



                                                            Grup Parlamentari ICV-EUiA , X Legislatura

 
Aquest inici de legislatura és particular per diferents motius i quan estava omplint la documentació necessària per  poder prendre possessió i vaig arribar al full en el qual se’ns demana que jurem o prometem la Constitució, em vaig aturar en sec, perquè se’m plantejava un dilema, un problema de consciència però també polític.

Com podia prometre una Constitució què, amb la darrera modificació aprovada

aprovada a corre-cuita, amb nocturnitat i alevosia  pel PSOE i el PP, modificava l’article 135, que dóna prioritat absoluta al pagament dels interessos i el capital del deute per sobre de qualsevol altra necessitat social i  per sobre de  les necessitats i drets de les persones menystenint els principis de justícia i igualtat que figuren a la pròpia Constitució.

S’ha trencat  el pacte social que es va fer al 78 , amb una gran responsabilitat i renúncies per part de l’esquerra antifranquista què havia lluitat per la democràcia i  ara és com si  tornessin a abans del 78 pel  què fa a les imposicions dels poderosos, molts dels quals són fills i nets d’aquells que tenien una posició hegemònica i de connivència amb la dictadura.

A l’emprenyament de la sentència del Tribunal Constitucional que va buidar de continguts l’Estatut de Catalunya què havíem votat una majoria de catalans i catalanes en un llarg procés i què en el fons és el no reconeixement de Catalunya com a nació, com a subjecte polític,  he afegit el de la darrera i injusta reforma.
 

No cal dir què només m’ha faltat escoltar la lectura restrictiva de les  referencies constitucionals què fa el Ministre Wert per justificar una nova llei d’educació, què suposa un retrocés ideològic , pedagògic i polític què ens situa, en algunes qüestions en el tardofranquisme. 

És per això què només em va  quedar  aquesta opció  prometre per imperatiu legal, perquè aquesta Constitució palesa allò que ja fa anys deia Montesquieu No hi ha pitjor tirania com la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i amb l’escalfor de la justícia”.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Reflexions post electorals 1: La sabiduria de la meva perruquera


Ara que ja han passat uns dies i he pogut analitzar i llegir les diferents valoracions sobre els resultats de les eleccions, a més de parlar amb gent diversa ,  molts dels quals em diuen que no n’entenen de política i jo penso que deu ni do si n’entenen , aquí van unes quantes reflexions sobre les mateixes.

La primera reflexió a la què em porta la conversa mantinguda amb la meva perruquera just el dimarts després,  té a veure amb els mitjans de comunicació d’aquest país i amb la dificultat dels periodistes i intel.lectuals que qüestionen l’statuts quo per fer sentir les seves veus en aquest “oasi” català que cada cop sembla més un fangar.

Quan entro per la porta em diu la perruquera : “Osti nena vaja desastre CIU encara ha guanyat les eleccions, només n’ha perdut 12 !  I vosaltres només heu pujat 3, mira encara a Esquerra li ha anat mig  bé i els sociates pensava què encara se la pegarien més gran”.

 Jo em quedo una mica perplexa i li comento com és què pensava què a CIU li aniria més malament ,  perquè clar el seu raonament va en el sentit contrari del que deien les enquestes i la premsa en general, fins i tot del què pensàvem nosaltres .

La meva perruquera què no té massa temps de veure la tele i es belluga bastant per les xarxes, és mare de tres fills què van a l’escola pública i també les passa magres amb les retallades, em diu – resumint- què ella estava convençuda què després de 2 anys de retallades a l’escola, de l’euro per recepta, de l’atur, de  què el seu company què és autònom no pugui aconseguir crèdit ni feines i del numeret de les senyeres, quan estan governant amb el PP   i què per això estava convençuda que la gent no els tornaria a votar i no acaba d’entendre què tant CIU com el PP han tingut aquests bons resultats  i rebla “ Horte perquè no hi ha curro i la gent ho està passant molt malament i  està molt cremada !

La conversa amb ella em fa encara més conscient dels dèficits democràtics del nostre país, de l’hegemonia cultural de CIU i del paper dels mitjans de comunicació públics i privats -finançats amb diner públic escandalosament per fer de palmeros -  què han construït una realitat paral.lela, una Catalunya virtual en la què es magnifiquen les qüestions què serveixen als interessos ideològics i econòmics de CIU i s’amaga la realitat quotidiana  i totes les opinions què qüestionen el seu relat. Només cal recordar la discussió a Catalunya Radio del professor Vicenç Navarro amb el pseudoperiodista del Manel Fuentes.

Conclusió, ens calen més què mai veus crítiques, intel.lectuals, periodistes, ciutadans què desemmascarin el discurs oficial i què a part de poder fer-ho a les xarxes socials –de moment encara lliures- ho puguin fer almenys en els mitjans públics els quals haurien de ser plurals, diversos i més rigorosos intel.lectualment  i deixar de confondre INFORMAR   amb ADOCTRINAR.

Hi ha alternativa: les persones primer !


Article publicat al Diari de Tarragona dimecres 21 de novembre en campanya electoral
 
Qui diu que no hi ha alternativa? Ho diuen els grans poders econòmics, el sistema financer i els governs de la dreta europea. Ho diu l’1% de la societat, els que volen reduir els salaris i les despeses socials retallant i privatitzant l’Estat de Benestar mentre mantenen o, fins i tot, incrementen els seus marges de beneficis. Ho diuen Merkel, Rajoy i Mas, que han aplicat la mateixa política d’austeritat salvatge que ens ha portat novament a la recessió econòmica. Els que estan guanyant amb aquesta crisi són els que diuen que no hi ha alternativa, que no podem canviar res.

 

Però l’alternativa no només és possible sinó que és necessària. La política de

l’austeritat dogmàtica ha fracassat arreu. Els països del sud d’Europa que l’han aplicada estan en pitjors condicions que abans: recessió, creixement de l’atur i de la pobresa, enfonsament de les classes mitjanes i desmantellament de l’Estat de Benestar. I en els països del nord d’Europa s’han incrementat les desigualtats i la precarietat laboral i social i les perspectives econòmiques han empitjorat.

 

Hi ha alternativa, perquè centenars de milers de persones han sortit al carrer contra les retallades socials o participant en la vaga general per exigir la sobirania popular davant els mercats. I també un milió i mig de persones van sortir al carrer el passat 11 de setembre per reclamar sobirania nacional.

 

Però l’alternativa no és un retorn al passat. Ni podem ni volem tornar a un model econòmic especulatiu que destrueix i consumeix recursos naturals sense fi, ni a un model autonòmic que no respon ja a les aspiracions nacionals de Catalunya; ni a una política elitista i poc transparent. CiU no només no ha aixecat Catalunya, com va prometre Mas, sinó que el país està pitjor que fa dos anys. Les retallades s’han demostrat inútils i injustes. Son  inútils perquè han provocat destrucció de llocs de treball, el tancament de milers de petites i mitjanes empreses i més recessió. I son injustes perquè han fet recaure els costos de la crisi en les classes mitjanes i treballadores que més necessiten de l’Estat de Benestar, mentre s’ha eliminat l’impost de successions  a les famílies més riques.

El president Pujol ja insistia en identificar CIU amb Catalunya, Artur Mas, encara va més enllà i  vol apropiar-se  també del dret a decidir  però Catalunya no és CIU, És un país plural, divers en el qual les institucions han d’estar al servei de la societat i no d’un partit, encara què aquest es cregui que la finca és seva. La defensa de les llibertats nacionals de Catalunya i el dret a decidir són patrimoni de totes les persones demòcrates què conformem  d’una societat que és plural i diversa

 

En aquests moments els dilemes reals de la societat catalana per sortir de la crisi social, política i nacional en la que ens trobem són:

 

- Redistribuir o retallar. Continuar amb la política de retallades en l’educació, la salut, els salaris, les prestacions socials i les pensions o redistribuir la riquesa i els esforços per sortir de la crisi amb una profunda reforma fiscal perquè pagui  més qui més té i qui més contamina. I una política que prioritzi la creació de llocs de treball.

 

- Transformar o conservar. Conservar un sistema polític opac i allunyat de la

ciutadania o garantir la transparència fent que tota la informació sigui pública i

fomentar la participació ciutadana celebrant consultes populars perquè la gent

decideixi.

 

- Llibertat per decidir el nostre futur o recentralització. No ens resignem a la recentralització que imposa el PP. La propera legislatura Catalunya ha de poder decidir amb llibertat i sense límits. Volem, a partir de la nostra sobirania com a poble, decidir el futur.

 

ICV-EUiA proposa una nova prosperitat compartida i ecològica. Presentem un programa que es fonamenta en l’equitat, en el repartiment just de la riquesa , el treball i amb els drets socials; en l’ecologia, l’estalvi i l’eficiència i l’economia verda; i en l’ètica, amb una nova política radicalment democràtica basada en l’honestedat, la transparència i la participació ciutadana.

 

Estem davant un nou procés constituent, d’una nova etapa. En aquests dos anys de legislatura ICV-EUiA hem estat el referent a l’oposició. En aquesta nova etapa volem ser el referent de la construcció de l’alternativa. Una alternativa per garantir tots els drets, els drets nacionals i els drets socials. Junts, tots i totes, podem. I tant si podem!

 

diumenge, 28 d’octubre del 2012

EL 14 FAREM VAGA


 
 
Article publicat divendres 26 d'octubre de 2021 al Diari de Tarragona secció Mirador
Els sindicats han convocat una nova vaga general el dia 14 de novembre contra les polítiques de retallades i de desmantellament de la protecció social, que l’únic que han fet ha estat provocar més atur i més pobresa. No cal dir que ICV-EUiA dona ple suport a aquesta convocatòria, i davant les veus que argumenten la inoportunitat que hi hagi una vaga en plena campanya electoral nosaltres diem que el que és inoportú, amb campanya o sense, són les accions dels governs del PP i de CiU que ens han dut a aquesta situació. Si els desnonaments no s’aturen perquè hi hagi campanya, si l’atur continua pujant, si les famílies passen cada cop més dificultats per fer front a les seves despeses, hauríem nosaltres de dedicar dues setmanes de novembre a parlar del que vulgui el senyor Mas, o el senyor Rajoy, i ens hauríem d’oblidar del que realment ens passa? I és clar, que no. És per això, que el dia 14 farem vaga, juntament amb la gran majoria dels treballadors i les treballadores del país.

Un país on la taxa de pobresa arriba fins al 29,5%: a Catalunya hi ha 2.200.000 persones pobres. I les que no en son, o no s’ho consideren, cada cop hi estan més a prop. El 57% de la ciutadania  té dificultats per arribar a final de mes, i el 39% no es pot permetre ni una setmana de vacances l’any. Totes aquestes dades provenen de  la darrera Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població encarregada per la Diputació de Barcelona, i ens proporcionen una imatge del país que hauria d’avergonyir-nos, sobretot quan ens n’adonem que no són aquestes qüestions les que estan al centre del debat públic, monopolitzat gairebé en exclusiva pel cèlebre viatge a Ítaca del senyor Mas o pels entrebancs que hi posa el senyor Rajoy.

I és que tots dos tenen moltes coses a guanyar, amb la flamarada patriòtica. La més important: eludir les seves responsabilitats en el desastre econòmic en què estem ficats tot desviant l’atenció de la població. Per això és important recordar que el lema de la vaga del dia 14 ho diu ben clar: “Que no ens prenguin el futur. Hi ha culpables. Tenim solucions”. Sí, hi ha culpables. Els primers de tots, els mercats. I, immediatament després, els responsables polítics que hi col·laboren, destinant el diner públic a unes obligacions financeres més que hipotètiques en comptes d’adreçar-los a les necessitats de la població. Els nostres impostos paguen el deute dels bancs però no l’educació de la  nostra  canalla, ni la nostra sanitat ni les pensions de la nostra gent gran. Això és escandalós. Això podria ser delictiu. Això és el que fan, sense pensar-s’hi gaire, CiU i el PP. I és contra això, que s’ha convocat una vaga general.

Ara que circula tant l’expressió “dret a decidir” –afortunadament, perquè és una delícia veure com es converteix en majoritari un pensament que sempre has defensat- a ICV-EUiA  remarquem que aquest dret s’ha de poder exercir sense restriccions: davant de l’Estat, però també davant dels mercats. Per quina raó els ciutadans i les ciutadanes, que aviat es pronunciaran sobre els drets nacionals de Catalunya, no haurien de fer el mateix en matèria de drets socials i econòmics? Com que invoquem la democràcia per justificar un referèndum d’autodeterminació, constatem, també, que aquest raonament nostre és impecablement democràtic.

El 14 de novembre veurem qui defensa de debò els ciutadans i les ciutadanes, els treballadors i les treballadores. El futur del país no serà diferent de la suma dels futurs de totes les persones que l’integren, i aquests milions de futurs depenen de com sortim de la crisi, o de si en sortim. El 14 de novembre farem vaga, perquè ens neguem a callar.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Una diputada què passa comptes


 
Llegeixo en aquest mateix Diari amb astorament  i indignació les declaracions  que el diputat de CIU i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, va fer  en una entrevista de Catalunya Ràdio segons les quals  “no hi ha marxa al Parlament”,  i que  el seu grup només li havia encarregat la formulació d’ una pregunta que, al final,  va descartar presentar perquè  no tenia temps.

Em pregunto què deuen de pensar els seus companys i companyes de grup, d’una cosa així.

En un context  de precampanya on justament jo , com  candidata a encapçalar la llista d’ICV-EUiA  a Tarragona em trobo fent balanç de govern davant de les nostres agrupacions locals i davant de la ciutadania que ens vulgui escoltar, ens hagi votat o no, trobo que aquestes declaracions sinceres palesen una manera d’entendre la política i el funcionament de les institucions democràtiques que se situa als antípodes del que avui reclama unànimement la ciutadania i també defensem des d’ICV-EUiA

Les persones escollides  en unes eleccions tenim l’obligació de treballar. I no només per a aquells que ens han votat sinó per a tota la gent del territori que representem. Naturalment, amb el nostre programa a la mà, tenim també l’obligació de tirar endavant les propostes que hem dut  a les eleccions i sumar-nos  o esmenar aquelles que,  no formant part del nostre programa originari,  considerem positives i que poden ajudar a millorar la vida dels nostres conciutadans.

Aquesta tasca pot ser diferent en funció que se sigui diputat del grup que dona suport al Govern o bé de l’oposició, això és lògic, però en cap cas s’ha de defugir aquesta feina i responsabilitat, encara què el nostre sistema electoral no estableixi l’obligació de la rendició de comptes, l’accountability, com es diu en anglès.  Aquesta és una qüestió ètica, i està per sobre de diferències ideològiques.

A l’oposició cal fer una tasca de control i seguiment  rigorós del govern i de fer arribar la veu i les justes demandes de la ciutadania, dels col.lectius i dels territoris què veuen vulnerats els seus drets bàsics al treball, a l’educació, a la salut a la mobilitat,... ja sigui en forma de mocions, de propostes de resolució o de preguntes què interpel·lin al govern sobre l’abast i les conseqüències de les seves decisions o, sovint, de la manca de decisions.

És en aquest sentit que el nostre grup parlamentari ha plantejat la feina durant aquests 21 mesos de legislatura, durant els quals de cap manera he tingut temps d’avorrir-me perquè, a diferència de l’única pregunta que el diputat Vila d’Abadal no va arribar a fer, jo en vaig presentar 342 per ser contestades en comissió i 547 per escrit. Tot aquest gruix  de feina recull problemàtiques de les  sis comarques del Camp de Tarragona i les quatre de Terres de l’Ebre.

Tot i que per l’aritmètica parlamentària, a ICV-EUiA només hem tingut dret a una pregunta al Govern en cada Ple, jo mateixa n’he fet quatre. Una altra cosa és el que s’ha aconseguit , i aquí cal reconèixer que el balanç és mes decebedor,  perquè de les 65 propostes de resolució que he presentat, moltes  de les quals no han prosperat per la suma de vots CIU PP o l’abstenció del PP, d’aquelles què sí que s’han aprovat bé per unanimitat o perquè CIU es quedava en minoria, el Govern n’ha passat olímpicament . Ha ignorat el mandat parlamentari aprofundint un dèficit democràtic més què afavoreix la desafecció i la manca de credibilitat del sistema.

És així com, en aquesta legislatura, si bé aconseguíem en una moció blindar la prohibició de cap transvasament d’aigua de l’Ebre i d’altres rius de les conques internes de Catalunya, de la resta  de la moció, què incloïa l’elaboració del Pla Integral de Protecció del Delta, mai no se’n ha sabut res més.

El mateix podríem dir dels compromisos envers els afectats per la fallida de la secció de crèdit de la Cooperativa de l’Aldea. Hi ha una resolució parlamentària que es va aprovar per majoria i què s’ha incomplert.

Podríem parlar de totes les  resolucions  o esmenes al pressupost que hem presentat sobre construcció i/obres d’ampliació o millora d’escoles i Instituts de la demarcació, com l’IES de Segur de Calafell què tot i aprovar-se , tampoc no s’han dut a terme. Això ha passat  fins i tot  en aquells punts que no implicaven cap partida econòmica, sinó que depenien de la voluntat política o la fermesa de negociació de CiU davant l’estat espanyol. Aquí tampoc hi ha hagut cap resposta.

Hi ha moltes coses que cal explicar durant  aquests dies i durant la campanya, encara què CIU  només vulgui parlar d’un tema. Sobretot , a mi em queda un gran dubte:  si en aquesta legislatura,  amb 62 diputats , el govern  de CIU ha menystingut les decisions de la cambra, ara que el president Mas demana  per a  la propera una “àmplia i solida” majoria,  en què es pot convertir el nostre Parlament ?

Aquest govern, que acusa tothom de no complir els compromisos i no assumeix mai cap responsabilitat, ha estat el primer a ignorar la voluntat parlamentària quan no li convenia el que s’havia decidit. És aquesta, la seva democràcia? Els ciutadans ho han de saber, per poder, després, actuar en conseqüència.

divendres, 5 d’octubre del 2012

El perquè d’una decisió ?




 

Amb la urgència que ens ha imposat l’agenda què marca el president Mas, amb

l’anunci d’eleccions anticipades, he decidit tornar-me a presentar per encapçalar la llista d’ICV a Tarragona i ho he fet per diferents motius.

Aquestes eleccions  a dos anys d’acabar la legislatura què encetàvem el 2012 i després de 21 mesos d’un govern de CIU amb el suport del PP , què ha fracassat en el tres objectius que s’havia proposat a l’iniciar la legislatura : mantenir l’estat del benestar, reduir l’atur a la meitat i aconseguir un millor finançament mitjançant el pacte fiscal, són un repte per al país i també per a la nostra formació Iniciativa per Catalunya Verds.

 A l’escenari de profunda transformació social, derivat de la crisi econòmica i de les polítiques d’austeritat i patiment s’ha sumat un escenari de transformació nacional del qual la manifestació de l’11 de setembre passat va ser un punt d’inflexió a partir del qual cal donar una  resposta  des de la política i la radicalitat democràtica.

Perquè avui a Tarragona, vivim pitjor què fa 21 mesos, amb més desigualtat, amb més atur del qual un 36% és de llarga durada colpejant especialment els joves quasi el 48 % i les comarques del Baix  Penedès, el  Tarragonès i la Ribera d’Ebre, però també avui a Tarragona molta gent s’ha organitzat per rebel·lar-se, per denunciar la situació i per proposar alternatives, per què no es volen resignar.

 Per què la nostra coalició ICV-EUiA què ha estat la única oposició al govern de CIU-PP  durant aquests 21 mesos, ha estat sola al Parlament però no ens hem sentit sols perquè a fora al carrers de Tarragona, de Reus, de Tortosa, de Valls i altres ciutats de la demarcació diferents plataformes, moviments  i ciutadans i ciutadanes també han plantat cara: contra els desnonaments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o contra les retallades a l’educació  i la salut públiques o en defensa del transport públic.

La gent d’ICV.EUiA hem estat  al seu costat, formant-ne part , com estem al costat dels sindicats, en la defensa dels drets dels treballadors què ara més què mai estan en risc, perquè la gent d’ICV-EUiA som també part d’aquesta Tarragona combativa, què no es resigna i què vol una altra política . I perquè sabem que sòls no podem donar la batalla, què cal construir una unitat política i social més àmplia per , com diu el professor Navarro lluitar contra aquest atac  al carrer i a les institucions.

 

Durant aquests 21 mesos he volgut ser la veu de la gent del nostre territori al Parlament, del territori i la de totes les persones què pateixen les conseqüències en la seva vida quotidiana d’aquestes polítiques injustes i antidemocràtiques. Denunciant  quan calia i fent propostes per millorar les condicions de vida als nostres pobles i ciutats, defensant  el patrimoni natural de tots de les agressions en benefici d’un quants, proposant alternatives per crear ocupació i riquesa al territori a partir de les seves potencialitats o per canviar un model energètic insostenible i injust.

L’experiència  i el treball parlamentari, encara què ha estat  ple de les derrotes que ha  imposat la majoria de CIU i el PP lluny de desil.lusionar-me m’ha donat més força, més convenciment en el nostre projecte polític i  amb la necessitat  de que hem de convèncer a la gent que hi ha alternativa, què hi ha una altra manera de sortir de la crisis, què hi ha una altra manera de fer política, què potser ara no tenim temps però que cal més què mai teixir un ampli front d’esquerra nacional, perquè la Catalunya del futur sigui un estat just, solidari, sostenible i pròsper.

 

 

 




 

 
 

 

 

 

divendres, 21 de setembre del 2012

QUÈ VOLEM SER A TARRAGONA QUAN SIGUEM GRANS ?


L’anunci fet pel Govern el passat 7 de setembre, amb  tota la posada en escena de gran esdeveniment ,  de la instal·lació d’un macroprojecte de turisme, oci i joc en els terrenys que la Caixa té al costat del Port Aventura, he de reconèixer que em va deixar perplexa i què passat el primer moment de sorpresa inicial l’escepticisme i tots els dubtes i prevencions em van atacar com una mena de pepitos grillos de la consciència.

La notícia què ,com a conill del barret es treia el Govern ,davant del fracàs del seu intent d’atraure l’Eurovegas - aquí Artur la lideeresa Esperanza te la va jugar- i què jo vaig viure com una victòria del seny, de la defensa de la terra i de la mobilització social en la que ICV  ens havíem implicat des de l’inici. L’anunci   i les declaracions posteriors d’algun conseller desdient-se del què havien dit  sobre Eurovegas  semblava  una mena de pataleta : “No, si mai ens havia agradat, no representa el model què volíem per a Catalunya,  si el nostre ara és millor etc. “

Però el cert és què en aquest cas CIU ha repetit els tics de falta de transparència, d’opacitat, de consulta al territori, què  vol dir alguna cosa més que parlar amb el President de la Diputació i amb l’alcalde de Salou, ambdós de Convergència i ens ha deixat més ombres què llums sobre la viabilitat i realitat d’aquesta promesa de 20.000 llocs de treball tan necessaris per al nostre territori.

Perquè  res s’ha explicat del finançament del projecte, si sabem que darrera hi ha l’empresari  Enrique Banyuelos  un empresari lligat a la bombolla immobiliària i a un dels pelotazos urbanístics del país Valencià què aportarà un 20% de la inversió inicial i la resta ?  Ens ve a la memòria un altre projecte privat en el que es va acabar posant diner públic amb personatges com de la Rosa, Prenafeta, etc.

És alarmant observar, també, com qüestions tan bàsiques quan es pretenen construir 12.000 habitacions  com l’abastiment d’aigua, els residus, la mobilitat  i en aquest cas la proximitat dels terrenys amb la indústria química què augmenta exponencialment el risc i dificulta els problemes de protecció civil, no s’hagin explicat o fins i tot no sàpiguen com resoldre-les, bé almenys pel que fa a l’aigua ( Conseller Recoder)

Això si mentre tant l’alcalde de la ciutat  i altres polítics de la demarcació els hi preocupa què es digui Barcelona World,  fixa’t !!Més enllà dels 6 casinos i el que comporta el joc, més enllà del model turístic tancat què no posa en valor el territori, més enllà de les qüestions medi ambientals.   A mi no m’estranya , és la història  repetida del nostre territori, per això jo em pregunto si més enllà de les discussions nominals els i les polítiques de CIU, PSC i PP tenen clar què volen per al futur del nostre territori, què volem què siguem quan siguem grans ?

dijous, 6 de setembre del 2012

EL PP JUGA AMB ELS DRETS DE LES DONES


Article publicat al Diari de Tarragona
Amb l'Arga Sentis i l'Alba Benedicto 

Com que el PP ha traït el seu propi electorat incomplint sistemàticament el programa que va dur a les eleccions, cau ara en la temptació de satisfer aquests votants apel·lant als seus prejudicis més arrelats, que tenen a veure, lamentablement, amb els drets de les dones, convertits un altre cop en moneda de canvi: per tapar les destrosses que els dogmes ultraliberals causen en el nostre país, les doctrines ultraconservadores tonen a estar a l’ordre del dia pel que fa a la salut reproductiva i a les nostres opcions vitals. No poden, ni volen, dominar l’economia, i es volen consolar dominant el nostre cos. Per fer-ho, no dubten a passar per sobre del consens social i de drets ja consolidats. 

Amb tot, l’abast de la reforma anunciada no s’ha concretat més enllà del principi amb que la justifiquen (el dret a la vida “d’un concebut no nascut”) i dels canvis dels terminis per a supòsits. Tot aquest garbuix el fonamenten en creences morals –les seves-  obviant qualsevol raonament científic i oblidant que no és el govern qui ha de determinar ni la racionalitat ni la consciència de les persones. La reforma que es prepara representa una clara involució en drets i un retorn al passat, cosa que suposaria deixar a milers de ciutadanes i professionals de la sanitat en una situació d’inseguretat jurídica, ja que retornar a una llei de supòsits pot provocar major qüestionament legal i, malgrat que estiguin despenalitzats, sempre poden ser objecte d’encausament judicial.

Legislar l’avortament sobre supòsits, a sobre, és fomentar la injustícia social, la manca d’equitat i les desigualtats de tota mena. El fet de no garantir l’accés a l’avortament lliure i gratuït situa a moltes dones en una clara vulnerabilitat social. A sobre, tornar a una llei d’aquest tipus ens col·locaria a la cua d’Europa, al mateix nivell que Polònia, Malta o Irlanda. La majoria de països europeus han regulat l’avortament amb una llei de terminis.  

Apel·lem, doncs, a la responsabilitat del Ministre de Justícia per a legislar a partir del consens social i no obeint els dictats dels sectors ultraconservadors i radicals amb ideologies fonamentalistes que estan al marge dels valors democràtics, de la igualtat de gènere i del respecte a les llibertats personals. Però si Gallardón no ens vol fer cas ens trobarà mobilitzades, i haurà de tornar a sentir els vells eslògans, aquells que consideràvem feliçment superats. “Nosaltres parim, nosaltres decidim!” “Sobre la meva sexualitat decideixo jo!

dimecres, 25 de juliol del 2012

Gestionar correctament el bosc i prevenir els incendis





Article publicat al Diari de Tarragona, dilluns  23 de juliol de 2012 a la pàgina 19
De ben segur, si el Govern de la Generalitat adoptés el saludable costum de complir les resolucions del Parlament, com seria d’esperar en un règim democràtic, la nostra tasca com a diputades o diputats no semblaria tan estranya als ciutadans. Molts de nosaltres ens esforcem a dur a l’hemicicle les qüestions que preocupen al carrer, i en honor a la veritat he de dir que la majoria dels meus col·legues hi són sensibles, debaten els problemes i prenen determinacions al respecte. Després, però, tots els afers passen a mans del Govern, que és l’encarregat de dur-los a terme. I el Govern, si en comptes d’obeir es fa el sord -com passa sovint-  qui ho acaba pagant és la ciutadania, i de retruc totes les institucions en quedem esquitxades.

Darrerament, el Parlament ha aprovat una proposta resolució, que he presentat jo mateixa a través del grup d’ICV-EUiA, amb l’objectiu de millorar la gestió forestal i la prevenció d’incendis. El text insta el Govern a no paralitzar ni endarrerir les obres forestals relacionades amb els perímetres de prevenció prioritària, l’arranjament de pistes i camins forestals;  i a no disminuir l’import de les subvencions adreçades a una gestió forestal sostenible.

La proposta es va aprovar per majoria, perquè hi van donar suport tots els grups tret de CiU. I aquí està el problema, perquè a ningú no se li escapa que són persones de CiU, precisament, les que haurien de complir aquest mandat parlamentari que no han votat. Ho faran?

Encara que diguin que sí, que ja ho estan fent, hi ha indicis preocupants en sentit contrari. Com, per exemple, la reducció de més del 40% en els pressupostos de la Direcció General del Medi Natural des de l’any 2010 ençà, xifra que posa negre sobre blanc el que per altra banda tothom pot percebre: l’abandonament per part de Convergència i Unió de les polítiques ambientals que havien caracteritzat la trajectòria dels governs d’esquerres anteriors.

Em temo que és  més un problema ideològic, de model de país, que no pas una retallada dictada per la necessitat, com a ells els agrada dir. Una correcta gestió dels nostres boscos i del nostre entorn natural no només seria econòmicament sostenible: seria avantatjosa per a tothom, una veritable font de riquesa. Em refereixo a activitats com ara l’agricultura de muntanya, la utilització adeqüada de la biomassa o la ramaderia extensiva, per posar només tres exemples de pràctiques que mereix la pena explorar, perquè no malmeten el medi i aporten guanys reals i tangibles.

En comptes d’això, CiU pot tenir la temptació de seguir l’exemple valencià. Retallades i “estalvi” a tort i a dret,  indiferència o ceguesa envers el bosc, i després, un foc forestal imparable, perquè cremava sobre un terreny oblidat i no hi havia prou recursos materials, tècnics ni humans per plantar-hi cara. Si no volem que això ens passi aquí, a Catalunya, el Conseller Pelegri,   responsable del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural ho te molt fàcil. No cal que faci cas al què li reclamo des de l’inici del mandat  com a portaveu del grup d’ICV-EUiA a la Comissió; només cal què  doni compliment a la resolució del Parlament de Catalunya. Amb això, de moment, n’hi hauria prou.


La República Arab Saharaui, els fills dels nuvols i el Parlament de Catalunya



Fa un mes varem poder escoltar el  ministre de cooperació saharaui, Hach Ahmed,  a l'intergrup per la pau i la llibertat del Sàhara què hi ha al Parlament de Catalunya i del qual formo part com a portaveu d'ICV-EUiA per  què ens expliques  la  difícil situació política i social d'aquest territori i respondre les preguntes dels diputats.
L'intergrup del Sahara què funciona  des de finals dels anys vuitanta, promou debats, estudis i sensibilitza sobre qüestions diverses a l'entorn del Sàhara a través d'actors del territori i d'experts i  vol posar el focus en aquest conflicte internacional, per tal que no caigui en l'oblit.
Justament varem poder parlar de la situació en un moment en què s'ha de prorrogar el mandat de la MINURSO i justament per això  vaig presentar una proposta de resolució per tal que la MINURSO pugues vetllar pel compliment dels drets humans.
I per què ?

Perquè el 27 de abril de 2011, el Consell de Seguretat  de l’Organització de les Nacions Unides va decidir prorrogar el mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) fins el 30 d’abril de 2012, RES/1979 (2011).

Aquest mandat ha estat prorrogat en 38 ocasions des del 1991, sense que s’hagi pogut arribar a una solució pacífica del conflicte i amb una situació cada cop més agreujada de violacions dels drets humans i dels acords establerts, tal i com s’explicita en el darrer informe del Secretari General del Consell de Seguretat sobre la situació relativa al Sàhara Occidental.
La MINURSO  va observar i enregistrar 126 noves violacions comeses per l’exercit de Marroc una xifra molt elevada en comparació a les 24 enregistrades en el període anterior i , en general, un deteriorament de la relació amb el MINURSO.
La situació s’ha vist agreujada pels atacs i enfrontaments violents posteriors al desmantellament del  campament Gdim Izik , que es van produir  El-Aaiún amb una violació sistemàtica dels drets humans per part de l’exercit i la policia de Marroc.

Davant d’aquesta situació que es viu al Sàhara Occidental, territori il·legalment ocupat per Marroc i que està pendent de culminar el seu procés de descolonització, creiem què calia demanar a l'ONU,  que en la propera renovació del mandat de la MINURSO , els doti de la potestat de vigilar el compliment dels drets humans al Sàhara Occidental ocupat a la fi d’evitar les reiterades violacions d’aquests drets que exerceixen la policia i l’exercit marroquí.

També creiem que calia què el Parlament de Catalunya instes  a les autoritats de Marroc , a acabar la persecució dels activistes pel drets humans al Sàhara Occidental, a suspendre els judicis que tenen en contra i a l’alliberament dels presos polítics sahrauís engarjolats a les presons marroquines.

De tot plegat , tinc dubtes que aquest Govern de CIU se'n faci ressò , veient els viatges i relacions comercials amb Marroc o l'actitud de la mateixa Presidenta del Parlament que ni va tenir un moment per a rebre el ministre i donar-li la benvinguda com hagués fet amb qualsevol altra persona del mateix rang d'un altre país. Caldrà doncs seguir treballant, també fora del Parlament, amb les associacions de suport, amb les diferents mostres de solidaritat, per a què el Sàhara i els seus fills i filles puguin tornar a la seva terra, execerceixin el dret a l'autodeterminació què tenen tots els pobles i puguin explotar els seus recursos naturals què avui els hi esquilma Marroc amb el vist-i-plau europeu



dissabte, 9 de juny del 2012

El PP promou el conflicte lingüístic

Article publicat al  Diari de Tarragona i altres mitjans locals el 6 de juny de 2012

Com si no tinguessin coses més importants a fer, ara que governen l’Estat, el PP ha dut fa uns dies al Parlament de Catalunya una moció sobre el que ells anomenen “bilingüisme”. Pretenien, ni més ni menys, que la nostra cambra legislativa “garantís el bilingüisme en tots els usos orals i escrits (...) eliminant d’aquesta manera l’ús preferent del català en compliment del mandat estatutari i constitucional”. Pretenien també que ens sotmetéssim, plegats, a un altre reguitzell de restriccions -totes del mateix estil- redactades i pensades per limitar la presència de la nostra llengua en tots els àmbits, garantit per descomptat una sobredimensió de l’altra llengua oficial que s’afegiria al gran predomini que ja gaudeix a hores d’ara.

Ha estat un intent més, sortosament no reeixit, de continuar tibant la corda i de crear conflicte i polèmica allà on no n’hi ha, erosionant de retruc uns drets lingüístics i nacionals, els nostres, que no aconsegueixen posar-se fora de l’abast de les tisores de l’Estat i la seva deriva recentralitzadora. Per molt que ho intentin vestir amb arguments enganyosos, les últimes actuacions del PP en aquest àmbit no pretenen crear seguretat jurídica, com tampoc tenen per objectiu millorar la convivència de les llengües a l’administració. El que volen, de fet, és desenvolupar pel seu compte les darreres sentències del TSJC i el Tribunal Suprem contra el català, les quals s’afegeixen a la brutal càrrega contra l’Estatut duta a terme , el 2010 pel Tribunal Constitucional.

No cal dir que a ICV acatem, encara que no compartim, totes aquestes sentències i entrebancs. I, al mateix temps, considerem que no tenen cap legitimitat, com no té cap  legitimitat la composició del Tribunal Constitucional que va donar el tret de sortida a aquesta nova ofensiva. És un error que la llei permeti a un órgan jurisdiccional pronunciar-se sobre afers que han estat prèviament sotmesos a referèndum i aprovats majoritàriament, perquè es crea un conflicte entre la sobirania veritable, la dels ciutadans i ciutadanes, i una altra de fictícia o delegada, que és la que pretenia representar un tribunal esquarterat, esbiaixat ideològicament i amb el mandat esgotat.

I ara, el PP s’aprofita d’aquesta circumstància per insistir i tornar a insistir en un model lingüístic que topa frontalment amb el que ha establert la Generalitat amb l’ampli suport de la ciutadania i les forces polítiques. Hi ha, com no és gens difícil d’endevinar, un problema de fons que va molt més enllà de la llengua o llengües que parlem. Es tracta aquí de la tràgica indefinició de l’estat autonòmic, de l’absència d’un model clar i dels processos de recentralització que s’han engegat per no haver de reconèixer la pluralitat nacional, cultural i idiomàtica de l’Estat espanyol. És en les aigües tèrboles d’aquest riu que el PP s’ha posat a pescar, i com que no ho vol reconèixer no es cansa de repetir-nos que ho fa per garantir la seguretat jurídica i la integritat de les dues llengües oficials. Res més lluny de la veritat perquè, malauradament, podem veure el resultat de totes aquestes polítiques als altres territoris de parla catalana on sí que governa el PP. Allí es nega fins i tot el nom de la llengua, i òbviament no es dóna la idíl·lica convivència que aquí ens volen pintar.

Si el PP actués de bona fe, la qüestió es podria resoldre molt fàcilment. N’hi hauria prou que els populars es comprometessin a acceptar totes les disposicions de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 que no han estat expressament declarades inconstitucionals. Fins i tot amb aquestes escorrialles, l’actual model lingüístic quedaria garantit i blindat. I amb l’afegitó, gens anecdòtic, que estem parlant d’un text votat afirmativament per la immensa majoria de la població. Per què no ho fan? Perquè han triat, amb ple coneixement de causa, apostar per l’estratègia de la tensió. En el moment que patim una gravíssima crisi econòmica i social, en el moment que la situació és més delicada que mai, el PP opta per alimentar el conflicte sense aportar ni un sol element constructiu. No és estrany, que a Europa no els facin confiança. Nosaltres, tampoc.

dimecres, 6 de juny del 2012

L’atrafegada vida d’una diputada del territori d’un grup petit però valent o de com Asterix va resistint a l’aldea gala.


Foto a la Plaça la Font de Tarragona 22 maig 2012
Escric aquestes línies, no perquè tingui un moment de respir, suposo que com teràpia i justificació amb mi mateixa per l’estat de semiabandonament en que tinc darrerament aquest blogg.
Què voleu què us digui companys, per escriure es necessita temps i certa tranquil·litat d’esperit i no tenir altres urgències i és un error perquè potser , de vegades,  l’urgent no ens deixa treballar amb allò important i  acabem apagant focs, què al final poden ser d’encenalls o fins i tot de vanitats.

L’esclavatge , més enllà de la feina parlamentària i organitzativa, què suposa piular al twitter anar mantenint el facebook, respondre correus és també una trava a l’hora de poder dedicar-me al blogg, en el meu cas s’afegeix a més que el trajecte des de Perafort  ( Estació Camp de Tarragona) fins Barcelona és curt i què si em trobo altres parlamentaris què venen de Lleida o també de Tarragona comentem la situació o aprofitem per avançar feina.

El cert és què des del 14 de maig què vaig penjar la tertúlia de Catalunya Radio sobre els correbous, tema per cert d’actualitat amb la proposta de Reglament del Departament a la qual ICV-EUiA hem presentat al·legacions, fins avui han passat moltes coses sobre les què m’hagués agradat escriure.

Visites al territori, algunes programades i altres, desgraciadament forçades com la feta a Rasquera per l’incendi que va cremar 3.000 hectàrees de la Serra de Cardo, el primer dels nostres fòrums territorials fet a Tarragona i en el que vàrem poder confrontar amb la societat civil alternatives polítiques i nous models, intervencions en diferents Comissions del Parlament i una especialment grata a la Facultat de Pedagogia de la Universitat Autònoma, manifestacions al carrer per retallades educació, viatge llampec a Madrid per parlar de la Política Agrària Comunitària i finalment Brussel·les amb en  Raul Romeva i el Grup Verd ALE. Debats totes intensos, converses, propostes, trobades amb la gent i les ganes de poder escriure sobre algun d’aquests temes però no trobar l’espai-temps per a fer-ho. De totes formes sigui d’una forma o d’altra em comprometo amb mi mateixa i amb les persones què teniu la voluntat de llegir-me a anar-ne parlant si no de totes aquestes qüestions si de les què pugui, en la mesura què pugui.


dilluns, 14 de maig del 2012

http://www.catradio.cat/audio/630946/Catalunya-Radio-Tarragona---Esfera-publica
 Per les persones què no vareu tenir ocasió d'escoltar el debat sobre els correbous a les Terres de l'Ebre que varem fer fa unes setmanes a Catalunya ràdio, us paso l'enllaç, un tema calent ara que està a punt de sortir el Decret i que estem veient com el Delegat de Govern de CIU a les Terres de l'Ebre vol autoritzar-ho tot apel.lant a  estranyes tradicions que feia més de 50 anys que no es celebraven, haurem de revisar el concepte de "tradició".

divendres, 23 de març del 2012

Les preferents: un frau massiu

Article publicat al Diari de Tarragona  el 22 de març de 2012
Al voltant de 300.000 persones podrien estar afectades a Catalunya per un cas de frau massiu –un més- realitzat per les entitats financeres a través de les anomenades participacions preferents. Parlo de persones treballadores, en bona part  de persones grans, que, aconsellades per les mateixes entitats, van dipositar els seus estalvis, els estalvis de tota una vida, en un producte financer de caràcter perpetu considerat d’alt risc.

I davant d’això quina és l’opinió del Govern de la Generalitat? Quines actuacions està realitzant en suport a aquestes persones? Cap opinió. Cap actuació. El Govern utilitza excuses burocràtiques per fugir d’estudi i no comprometre’s. Senyal que, o bé fa d’advocat de les entitats financeres o bé les justifica.

Aquí no val a dir que la Generalitat no té competències en la matèria. A ICV-EUiA som del parer que el Govern català s’ha de  preocupar de tot allò que afecta a la ciutadania de Catalunya, amb independència de la distribució de competències. I ens creiem que CiU també pensava així. En qualsevol cas, les participacions preferents s’han convertit en un greu problema social, i per tant polític, que també afecta el Govern de la Generalitat.

És per això que ens preocupa molt el silenci -un silenci ensordidor- que ha mantingut el Govern davant un problema social d’aquesta magnitud: cap iniciativa, cap gest, cap expressió de suport amb les persones afectades, ni cap actuació a favor de qui ho pateix,  ni contra qui ha realitzat aquest frau i abús. 

Milers de persones s’han vist atrapades en una mena de “corralito” financer. Bancs i caixes van ometre informació i van oferir massivament les participacions a clients que desconeixien els riscos que comportava el producte que se’ls oferia, garantint-los, a més, que podrien disposar d’aquests diners quan volguessin. Sembla que les entitats financeres, com en el cas dels abusos amb les hipoteques o amb les comissions bancàries o dels sobresous als seus directius actuen, al nostre país, amb total impunitat, incomplint la normativa i sense un mínim sentit de la responsabilitat social.

És per tot això que el nostre grup parlamentari  ha reclamat al govern de la Generalitat  que realitzi gestions davant el Govern de l’Estat, exigint que quan s’ha incomplert la normativa els contractes de subscripció d’aquests productes financers quedin sense efectes, es retornin els diners i es sancioni a les entitats infractores. Què utilitzin les competències d’inspecció i sanció per pràctiques contra els drets dels consumidors. Què ofereixin suport i assessorament a les persones afectades. O creïn, si més no, un registre de persones afectades. Demanem, finalment, que el  nostre Govern exigeixi a les caixes una solució justa.

Si no es fa res de tot això, és senyal que estem davant d’una nova prova de manca de sensibilitat social del Govern. Perquè aquí, en definitiva, es tracta de saber amb qui està al Govern, si amb la gent afectada o amb les entitats financeres que han perpetrat aquest frau massiu. Malauradament, si segueix  el silenci de CiU i la seva inactivitat pensarem que estan al costat de els entitats financeres i d’esquenes a la gent afectada.


diumenge, 11 de març del 2012

Las lecciones de Fukushima | Greenpeace España

Las lecciones de Fukushima | Greenpeace España

diumenge, 19 de febrer del 2012

CAÑETE I MAS "EL RETORNO"




El dijous 17 de febrer , en representació d’ICV-EUiA , vaig interpel.lar el Conseller Recoder per tal que el Govern de Catalunya clarifiqui quina és la seva posició envers les propostes transvassistes del PP que ja va anunciar el Ministre Cañete en la seva compareixença a la Comisión de Agricultura del Congreso   en la que tornava a parlar d’aigües excedentàries, de no respectar la unitat de conca dels rius. El Ministre Cañete i el President Mas, tornant a plantejar el transvasament del Roina, em van transportar a 10 anys enrere, a les caminades reivindicatives, les manifestacions multitudinàries, les trobades menjant baldanes a la vora del riu. El govern catalanista i d’esquerra sembla què quedi lluny i ara tornem a un escenari pitjor del que ja hem viscut  perquè a Catalunya, quan vam governar  vàrem fer el Pla de conques internes però el govern Zapatero en aquesta, com en altres  qüestions què havia promès es va deixar els deures per fer i avui encara no tenim el Pla de conca de l’Ebre, ni fixat el cabal ambiental necessari que garanteixi la pervivència del Delta i la qualitat d’aigua de lo riu.

Canta la Montse Castella, companya i amiga “La lliçó de l’Ebre” però sembla que niu CIU ni el PP varen aprendre la lliçó i tornen a plantejar un model  què ni és bo per avui i hipoteca el futur, perquè no podem estar fent regadius il.limitadament, perquè aquest model de creixement ja hem vist què no és sostenible i perquè ni amb l’aigua ni el menjar s’han de fer negocis, per això haurem de tornar a cridar amb força

“LO RIU ES VIDA, NO AL TRANSVASAMENT !

dilluns, 23 de gener del 2012

Retrat Parlament

Un joc amb una caixa i objectes què intenta explicar quelcom de mi mateixa.

LEANDRE SAHÚN 100 ANYS PER CELEBRAR


Aquest dissabte vàrem celebrar al Teatre Magatzem de la Cooperativa Obrera l’aniversari del Leandre Saún, què el dia 17 de gener havia complert 100 anys dels quals més de 80 han estat de lluita, de compromís, d’implicació política en l’esquerra nacional, primer al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya Verds.

No parlaré de la biografia del Leandre, de la qual podeu trobar un resum, què ha fet el company i historiador  Lluis Balart a la web d’ICV de la vegueria del Camp de Tarragona i si voleu un treball més exhaustiu podeu llegir el llibre Leandro Saún y Carmen Casas Organización política Clandestina en la Zaragoza de los años 40, escrit pels historiadors aragonesos Ivan Heredia i Irene Abad,  gràcies a una beca de recerca atorgada pel programa Amarga Memoria del Govern de l’Aragó.
Aquest programa que es va posar en marxa l’any 2004 per la Direcció General del Patrimoni Cultural treballa  diferents  iniciatives per la recuperació de la memòria democràtica, especialment l’etapa entre la  II República  i la recuperació de la democràcia, en la línia del  treball que es desenvolupava a Catalunya per la Direcció General de la Memòria Històrica i el Memorial Democràtic des del primer govern catalanista i d’esquerres . Iniciatives necessàries, obligades després de tant de silenci i del procés de transició que va viure el nostre país, com obligat era l’homenatge-aniversari al Leandre i a la Carme.

Ahir va ser una tarda emotiva, començant per la canço què el Matias Vives li va dedicar, guitarra amb ma, davant d’ell,  o les  emotives paraules de l’Arga Sentis i l’humor afinat  d’en Joan Saura, recordant-li , entre altres coses, què el dia que ell va néixer es va ensorrar el Titànic, però a mi em van emocionar especialment les paraules de la Carme, la seva esposa, companya, camarada, amiga, còmplice què com ell també va patir la repressió de la dictadura franquista i què avui continua arengant els joves a lluitar, a no rendir-se.

El dissabte no estaven tots i totes,  moltes persones què haguessin volgut acompanyar el Leandre i la Carme  no van poder venir, ni tampoc sumar-se al vídeo de felicitacions, què malgrat les absències involuntàries va recollir una bona mostra d’amics i amigues. Però si què ens vàrem poder aplegar una colla de persones i gràcies a la coordinació i la feina del  Matias Vives, què ens va donar tasques a tothom començant pels fills de l’homenatjat la Rosa Neus i el Leandre,  el Lluis Balart,  l’Arga Sentis, la Genoveva Zaragoza, el Dionisio de la Varga i  moltes altres persones vàrem festejar quelcom més què un aniversari centenari. Vàrem poder agrair públicament al  Leandre, però també a la Carme i amb ells a tots i totes els de la seva generació que ens han deixat com la Tomasa Cuevas o el Miguel Nuñez, què lluitessin, què fossin tan valents i generosos, què no perdessin l’esperança, ni la força, malgrat la presó, malgrat la tortura, malgrat les amenaces de mort. Què continuessin creien en les idees de justícia social, d’equitat i d’emancipació dels treballadors i treballadores.
                Aquest és el seu llegat imprescindible ,en aquests temps de retallades socials, de marxa enrere dels avenços sociolaborals aconseguits, de pors i individualismes, de negació i tergiversació del franquisme. La seva vida, la seva lluita ens ha de servir d’exemple i esperonar a l’acció, perquè com deia la Carme, ara és dur, però ni de bon tros com ho era llavors i per tant ens cal mantenir, com van fer el Leandre i la Carme i com deia Gramsci  una voluntat intel.ligent, una riquesa inventiva d’iniciatives concretes que modifiquin la realitat existent” serà el nostre millor regal, per a ells, per a tothom.

               

  © Blogger templates Brooklyn by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP