80 anys del vot femení :cap a la feminització de la política.

Resolved lo que queráis, pero afrontando la responsabilidad de dar entrada a esa mitad de género humano en política, para que la política sea cosa de dos, porque solo hay una cosa que hace un sexo solo: alumbrar; las demás las hacemos todos en común, y no podéis venir aquí vosotros a legislar , a votar impuestos, a dictar deberes, a legislar sobre la raza humana, sobre la mujer y sobre el hijo, aislados, fuera de nosotras.


Aquestes paraules de la Clara Campoamor durant el debat a les Corts Constituents de la II República de la reforma electoral que concedia a les dones la condició d’elegibles però no el dret a vot, què finalment es va assolir amb l’aprovació de la Constitució el 1931 mantenen avui tota la seva vigència, encara a molts països del mon on les dones no tenim ni reconegut el dret a vot ni altres drets bàsics.

Les dones van poder votar a Espanya per primera vegada l’any 1933, però la República va durar poc i la instauració de la dictadura franquista a partir de 1939 va suposar la més gran involució per als drets dels ciutadans i específicament per als drets de les dones, que van tornar a un estatus de minoria d’edat i de supeditació al pare o al marit.
Aquest dijous 1 de desembre commemoràvem al Parlament de Catalunya el 80è aniversari del dret al sufragi femení a Espanya amb una declaració institucional què posava en valor la tasca de moltes dones catalanes què tot i no poder votar es van implicar per recollir adhesions per a l’Estatut de Núria.

Hem de reconèixer , però , també la lluita de moltes dones, mestresses de casa, treballadores, intel•lectuals, artistes, què des dels partits i sindicats, des dels ateneus i associacions lluitaven a més de per aconseguir el vot femení per millorar les condicions de vida d’homes i dones i especialment per l’educació i alfabetització, pel dret a la salut , per les condicions de treball a les fàbriques i als tallers.
Obreres del tèxtil, mestres, infermeres el paper de les quals no ha començat a significar-se fins fa pocs anys en la història, ates la invisibilitat de les dones a la història fins la segona onada del feminisme contemporani als anys seixanta.

I avui al Parlament de Catalunya, les 58 diputades ( representem el 43%) què hem accedit a un esco , generalment amb més dificultats què els nostres companys, tenim encara molta feina a fer pel què fa a la feminització de la política. Perquè el sufragi femení, el sistema de quotes i les lleis que volen garantir la paritat no són garantia d’ una paritària presència d’homes i dones en els llocs de poder i sobretot no són garantia de canviar les maneres de fer política més masculines per d’altres en què pesen més les explicacions raonades, les relacions socials, la proximitat i la transparència. Hem de ser més i hem de fer diferent per contribuir a millorar la qualitat democràtica, per construir noves formes d’autoritat mes horitzontals, basades en el diàleg i la negociació, en les relacions d’afecte i el coneixement.
Les dones i els homes què ens vulguin acompanyar què avui ens dediquem a la política tenim aquest repte, canviar la política, fer altres polítiques justes, transparents què contribueixin al benestar de tots i totes les ciutadanes.

60.000 ocells també víctimes del govern dels millors

La ratificació del DECRET Llei què permet la captura dels ocells fringíl•lids és l’exemple paradigmàtic de la manera de fer del govern de CIU què es caracteritza:

UN per la manca de diàleg, participació i transparència de les decisions, què pren.

DOS per la servitud als lobbys (que els han ajudat a guanyar les eleccions ) i defensen interessos en benefici d’un quants i no de la majoria

TRES per la manca de rigorositat jurídica i tècnica què anteposa els prejudicis ideològics a les constatacions científiques

Respecte al primer punt , referent a la forma com s’ha fet aquesta tramitació i què suposa una nova agressió als ja febles instruments democràtics de què disposem.

Quan aquestes modificacions ja van aparèixer al juny amb la llei òmnibus es van presentar gran quantitat d’al.legacions, després va continuar en el Projecte de Llei de Promoció de l’activitat econòmica amb tràmit d’urgència, escurçant els terminis i dificultant per tant un debat tranquil amb la societat civil, però a l’endarrerir-se la tramitació de les tres hereves de l’omnibus i davant les pressions del sector han optat pel tràmit del Decret Llei ( perquè si no els caçadors aquesta temporada ja la perdien) tràmit què segons l’art 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya només s’ha d’utilitzar “ En cas d’una necessitat extraordinària i urgent, ara resulta Conseller què els moixons són la prioritat nacional número 1, devem viure en països diferents, perquè les prioritats a Catalunya ara per ara són les persones què no tenen feina, què no poden pagar la hipoteca i es queden al carrer ara mes ràpidament amb els desnonaments exprés o què esperen mesos per poder operar-se.

A l’octubre ja varen veure per on anaven les intencions del Departament , gràcies a les webs dels caçadors van provocar què fins i tot en el Diari què vostès subvencionen amb 2 milions d’euros i els hi fa de palmero durant les campanyes electorals , la periodista Pilar Rahola que com tots saben no és molt amiga nostra, en un article titulat Pelegri a la caza crítiques l’actuació del departament i digues que actuava “con nocturnidad y alevosia”

Finalment el Govern aprova el Decret llei el 15 de novembre però curiosament aquest no es publica a les actes dels acords de govern del dia junt amb els altres acords d’aquell mateix dia i també curiosament no es publica al DOGC fins el dia 21 o sigui just el dia després de les eleccions, quina casualitat ! de la mateixa manera què el President Mas anuncia més mesures en contra dels més febles, també després de les eleccions el dia 22.

Un govern què no és sincer, què amaga el què farà i que no vol debatre amb els qui no li donen la raó.

Segon : Un decret llei què es salta el funcionament normal democràtic , el diàleg i la participació d’una part de la societat civil i respon a les pressions d’uns pocs , que exerceixen de lobby, en aquest cas la Federació Catalana de Caça, les societats ocellaires i una Plataforma Tradició Ocellaire què fins i tot en l’escrit què envien a la Presidenta del Parlament parlem de “ la gran il•lusió que els va generar el govern de CIU després de l’etapa convulsa d’ICV al front del Medi Ambient amb les seves polítiques de restriccions indiscriminades contra els col•lectius què ells creien contraris als seus pensaments” ja estem com en el cas del Segarra-Garrigues, potser Conseller diputats i diputades de CIU, ara que ja no estem en campanya , en comptes de demagògia, tots podríem fer una mica de pedagogia política i els hi podrien explicar a aquests col•lectius què això de la protecció del medi ambient , de les directives europees de les aus, o de l’aigua no son manies d’Iniciativa sinó què respon a unes normes i directives europees i internacionals que cal complir.

I de pas també rebre a entitats i ONGs ambientalistes i conservacionistes amb les quals no han estat massa dialogants durant aquest procés. Posant en evidència, un cop més què amb els vots de molts governen per a uns pocs .

I en tercer lloc i entrant ja al contingut del Decret Llei i a la seva adequació normativa, un decret llei què vulnera i entrar en conflicte amb la normativa europea i espanyola , en concret amb la la Ley 42/2007 de Patrimonio Natural i Biodiversidad , amb la Directiva d’Ocells 2009/147/ i amb la jurisprudència dictada pel TJCE Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees , concretament en dues sentències. Però es que a més vostès ho saben perquè quan en l’ORDRE d’11 de febrer d’enguany van deixar derogar l’odre de juliol del 1999 q uè regulava la captura en viu, la tinença i exhibició els tècnics del departament van emetre un Informe justificant què l’autorització de la captura no s’adaptava a la normativa i per això calia derogar-la.

En el Preàmbul del Decret Llei vostès amb una sèrie de piruetes dialèctiques intenten justificar la necessitat extraordinària i urgent de modificar la llei de protecció dels animals vigent, especialment l’art. 34. 2 i la modificació de l’annex i les raons extraordinàries i urgents d’autoritzar un règim de captures per aquest any per tal de poder avançar cap a la reproducció en captivitat d’aquestes espècies què seria la solució satisfactòria i alternativa a la captura en viu segons la normativa actual.

A nivell europeu aquestes especies què regula el Decret Llei el pinsà , la cadernera, el verdum i el passerell no son considerades especies cinegètiques i per tant l’autorització s’ha de fer per l’article 9 de la Directiva d’Aus que marca les excepcions

Però com queda pales en les mateixes sentències i en l’Informe del Ministerio de Medi Ambiente del 2010 què serveix de base per a les directrius sobre la captura de fringíl•lids del medi natural que aproven totes les CCAA, per acollir-se a aquesta excepcionalitat de, de l’article 9 de la Directiva d’Aus s’ha de demostrar que no hi ha cap altre mètode alternatiu, cap solució satisfactòria i en aquest cas la cria en captivitat si és una solució satisfactòria com dicta la Sentencia de 8 de juliol del 1987 contra Bèlgica i tot i en el cas que aquesta cria en captivitat comportes problemes de consanguinitat al creuar de forma endogàmica els exemplars, caldria demostrar

- Que la diversitat genètica de la població captiva és insuficient per evitar la consanguinitat

- Què no es poden aplicar altres solucions com l’intercanvi d’exemplars d’altres poblacions captives de la Unió Europea o entre granges del mateix país,

I si tot i amb això no es poguessin garantir aquestes solucions alternatives satisfactòries l’autorització de la captura en viu s’hauria de sotmetre a tots les limitacions previstes a la normativa, això vol dir entre altres coses què el nombre d’exemplars que es poden capturar ha de ser el que es fixi objectivament per pal•liar els inconvenients de la consanguinitat i sempre dins dels límits de les petites quantitats.

Com recull el TJCE en dues preguntes que se li van adreçar i que recull una segons sentència de 1996.

I aquí és on també el Decret Llei i concretament l’article 2 què estableix el règim de captures per al 2011 vulnera la llei fixant un nombre màxim de captures de 60.246 exemplars, 75 % mascles i 25 % femelles, sense un informe previ de l’estat d’aquestes poblacions i sobretot sense conèixer aquestes necessitats objectives que facin possible la cria en captivitat què se suposa què és el què ha de permetre la modificació de la llei què avui discutim

Així doncs perquè 60.000 i no 30.000 o 70.000 ? en base a quin criteri científic o tècnic ? En base a quin informe emès pels òrgans competents ?

Segons l’Institut Català d’Ornitologia des de l’any 2000 a excepció del pinsà les altres tres espècies estan perdent població des de l’any 2000 i poden quedar reduïdes a la meitat durant els pròxims 20 anys amb el prejudici per als ecosistemes doncs aquests ocells són importants per la cadena tròfica son aliment de rapinyaires com els esparvers, falcons, xoriguera i petits mamífers i rèptils i a l’estiu en l’època de cria es mengen els insectes. Però és què a més per poder fixar quotes autonòmiques l’article 58 de la Llei Estatal de Patrimonio Natural y Biodiversidad exigeix que es fixi abans un nivell màxim a l’estat de captures, nivell que no està fixat.

Aquesta constatació de pèrdua de població tampoc justifica l’eliminació d’aquestes espècies de l’Annex d’espècies protegides de la Llei de Protecció dels animals.

I per acabar pel que fa a aquest article 2 del Decret Llei el Govern torna a deixar en mans de la Federació Catalana de Caça, com també ha fet en el cas de la pesca continental la gestió de les autoritzacions, la distribució i repartiments dels exemplars a capturar , amb uns requisits mínims per als titulars de les autoritzacions i què suposen un greuge comparatiu amb el sistema d’anellament científic i l’acreditació dels anelladors, a més d’obrir la porta al furtivisme difícil d’evitar.

Per tot l’exposat , per la discrepància jurídica, per la forma de tramitació, pel contingut referit al nombre de captures autoritzables i altres aspectes què són molt millorables ICV-EUiA hem votat en contra de la convalidació d’aquest Decret Llei i atès què el Conseller ha comunicat què es la seva intenció què es tramiti com a Projecte de Llei, si el Projecte de Llei es manté en els mateixos termes ho portarem al Consell de Garanties Estatutàries.

Per altra part com què creiem què aquest Decret Llei incompleix la Directiva d’Aus i la legislació estatal ho DENUNCIAREM a la Comissió Europea i si un cop més la Comissió torna a obrir expedient sancionador al Govern de Catalunya per vulnerar una directiva referent al medi Ambient, esperem què el Conseller d’Agricultura i Medi Natural n’assumeixi les conseqüències.

Catalunya i la negociació de la nova PAC

CATALUNYA I LA NEGOCIACIÓ DE LA NOVA PAC


El dimecres 23 de novembre va comparèixer el Conseller Pelegri a la Comissió d’Agricultura Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural per exposar-nos als representants dels grups parlamentaris i als representants del sector i dels sindicats què ens acompanyaven quina és la postura del Govern Català respecte a la nova Política Agrària Comunitària que ha d’entrar en vigor el proper període 2013-2020 .

Totes les forces polítiques catalanes i especialment el PP, CIU i en menor mesura el PSC i ERC s’han mostrat molt crítiques amb la proposta europea i justament pel que fa a les majors exigències en qüestions mediambientals o la pèrdua dels drets històrics en els pagaments directes, per destacar-ne dues que des d’Iniciativa, alineats amb el Partit verd Europeu, ens semblen positives.

Les nostres crítiques a la nova PAC van en una altra línia , justament perquè creiem què la proposta no aborda els reptes què avui té l’agricultura, l’alimentació a Europa i al mon . Haguéssim volgut una política agrícola comuna y una política rural que estimules el compromís de la ciutadania a favor de la protecció del medi ambient, el benestar dels animals i el comerç just, i que reconegués el dret dels pagesos i pageses i persones què viuen i treballen en el mon rural a obtenir una renda digna mitjançant la producció d’aliments saludables i dels serveis medi ambientals que presten a la societat .

Tot i així intentarem millorar la proposta que surti de Catalunya i lluitarem perquè s’incloguin en ella les nostres propostes.

A totes les Hortensies, Pepites, Tomases, Carmes,...

Benito Zambrano després de tant de temps de silenci, des de la magnifica “Solas” em torna a meravellar en aquesta pel•lícula, que mes enllà de retratar la repressió, l’acarnissament del règim franquista amb el suport de l’església catòlica contra els vençuts i especialment els comunistes, ens parla de l’amor amb majúscules, de la solidaritat, de la valentia de les dones, de la resiliència femenina.

Dues germanes Pepita i Hortensia, dos compromisos, dues fortaleses la d’Hortensia des del convenciment de les seves idees, des de la ràbia del qui ho ha perdut tot en una batalla injusta què no ha començat, la de la Pepita per amor també per compromís amb els seus, amb el què li queda de la seva família, per la seva germana, per l’home del qui s’enamora també compromès.

Presons de dones, fred, brutícia, polls, sarna, gana , por, afusellaments a la nit, tortura i maltractes i en mig la capacitat de resistir perquè no estaven soles , perquè “las compañeras” s’ajudaven i teixint les xarxes de solidaritat i ajuda mútua feien més humana la situació. Com explica la Carme Casas a les seves memòries i quan parles d’aquells temps amb ella, també sofrien els de fora què tenien gent a la presó, que se’n havien d’amagar com la Pepita de la pel.lícula, com la Carme què diu què havies de donar la impressió d’una vida “normal”, quan res en aquells temps ho era de normal.

Tant de bo, els i les professores conscients de què l’educació sobretot ha de transmetre valors recuperin aquesta què ,com d’altres pel.lícules, esdevé a més d’una bona lliçó de la història recent del nostre país, una reivindicació a la memòria democràtica al paper de les dones i al dret dels republicans a recuperar els seus morts. Quina millor classe d’ètica podríem fer ?

Uns jocs per vertebrar el territori

Article  conjunt amb l'Arga Sentis , publicat al Diari de Tarragona el 25 d'octubre de 2011

La designació de Tarragona com a seu dels Jocs Mediterranis del 2017 ha satisfet, amb justícia, les expectatives de la ciutat i del territori. Tant la població com el seu teixit associatiu i institucional han percebut clarament que, amb aquest compromís, s’ha obtingut també una oportunitat com n’hi ha poques per alliberar recursos que sempre calen i per engegar projectes que, en altres circumstàncies, seria més difícil dur a terme. Si tothom es mostra confiat que els de 2017 seran els millors Jocs Mediterranis de la història és perquè, al mateix temps, també s’ha parlat d’estimacions d’inversions i resultats: 130 milions d’euros d’inversió en nous equipaments esportius o en reformes dels que ja hi són, creació de 7000 llocs de treball directes, 1000 milions d’euros de beneficis en les múltiples activitats que la preparació i realització dels jocs fomentarà. En aquesta mateixa línia, la declaració que ha subscrit la Junta de Portaveus del Parlament de Catalunya parla de reactivar l’economia, generar llocs de treball, millorar la ciutat i la qualitat de vida dels veïns i veïnes, potenciar el turisme i la projecció internacional de Tarragona. Per totes aquestes fites, per totes aquestes esperances, ens hem de felicitar.


Hi ha, també, el fet que amb aquests jocs s’ha proposat un model amb una seu i diverses subseus que impliquen poblacions fora dels límits estrictes de la ciutat de Tarragona. Els jocs Mediterranis, doncs, també es faran a Reus, a Salou, a Vila-seca, a Cambrils, a Valls, a la Selva del Camp, a Constantí, a Torredembarra, a Calafell i al Vendrell. I fora del Camp de Tarragona, a Castelldefels. Aquesta expansió geogràfica multiplica la bona nova de la reactivació que ens pot dur l’esdeveniment, al mateix temps que apuja el llistó de les exigències organitzatives. Hem pensat, ja, com garantirem connexions ràpides i fàcils entre totes aquestes ciutats, de manera que la població en general, els visitants i els esportistes s’hi puguin moure amb comoditat? De fet sí, que ho hem pensat, però insistir-hi no està de mes. El Tramcamp i el ferrocarril de Rodalies del Camp de Tarragona son dos sistemes de transport que tindrien la virtut, si estiguessin a punt el 2017, de connectar la seu i les subseus, i de garantir una comunicació habitual normalitzada entre els principals nuclis de població de la segona àrea metropolitana de Catalunya. Tant és així, que totes les forces polítiques van coincidir, en el seu moment, a incloure’ls en el Pacte Nacional per a les Infraestructures. No son, doncs, volades de coloms, sinó necessitats perfectament identificades la satisfacció de les quals és objecte de consens. Quin millor moment per a posar fil a l’agulla que aquest d’ara, quan la utilitat del Tramcamp i les Rodalies es multiplicarà pel fet d’haver de contribuir a un compromís d’abast internacional com ho son els Jocs?

Som conscients que vivim temps de crisi econòmica, però sabem també que els Jocs es faran, que els diners que calen per a organitzar-los acabaran apareixent i que el balanç final per al territori serà positiu. No ignorem tampoc que el cost d’una infraestructura útil a la població augmenta desmesuradament quan no es fa a temps i quan es perd l’ocasió de finançar-la i posar-la a treballar perquè produeixi beneficis als usuaris. Seria una llàstima que tot aquest saber no ens servís de res. Els Jocs ens els mereixíem, i ja els tenim. El Tramcamp i les Rodalies, els necessitem. També per a que els Jocs siguin millors. Si tots estem d’acord, com fins ara s’ha dit, ara és l’hora. D’aquí a molts anys, recordarem els Jocs Mediterranis del 2017 com l’impuls que vam aprofitar per vertebrar definitivament el Camp de Tarragona.

20 d’Octubre comença la pau

Quan vaig llegir el teletip d’ACN no m’ho podia creure, vaig haver d’aturar-me i rellegir poc a poc cada paraula fins tenir la comprensió profunda del significat d’aquella curta frase. Em vaig emocionar i de cop em van venir a la ment molts moments durs, sagnants, injustos de la nostra història recent i també de la meva història personal.

Però potser la què vaig recordar amb més força va ser la de l’assassinat d’Ernest Lluch el 21 de novembre de l’any 2000 i tot el què va esdevenir posteriorment. En aquells temps jo era professora de desenvolupament comunitari i tutora del Cicle Formatiu Superior d’Animació Sociocultural a l’IES Vidal i Barraquer de Tarragona.

Anava cap a classe quan vaig sentir la notícia i enmig del sentiment de ràbia i indefensió vaig creure necessari canviar els continguts previstos per a la sessió d’aquell dia, imagino que estaríem encara en conceptes introductoris i molt generals , i parlar del nou atemptat d’ETA justament contra una persona , què representava l’intent d’arribar a solucions mitjançant el diàleg , què coneixia a fons el problema basc i les aspiracions d’autodeterminació dels bascos. Vaig decidir què havíem de parlar de la política, en majúscules, del poder i com s’exerceix, de la violència en totes les seves formes i expressions, per parlar i educar en els valors de la pau, de la necessitat de resolució pacífica dels conflictes, de la necessitat de la mediació i fins i tot del poder de les comunitats, de la societat civil , per transformar les seves condicions històriques.

No us explicaré el què va passar a classe aquell dia i com una única persona, des de la intolerància i l’odi irracional, des de la defensa i justificació de la mort i l’assassinat com a mitjans vàlids per la causa basca ( i suposo què la dels altres pobles de la terra que lluiten pel seu reconeixement i llibertats)va trastocar no només aquella sessió de classe sinó gran part de la dinàmica de funcionament d’aquell grup.

Vaig pensar en aquest noi, que va ser alumne meu durant aquells mesos convulses i amb tots els problemes què vàrem patir tots i totes , també ell, i vaig desitjar què amb el comunicat d’ahir ell també assumís què la violència i les armes no són la solució per a resoldre els conflictes i què també ell obris un procés de pau amb si mateix i amb els altres.

La ruleta rusa:Chernobil, Fukushima, Marcoule i ...?

El dia 1 d’octubre d’enguany, o sigui en dues setmanes, el Ministre d’Industria Miguel Sebastian, està disposat a renovar la llicència d’explotació de la central nuclear Asco 1 per 10 anys més, decisió què prendrà sense tenir els resultats de les proves d’estréss; decisió què prendrà amb un informe del CSN què detecta vàries irregularitats i dona 17 instruccions tècniques; decisió què prendrà en contra del 60 % de la ciutadania espanyola i m’imagino que en major proporció de la catalana, què suporta en el seu territori les instal•lacions, com una imposició més i sobre la qual no ha estat consultada.
El darrer accident d’un forn de residus nuclears a Marcoule torna a posar en el centre del debat el tema del risc i desmunta un cop més el miratge de la seguretat a més de l’ocultisme i falta de transparència què en el cas francès s’agreuja per tractar-se d’un centre classificat com militar sense control civil. Un nou accident a 289 km de la frontera catalana què segons diuen no ha provocat fuites, però ens podem fiar ? Com què després de les actuacions en aquesta matèria per part dels organismes oficials no ho tinc clar, hem presentat una bateria de preguntes al Conseller d’Interior, responsable de la Protecció Civil a Catalunya.
Amb Fukushima varem comprovar, un cop més, com el govern de torn, el lobby nuclear i l’Agència japonesa per a l’energia atòmica minimitzaven els riscos, ocultaven dades i posaven a la població civil en greu perill, 150.000 persones que durant anys no podran tornar a les seves cases, ciutats mortes i una zona altament contaminada on és impossible desenvolupar cap tipus d’activitat, tampoc ECONÒMICA.
Amb aquest context, és en el què el govern del PSOE a Madrid pretén hipotecar per 10 anys més el nostre territori davant el silenci còmplice i el vist-i-plau del govern de CIU a Catalunya. Un govern que quan ha de plantar cara pels símbols - importants per a la construcció del sentiment de pertinença- com la llengua i la senyera fa molt soroll apel•lant a la sobirania nacional, però què no vol entendre què sense sobirania energètica o alimentària, tampoc serem una nació. Perquè com estem veient quan es tracta de diners, quan es barregen els interessos públics amb les pressions dels lobbies privats , primer és la caixa.
Ascó 1 té 29 anys de funcionament, un reguitzell d’incidents i un dels accidents més greus com va ser la fuita de partícules radioactives al 2007, l’operadora ANAV acumula negligències palesa un abandonament progressiu de la cultura de la seguretat i ja té la instal•lació amortitzada. Avui podem prescindir d’aquest reactor ,segons les dades de Red Eléctica Española el total de potència instal•lada a l’Estat és de 97.000 MW, d’aquesta producció només 7.800 MW, un 8%, són produïts per les centrals nuclears. I la central nuclear Ascó I només representa un 1% del total de la potència instal•lada. Cal recordar que la màxima demanda, produïda el 2007, no va arribar als 45.000 MW.
Els governs del PSOE a Madrid i de CIU a Catalunya, poden no renovar la llicència i planificar els treballs de desmantellament i manteniment posterior , tasques què en els primers anys generen molta ocupació i posteriorment fer un pla específic de dinamització econòmica per a la zona què reactivi la demografia i millori la renda familiar per càpita, que a la Ribera d’Ebre és una de les mes baixes de Catalunya.
No temptem més la sort, ara ja toca, és possible tancar Asco 1, com va ser possible aturar el transvasament de l’Ebre. Sortim al carrer aquest diumenge , omplim la Plaça sant Jaume i què es senti la nostra veu abans no sigui massa tard.

Quan em vaig enamorar d'en Jordi Dauder

Sempre l’havia trobat guapu, atractiu per dins i per fora, al seu físic l’acompanyaven unes idees què jo compartia i comparteixo, el seu compromís valent amb els què pateixen les desigualtats, la seva radicalitat contra el poder i l’esglesia, ... Però he de confessar que em vaig enganxar a Nissaga de poder, la única sèrie de TV3 què he seguit i amb deler. En aquella època feia classes a Tarragona a l’Insti Vidal i Barraquer i com què sempre sortíem tardíssim, dinava al bareto del Leo, i tenien posada la novel.la com deien ells. El personatge què interpretava el Jordi, la relació incestuosa amb la seva germana, també impressionant la Vilarasau, em va enganxar, ell era capaç de transmetre el desig i la passió com pocs actors. Desig, passió, voluntat què posava en totes les coses de la vida i sobretot en totes les causes més perdudes, que menys i a les què donava suport.
Després del “subidon “ de Nissaga , la meva relació ja va ser per sempre i l’he anat seguint al teatre, en el què ha escrit, fossin poemes o contes, en les seves intervencions públiques i he vist com anava envellint sense perdre res de la seva bellesa, ans al contrari aprofundint la mirada, endolcint la veu i el gest.
Ahir va marxar i ens queda la seva obra, les seves paraules i sobretot les seves idees, com ell deia “la revolució encara està per fer” així que tenim molta feina i el trobarem molt a faltar.
http://www.jordidauder.com/multimedia/video.php?video=4

Començament de curs , torna la vella CIU de sempre.

Durant els primers dies de setembre és tradició què comparegui en roda de premsa la persona titular del Departament d’Educació, perdó ara Ensenyament, i els respectius representants territorials per fer-nos cinc cèntims de les xifres d’alumnes i professors, de les inversions i obres què es faran a les nostres escoles i Instituts , dels nous programes o aquelles qüestions principals què volen impulsar en política educativa.
Aquest any s’ha seguit la litúrgia i la representant de la Consellera Rigau en el territori, una persona de la casa i gran coneixedora del sistema i del territori ha tingut què fer mans i mànigues per explicar-nos la situació sense què es notes massa la brutal retallada de recursos que sofrirà l’escola pública.
La sensació llegint les dades es de dejà vu, és una música què coneixem bé els i les que vàrem treballar a l’educació durant els 21 anys que va governar CIU i què va deixar una situació de llistes interminables d’interins, manca de construccions escoles, falta de places de 0-3, conflictes en la preinscripció i menysteniment del món local en tant què administració educativa , entre altres coses. Situació que es va corretgi en bona mesura durant els 7 anys de govern catalanista i d’esquerres, almenys pel què fa a contractació de professorat, inversions, places de 0-3, Oficines Municipals d’escolarització, 6ena hora , etc. Tenint en compte a més què van ser els anys de més creixement d’alumnat nou vingut i què els dos darrers cursos ja es va haver d’iniciar una política de contenció per la crisi econòmica.
Les dades del Camp de Tarragona, com les de la resta de Catalunya, són prou explicites augmentem 2.610 alumnes d’infantil i Primària però només 7 mestres i augmentem 938 alumnes d’educació secundària i FP de grau superior però només augmentem 14 professors. És la màxima der fer més amb menys, què en el cas de l’educació, la salut o l’atenció a les persones és complicat i impossible de fer amb qualitat.
Es treu la 6ena hora que només es farà a 52 dels 290 centres de la demarcació i majoritàriament a centres què estan en Zones Escolars rurals o què són d’actuació educativa preferent, la qual cosa significa un greuge respecte els alumnes de la privada i la concertada que continuaran fent aquesta hora lectiva. On queden els acords del Pacte Nacional per l’Educació, bé alguns ja van quedar pel camí en la tramitació de la LEC i ara el govern de CIU els hi donarà el toc de gràcia.
Avui l’Informe de l’OCDE

era contundent sobre els beneficis econòmics i socials d’invertir en educació i jo afegeixo què a més es crea ocupació de qualitat i no deslocalitzable, però com en la resta de polítiques públiques aquest Govern va en la direcció contrària.
La seva política educativa potser acontenti al sector de l’escola privada i part de la concertada, aquella què no té vocació de servei públic, però no contribuirà a reduir i compensar les desigualtats socials, una de les funcions bàsiques que tot sistema educatiu nacional ha de complir.

ESQUERRA NACIONAL

Article publicat al Diari de Tarragona 10/09/2011
Ens cal una esquerra nacional forta per fer front a la crisi social, a la crisi de la democràcia i a la crisi nacional. Catalunya té una dreta nacional forta, però una esquerra nacional feble. El combat polític per les llibertats nacionals és indestriable del combat en defensa dels drets socials i de l’Estat de benestar i per la lluita per la transformació del sistema polític, des de la Unió Europea fins a l’àmbit municipal. A les portes d’unes noves eleccions, hem de saber canalitzar la indignació pel creixement de les desigualtats socials i l’atur, pel segrest de la democràcia i de la Constitució que han fet el PSOE i el PP i la indignació nacional per les retallades de l’autogovern, transformant-la en mobilització, en acció política i en esperança.
Perquè, d’esperança, n’hi ha arreu del món. És en el crit de la gent indignada de la plaça Catalunya o de la Puerta del Sòl, dels joves portuguesos, de la societat israeliana, dels treballadors italians o de les revoltes àrabs. Un crit per la democràcia i la justícia social.

“Al juny la falç al puny” o de les retallades al primer sector

Article publicat al Diari de Tarragona 13 de juliol 2001 sota el títol "Les retallades al primer sector"

Aquesta setmana compareixia el Conseller Pelegrí a la Comissió d’Agricultura, Ramaderia i Pesca Alimentació i Medi Natural

per explicar-nos el pressupost del seu departament, un pressupost què com el de la resta d’àrees també ha estat retallat, bé en aquest cas podem dir mutilat donada la magnitud de la tisorada.
La pagesia, els ramaders, pescadors i el sector de la transformació alimentaria del nostre país, ja fa anys que travessen una situació extremadament delicada, què fa què en molts casos no es puguin guanyar la vida dignament, doncs acaben cobrant pels seus productes menys del què ells han gastat per produir-los, si això afegim les incerteses de la climatologia, l’extorsió de les grans cadenes de distribució, la dificultat per accedir al crèdit, la pujada de preus dels carburants i la competència deslleial del productes importats que no compleixen els requisits ambientals i de seguretat alimentària que a ells se’ls exigeix, per posar uns exemples, el panorama és més negre què no pas verd.
Però com reconeixia el Parlament de Catalunya en el debat monogràfic sobre pagesia què es va fer l’abril de 2010 , del qual va sortir una Resolució què tots els partits van votar favorablement, aquest és un sector estratègic i com a tal jo em pensava què més enllà d’aquest reconeixement verbal , el pressupost reflectiria els acords presos.
Un cop més el govern de CIU ha menystingut els acords parlamentaris i al contrari, aquest és el pressupost què més s’ha retallat, per sobre del 25 % ,posant en perill programes i línies d’ajuts tan necessàries com la incorporació de joves al camp, les mesures agroambientals, o les què es destinen a l’Agencia Catalana de Seguretat Alimentària que redueix el pressupost en un 42%. Qüestió què, després de les crisis alimentàries viscudes, la darrera la del cogombre i les incerteses què planen sobre els transgènics hauria de ser prioritària.
Però les prioritats són unes altres, segueixen essent, malauradament les grans inversions com la construcció del Segarra-Garrigues, perquè es continua pensant com a única fórmula per incrementar el valor afegit de la producció agrària amb l’increment del valor patrimonial de les terres de cultiu i aquest increment sol basar-se en la reconversió de secà a regadiu o bé, i sobretot, en la requalificació del sòl rústic en sòl urbanitzable , i així ens ha anat !!
Un pressupost què no fa front als reptes què té el sector avui i el nostre país, la creació d’ocupació, la millora de la renda del productors, els requisits ambientals i energètics, el consum alimentari de proximitat o km 0 , la modernització de les estructures empresarials i cooperatives i la qualitat de vida al mon rural. Un pressupost que no avança cap a la sobirania ni la suficiència alimentària i què dona respostes antiquades per superar un model què fa anys què està exhaurit

Reus “ciutat gran “ o “gran ciutat”

Article publicat 11 de juliol al PUNT, edició Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre
En el darrer Ple del Parlament de Catalunya es va escenificar la unitat de tots els grups polítics amb representació a la Cambra per tirar endavant la Proposició de Llei per què l’Ajuntament de Reus es pugui organitzar amb un nou règim el què regula els municipis de gran població.
Més enllà de les lloances a la singularitat i idiosincràsia reusenca què tots i totes les diputades vàrem destacar , en la meva intervenció en nom d’ICV-EUiA vaig voler destacar dues qüestions: primer els riscos què aquest model organitzatiu pot comportar envers la participació ciutadana i l’autonomia municipal i segon què més enllà de les reformes organitzatives, una gran ciutat és la què garanteix els drets de ciutadania, la justícia i l’equitat.
Pel que fa al primer punt, ja en els Plens municipals de 2004 i 2011, els nostres regidors a l’Ajuntament van apuntar algunes crítiques al model, objeccions què apuntaré sense fer una anàlisi exhaustiva dels mateixos.
Els municipis que es volen acollir aquesta fórmula organitzativa ho han de fer a la totalitat i no respecte a alguns dels apartats en funció de les circumstàncies econòmiques, culturals, històriques que aconsellen la seva incorporació.
En matèria d’organització administrativa aquest model pot suposar una mera importació a l’àmbit local del model burocràtic de l’administració general de l’estat, què justament no ha estat sempre un model d’excel.lència i es redueix la capacitat d’autoorganització municipal, per exemple s’imposa amb caràcter obligatori la desconcentració en districtes, els quals han de gestionar un percentatge dels recursos del pressupost, aquest què és un aspecte positiu d’entrada pot esdevenir discriminatori en moments de crisi i de retallades pressupostàries i més tenint en compte els dèficits què arrossega el finançament local i què aquesta llei no solucionarà. O s’imposen com obligatoris uns òrgans com la Comissió de suggeriments i reclamacions o el Consell de Ciutat què tot i haver nascut d’experiències locals al regular-se institucionalment sense tenir en compte altres òrgans què, en el cas de Reus ja existeixen fruit de processos participatius i què compleixin les mateixes funcions, pot suposar una disminució de l’autonomia local .
El Ple perd competències en favor de la junta de Govern Local, desapareixen les garanties què suposen els quòrums qualificats de votació en algunes assumptes tan transcendents com la municipalització de serveis, la concessió de determinats bens o serveis o les formes de gestió d’aquests. I dic garanties perquè són dobles d’una part què cal la voluntat política de més gent per arribar a acords i perquè requereix dels informes jurídics previs del secretari o l’interventor.

O el fet què la Junta de Govern Local pugui tenir fins 1/3 de membres nomenats per l’alcalde , què no cal que siguin veïns ni electors del municipi i per tant arribem a la situació que participin en l’adopció d’acords executius persones que no han estat escollides per la ciutadania i fins i tots què el seu vot pugui ser decisori ( per exemple en cas d’abstenció dels regidors electes).
N’hi hauria d’altres, què si més no ens han de fer posar en la balança l’eficiència, eficàcia i agilitat administrativa en una part i la participació ciutadana o la representativitat política a l’altra.
I per acabar destacava ahir en la meva intervenció què tot i els riscos sempre és millor reeixir per voler avançar, per voler cuitar camí, encara què comporti riscos, què no pas singularitzar-se per retrocedir en conquestes socials, legalment universals , com la relacionada amb la modificació de les bases per accedir a les beques de menjador que va aprovar aquesta setmana el nou equip de govern format per CIU i el PP i què exigeix un mínim de dos anys d’empadronament per accedir-hi , atemptant clarament contra la Declaració Universal dels drets dels infants, amb quelcom tan essencial com el menjar.
Si Reus vol a més de tenir règim de ciutat gran ser una “gran ciutat” haurà de garantir els drets de ciutadania a totes les persones què hi viuen i ser especialment curós amb aquells més febles, els infants, les dones i la gent gran, fent de la ciutat un espai inclusiu on les persones puguin desenvolupar els seus projectes vitals amb igualtat.

Demanem tancament Asco I al Parlament i al carrer

Durant la sessió de control al Govern del Ple de 4 de maig, vaig preguntar en nom del nostre grup ICV-EUiA sobre , en aquell moment, el darrer incident de la CN Ascó I, un vessament de 25.000 litres d’aigua contaminada. Aquell incident què va estar catalogat en un primer moment de nivell 0, però què arran de la inspecció posterior es va requalificar de nivell 1, era un més del reguitzell d’incidències què acumulen les CN ubicades a Tarragona, gestionades per ANAV una operadora què ha degradat la cultura de la seguretat fins uns nivells què qualsevol govern responsable no toleraria. Però més enllà d’una discussió ètica entre el què és i el què hauria de ser, la realitat és què aquest govern “bussines friendly” també en aquest sector té molts friends i molts bussines què actuen de lobby impedint ni tan sols obrir el debat sobre l’energia a Catalunya. Davant d’aquesta situació hem de continuar lluitant al carrer, al costat del moviment antinuclear i per això estarem presents a la manifestació del diumenge 5 de juny i també a les Institucions . Per això hem presentat una proposta de resolució per exigir al Govern que no renovi la llicència d'explotació de la central nuclear Ascó I. El tancament de la central és ara possible perquè del total de potència que generen les nuclears només un 1% surt de la central d'Ascó. La llicència de la central caduca el proper mes d'octubre, moment en que, s'hauria de tancar i, al mateix temps, posar en marxa un pla per garantir la dinamització econòmica de les comarques afectades pel tancament i impulsar les energies renovables i de l'estalvi i l'eficiència energètica. Alemanya ja ha posat en marxa el seu pla de tancament, apostant per les energies renovables, l’estalvi i l’eficiència i impulsant el què anomenem l’economia verda com una sortida de la crisi què generarà ocupació i els farà més competitius. A Catalunya el govern de CIU, només vol parlar de millorar la seguretat de les Centrals Nuclears de casa nostra, palesant una manca de visió estratègica econòmica i de sobirania nacional que l’acosten més a un govern provincià, què no pas al què ha de ser el govern de la nostra nació. No cal ni dir, el menys teniment què aquesta actitud suposa per a la ciutadania del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, què mai ningú ens va preguntar si volíem aquestes instal.lacions en el nostre territori, ni si les volem seguir tenint, amb tot el què ha passat. Crec què serà necessari articular un moviment ciutadà tan potent i multitudinari com el què es va articular contra el transvasament de l’Ebre, què els partits com ERC i PSC es posicionin sense embuts si volem seguir els passos de la veïna Alemanya, aquest és el meu desig i per això seguirem lluitant.

Un cop més demanem millora trens a Tarragona

En la darrera Comissió de Territori i Sostenibilitat, vaig aconseguir què tots els grups recolzessin una Proposta de Resolució què els nostre grup ICV-EUiA havia presentat feia molts dies per tal de millorar la qualitat del servei de trens a la nostra demarcació. Es tractava tant de poder incorporar els nous models de trens tipus 449, què ja funcionen per a mitja distància a la majoria de línies d’Espanya i també a Girona, tren més còmodes, ràpids i on tothom pot anar assegut. Però també de millorar freqüències, estacions i serveis i col.locar nous baixadors com per exemple el de Roda de Bara el Creixell o el de Bellisens per anar articulant un verdader sistema de rodalies. Perquè mentre els de Reus i Tarragona, estan tan preocupats amb l’AVE, en la ubicació de la nova estació, van passant els dies i el tren quotidià, el de la mobilitat de proximitat ,es va degradant, es van tancant serveis de venda i informació a les estacions com hem vist darrerament a Mora la Nova i escolto, amb espant, les declaracions del director territorial del Departament de Territori i Sostenibilitat a Tarragona, el sr. Cèsar Puig en unes declaracions a Tarragona Ràdio què diu què el Trancamp s’ha de replantejar a fons i què la situació econòmica obliga primer a finalitzar les inversions en curs. Jo em pregunto en qüestió de ferrocarrils Quines son les inversions en curs què té el Govern de la Generalitat a la nostra demarcació ? Potser algú li hauria d’explicar al Sr. Puig què justament el Parlament ha aprovat continua tirar endavant aquest projecte tan imprescindible no només per la mobilitat sostenible de l’àrea metropolitana, sinó per la competitivitat econòmica i la millora de la qualitat de vida del 50% de ciutadan@s què no tenen cotxe. Penso què hi ha massa interessos, que al territori tenen noms i cognoms, un en concret d’una empresa de transport per carretera què no és aguda ni esdrúixola, què no els hi fa cap gràcia un projecte com aquest i ja se sap aquest és el govern del “bussines friendly” .

“La síndrome de Fukushima” o el poder dels diners ?

Article publicat al Diari de Tarragona, 10 de maig 2011

El passat dijous 28 d’abril l’operadora de la CN d’Asco ANAV , formada per Endesa i Iberdrola, comunicava al Consejo de Seguridad Nuclear –CSN- el vessament de 25.000 litres d’aigua contaminada , sense especificar-ne el nivell de radiació, des del sistema de refrigerant primari cap a l’embornal de l’edifici de contenció, succeït a Asco 1 el dia abans .Un nou incident què en un primer moment el Consell va catalogar de nivell 0.
En nostre grup, ICV-EUiA, en la sessió de control de govern del Parlament de Catalunya del 4 de maig vàrem preguntar què pensava fer el Govern davant d’aquest nou incident d’Asco 1, central què va concentrar durant el 2010 el 40% dels successos notificats pel Parc Nuclear Español.
L’HC d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, encarregat de contestar es va limitar en la seva resposta a llegir el comunicat del CSN, que ja coneixíem i a dir-nos què estàvem sota la síndrome de Fukushima, menystenint la nostra preocupació i la de la ciutadania del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre ,davant la manca de seguretat i de rigor de l’operadora ANAV, empresa què pel què sembla prioritza els beneficis econòmics per sobre la seguretat de les persones .
Tal i com nosaltres exposàvem al Parlament, l’incident va estar més greu del què l’empresa havia comunicat en el primer moment i el dissabte el CSN va haver de requalificar-lo com a nivell 1, després de la inspecció realitzada. També es confirmaven les informacions, què un cop més es podia tractar d’una errada humana, plausible si es té en compte la política de subcontractacions què fa anys pràctica aquesta empresa. Així com què un cop més ANAV havia amagat informació i havia 19 i no 14 treballadors afectats. No cal ni dir, què seguim sense conèixer el nivell de radioactivitat de l’aigua vessada.
M’agradaria saber fins quan el Conseller Mena, el President Mas, el govern de Catalunya, seguiran donant l’esquena al debat energètic. Per la seva responsabilitat com a govern de la nació no poden abandonar la ciutadania de les comarques del sud a la seva sort , davant d’aquesta amenaça i aquest risc front el qual la mateixa AMAC reconeix què no estem preparats. El partit què governa , CIU, què a més està representat al CSN en un conseller, s’ha de pronunciar, no es pot excusar en què no té competències sobre aquesta matèria, perquè la nostra sobirania nacional també passa per poder decidir sobre el model energètic i sobre la seguretat de les persones i del territori.
El govern té l’oportunitat de vetllar pel nostre territori, quan a l’octubre de 2011 calgui renovar la llicència a Ascó 1, després de 30 anys de funcionament i un dels incidents més greus dels darrers anys a Catalunya, la fuita de partícules radioactives. Per això aquest govern no hauria d’esperar “què de tant anar el càntir a la font es trenqui “ i què el cúmul d’incidències d’Asco, acabi en una trencadissa què no només malmeti la vida a les nostres comarques , de vegades tan llunyanes de Barcelona, sinó què hipotequi el nostre futur com a país. Aquest Govern hauria d’actuar, però ho farà?

9è Premi Cipriano Garcia a la CANC i de nou Ascó

Aquest divendres 29 d’abril, a la nova seu d’ICV vaig poder participar en un dels actes més emotius i significatius per la tasca política què fem en el territori, el lliurament del 9è Premi Cipriano Garcia a la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, la CANC.Aquest guardo què ja fa anys què lliura ICV, amb col.laboració amb CCOO, coincidint amb el 1r de maig i reconeix públicament a entitats, associacions i persones què han destacat per la seva lluita política, social per la transformació i consecució d’un mon més just. En passades edicions ha recaigut en figures tan destacades com l’ex president del Brasil Lula da Silva o la plataforma Aturem la guerra i aquest any en la CANC, una coordinadora què sorgida a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre, ha fet sentir la seva veu arreu de Catalunya reobrint el debat nuclear no només al nostre territori.
La CANC ha treballat des del 2006 per impedir què el cementiri nuclear s’instal•lés a Catalunya, fos a Vandellòs o Asco, dos emplaçaments què tenien tots els números atesa la seva condició d’emplaçaments nuclears i els lligams entre el lobbie nuclear i CIU.
Avui, desgraciadament, tornem a veure com és de necessària la feina de la CANC i d’altres entitats, associacions, com Greenpeace o Ecologistes en acció, també de partits com ICV què volem què el govern debati sobre el futur i el present d’aquesta energia. I dic avui perquè un cop més la central d’Ascó ens ha donat un altre ensurt vesant 25.000 litres d’aigua radioactiva durant l’operació de recàrrega, vessament què ha afectat a 14 treballadors.
Si al gener era el fred què congelava els sistemes de control d’unes vàlvules afectant el sistema d’emergència i la realització de maniobres no permeses, incidents catalogats de nivell 1, a l’abril va ser un incendi catalogat de nivell 0, un seguit d’incidències què sembla què ens vulguin avisar, perquè quan més vella és una central més risc acumula i no oblidem què el 2014 Asco complirà els 30 anys de vida útil.
Per això cal ara més què mai, lluitar pel tancament progressiu de les nuclears, primer Ascó I, després Asco II i per últim Vandellòs II i aquesta lluita què perdem al Parlament, com vam veure en el darrer Ple del 14 d’abril en què PP i CIU ens van rebutjar la moció, l’haurem de fer al carrer. Però no la podem lliurar només a Tarragona, a l’Ebre necessitem què la resta del país ens doni suport, com ens el van donar en la batalla de l’aigua.
La realitat és obstinada i cada dia ens està mostrant els perills i conseqüències d’aquest model energètic, però sembla què el diner i la cobdícia d’uns quants poden més, justament això és el què em nego a admetre: NOSALTRES SÓM MÉS I MILLORS i a més la nostra lluita és justa i té futur, per tot plegat rebel•lem-nos i com la CANC poc a poc pas a pas, guanyem les voluntats de tanta gent, què facin possible el tancament de les centrals i per tant la desnuclearització de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Hem fet més què el cim del Toubkal

Ja feia temps què tenia pel cap fer un treking per les muntanyes del Atlas al Marroc. Havia estat feia anys de pas i em va fascinar i sempre vaig pensar què hi tornaria però per anar a caminar què és com m’agrada conèixer els llocs, a peu, a ritme humà.
Així que aquesta Pasqua, dit i fet, vaig contactar amb un guia en Patrick Perisse què té una empresa Natura i Aventura què oferia un recorregut què em va semblar interessant i ho vàrem començar a lligar.
Quan li vaig comentar a la Pilar, la meva amiga i companya de moltes històries, perquè –naturalment- em feia il•lusió què vingués s’hi va apuntar de seguida i sense massa preparació perquè jo vaig tenir feina fins el darrer dia, el dissabte 16 d’abril ens plantàvem a l’aeroport del Prat per a conèixer al Patrick i a una part del grup què faríem junts el cim.
Des del primer moment vam tenir una bona connexió tant amb el Patrick com amb la Myriam, una mestra d’Andorra, dona muntanyera i encantadora com amb la Marta una, també, mestra més jove i què li donava més a la bici, una dona amb un somriure franc i contagiós.
A Marrakech ens vàrem trobar amb la resta del grup el Francesc, un tio fort i què malgrat el què semblava al principi, va resultar què ens cuidava i es preocupava un munt de totes nosaltres, tancant sempre la marxa per què ningú quedes darrera i el Vicent i la seva filla Carolina, d’Alicant, un pare i una filla què em van fer reflexionar molt sobre les relacions paterno filials atesa la seva cordial i horitzontal relació. A més va resultar què la Carolina és una estupenda fisioterapeuta què ens va guarir a tots de les lesions què l’edat i la muntanya et van infringint.
També vàrem conèixer a Mohamed, el nostre guia, un marroquí bereber del poblat de M’ZIK al costat d’ILMIL, experimentat i gran coneixedor de les muntanyes, amb una gran paciència i una gran família a la què vàrem poder conèixer i amb els qui vaig poder compartir, el dia del meu aniversari, un pastis què em van fer. Una celebració diferent i què encara què lluny dels meus difícilment podré oblidar.
No us faré una crònica de l’ascensió al Toubkal , ni del treking què a més crec queda molt ben plasmat en el vídeo què ha muntat la Pilar, però serveixin aquestes lletres d’agraïment a cascuna de les persones què constituíem el grup, perquè vam ser i funcionar , de veritat, com un grup i crec què per això tots i totes juntes vam poder fer cim.
Van ser dies de risses, generositat, intercanvis, solidaritat, cooperació, altruisme i sacrifici, esforç, companyonia, valors què no són els dominants avui i què per això encara valen més, sense aquests, estic segura què no hagués estat el mateix i dubto fins i tot de si ho haguéssim aconseguit, tots, què era la nostra fita.
Aquesta Pasqua he fet un 4000 i he guanyat bons amics, amb els què segur què pujarem més muntanyes.

Sense cementiri a Asco, propera batalla tancament.

Comissió de Territori i Sostenibilitat. 06/04/2011 - sessió ordinària
Proposta de resolució sobre el rebuig de la instal·lació d'un magatzem temporal centralitzat de residus nuclears a Ascó (Ribera d'Ebre). Presentació.Intervinent: I. Sra. Hortènsia Grau Juan (Membre)
Entitat de l'intervinent: Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa
Expedient: 250-00001/09
Data: 06/04/2011
De 10:05:46 a 10:10:11 - Durada: 4 m. 25 s.

EDUCACIÓ: DE NOU EL FLORIDO PENSIL

Fa uns anys va obtenir bastant èxit una adaptació teatral de l’escola del franquisme: El florido pensil. Es tractava d’una revisitació dels conceptes pedagògics- per dir-ne d’alguna manera- de l’escola de la dictadura que es basava en un ensenyament autoritari, ideològic, confessional, segregador de sexes,..Una educació en les antípodes de la republicana (foment de l’experimentació de l’alumnat, contacte amb la natura, rebuig a l’autoritarisme, etc...) que tant bé retrata La lengua de las mariposas (Manuel Rivas).
Vaig tenir la sort de en la darrera etapa de l’escola franquista viure l’eclosió dels moviments de renovació pedagògica de principis dels 80. Recordo fins i tot unes vinyetes a El País de la Liga de los Sin Bata, un còmic de Romeu que retratava una nova escola que defugia els antics models: l’adéu a l’autoritarisme, a la tarima, a la jerarquia (ei, que no vol dir la disciplina!) dins l’aula. Per tot això, em sobta la cortina de fum que la consellera Rigau acaba de plantejar al respecte de la idoneïtat de recuperar l’uniforme i la tarima. Em desagrada també que hagi definit l’alumnat com a “individualista i hedonista” com si aquests no fossin trets de la societat més que de l’alumnat.
En un moment com l’actual en que les retallades estan afectant el moll de l’ós del nostre petit estat del benestar, les propostes com la de l’uniforme sobren absolutament. No és moment de cortines de fum dignes d’altres temps sino de donar respostes als reptes plantejats en el món de l’educació.
Després de la retallada en sanitat ens podem creure les paraules de la Consellera Rigau que no retallaran docents? O pot ser com va dir ahir en el seu balanç dels 100 dies de govern el President Mas, el concepte no és retallar sinó “alliberar” els què ara fan la sisena hora, plus què equiparava l’escola pública a la privada concertada, per a què puguin atendre als 15.000 nous alumnes del proper curs escolar, sense haver de contractar nous interins què, com en els vells temps, tornen a engrossir les llistes.
Està clar que amb aquestes polítiques ni es genera ocupació, principal problema del país, ni avancem en les polítiques educatives, més aviat anem enrere. Tot plegat antic i ranci com en el Florido pensil.

LES LLIÇONS DE FUKUSHIMA

Article publicat al diari El Punt, edició Tarragona, 21 de març de 2011
Llegeixo amb estupor el fet que mentre el món segueix amb l’ai al cor la situació que està vivint la població del Japó a causa del tsunami, primer, i les posteriors explosions a la central nuclear de Fukushima hi hagi una organització empresarial de les nostres comarques que es despengi (ara!) amb una sol•licitud de perllongar la vida operativa del parc nuclear espanyol i addueixi motius econòmics com una teòrica pujada del rebut de l’electricitat per convèncer de les bondats d’aquesta energia. Em desconcerten aquestes presses –que per cert ratllen en la manca de sensibilitat- en defensar una energia que les càmeres de televisió de tot el planeta estan demostrant molt perillosa i de difícil solució en cas d’algun incident fins i tot en un país caracteritzat per la tecnologia punta.

Són inevitables les comparacions amb el que passa al nostre entorn més immediat que recordem-ho és el més nuclearitzat de tot l’Estat espanyol i que és candidat ferm per acollir un cementiri nuclear que crea profund rebuig de manera majoritària.
I ara que el debat està candent exposar aquests arguments no té res d’oportunista. M’agradaria saber on queden els que fa tot just uns mesos ens titllaven als antinuclears d’alarmistes. Els convidem a reflexionar sobre les imatges de Fukushima i sobre la impotència amb que l’està vivint el món i la comunitat científica, en particular. És cert que al nostre país la possibilitat d’un tsunami és més que altament improbable. Existeixen, però, altres potencials riscos que hem de tenir en compte i que no podem menysprear de cap de les maneres: possibles inundacions, errors humans en cadena, sabotatges, accident aeri, etc. Convindran amb mi que el que ens juguem és molt per menystenir aquestes possibilitats que afectarien d’una manera o altra a una població d’unes 500.000 persones pel cap baix i que, a banda de l’afectació a la salut de les persones i el medi ambient , externalitzacions d’un valor incalculable, encara què els hi posem un preu, tindria també conseqüències molt importants en l’economia de la nostra zona. Resulta especialment gràfic imaginar-nos un mapa de la demarcació i traçar un cercle de 20 quilòmetres a la rodona de les centrals per imaginar-nos (ni que sigui per un segon) que ens hauria suposat una hipotètica evacuació com la que ha patit el país nipó.

Malgrat les veus que ja han saltat a la palestra pública defensant allò indefensable, és temps de pensar amb el cap fred. Si ara a l'estadística econòmica comarcal, la situació de la Ribera d'Ebre és paradigmàtica: encapçala el rànking de producte interior brut per càpita, però és a la cua en renda per càpita podem pensar que després de Fukushima el tema nuclear tindrà millor premsa? I això significa que d’instal•lar-se efectivament a Ascó el MTC ens abocaria a nous cicles de monocultiu nuclear que farien impossible la diversificació econòmica i la producció de riquesa.

És veritat que no podem caure en el tremendisme i que hem d’aprendre de les lliçons que el drama de Fukushima aporta. Avui, hem de treballar per fer realitat un pla pont que permeti garantir el tancament de les nuclears. I és clar que aquest pla pont s’ha de treballar en clau de futur: avui la producció d’energia d’origen nuclear és el 24% i és impossible per demà prescindir totalment sense conseqüències econòmiques i de subministrament. El que si podem posar en marxa és un esforç inversor important per substituir els Kw/h produïts a les nuclears per altres provinents d’energies alternatives.
Fa falta pensar en energies renovables que puguem tenir dintre de 10 anys i començar a treballar-hi, és per això què el nostre president Joan Herrera, ha enviat avui una carta a la resta de líders de grups parlamentaris traslladant-los la necessitat de celebrar un "debat específic" al Parlament de Catalunya per discutir en seu parlamentària "el present i el futur" de Catalunya i l'ús de l'energia nuclear com a font d'energia. Ara més què mai els ciutadans i ciutadanes de la demarcació de Tarragona, hem d’exigir-ho i seguir treballant per què la nostra terra es deslliuri de la hipoteca nuclear.

ICV es mobilitzarà a Tarragona per demanar el tancament de les nuclears

Publicat al Diari Digital delCamp 18 de març, deprés de la roda de premsa.

Després de la situació que s'està vivint a la central nuclear de Fukushima, al Japó, s'ha reobert el debat sobre el tancament de les nuclears. La diputada tarragonina d'ICV, Hortènsia Grau, i l'alcaldable d'aquesta formació a l'Ajuntament de Tarragona, Arga Sentís, han anunciat mobilitzacions a diferents municipis del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre per reivindicar el desmantellament d'aquestes infraestructures.

Hortènsia Grau ha explicat que "hi ha qui ens acusa d'oportunistes, donada la situació del Japó, però abans deien que érem alarmistes". En aquest sentit, Grau ha recordat que la demarcació de Tarragona és el lloc més nuclearitzat de l'Estat i ha reiterat que "el risc zero no existeix". "Encara que aquí no tinguem risc de tsunamis, no podem passar per alt altres perills possibles, com ara terratrèmols, sabotatges, o una simple cadena d'errors humans, que és el que va provocar l'incendi a Vandellòs I el 1989 o la fuita de partícules d'Ascó l'any passat", ha afegit.

La diputada d'ICV ha remarcat que "cal abordar el tancament de les nuclears i ens hem de preparar perquè no es pot fer d'avui per demà". Per aquesta raó, ha apuntat que el secretari general de la formació ecosocialista, Joan Herrera, va presentar l'any 2009 al Govern de l'Estat un pla per al tancament de les centrals nuclears el 2020. Hortènsia Grau ha assegurat que actualment ja s'està produint més electricitat a través de les energies renovables i dels sistemes mixtos, que no pas a través de les nuclears.

En aquest context, la diputada ecosocialista ha titllat "d'insensibles" a la CEPTA per apostar per l'allargament de la vida de les nuclears al·legant que és l'energia més econòmica de produir. Segons ha detallat Arga Sentís, "quan diuen que és l'energia més barata, no compatibilitzen el cost de la gestió dels residus, així com tampoc es tenen en compte els danys i les pèrdues que ocasionaria un accident nuclear".

Per totes aquestes raons, els ecosocialistes estan elaborant un calendari de mobilitzacions a la demarcació, juntament amb les entitats ecologistes, per aconseguir el tancament de les centrals. "Ho veiem possible i hem de fer que sigui possible. Es va aconseguir tancar Vandellòs i es va evitar el transvasament de l'Ebre, gràcies a la pressió dels ciutadans", ha manifestat Hortènsia Grau, la qual també ha destacat que fa falta el recolzament de les forces polítiques per aconseguir-ho.

Entrevista En una frase del programa Hemicicle de Catalunya Informació

http://www.catradio.cat/audio/517886/En-una-frase-Hortensia-Grau-diputada-dICV-EUiA

Vilardida : no tot són silencis !

Article publicat El Punt 12 març 2011, p.9

Escrivia, el passat dimecres, en aquest mateix diari en Josep Santesmases i Ollé, un dels actius culturals del nostre territori amb un fort coneixement i arrelament al territori què la variant de la carretera C-51 El Vendrell-Valls, al seu pas per Vilardida, encara era una incògnita i mostrava la seva preocupació (raonable) per l’impacte què aquesta infraestructura podia generar en aquesta bonica vall.
Doncs si amic Josep, jo també estic preocupada, coneixedora com soc de les propostes de la DG de Carreteres, és per això que ja fa mesos estem treballant amb alguns veïns i veïnes per tal de fer veure mitjançant informes, escrits, sol.licitud formal com a diputada del darrer projecte de variant , als responsables de la Generalitat quina és la variant què provoca menys impacte ambiental i paisatgístic. Al mateix temps què redueix costos constructius i no malmet un dels entorns idíl•lics i de riquesa agrícola, què encara no han estat devorats per les ànsies de ciment què semblen compartir uns i altres responsables polítics del Departament de Política Territorial, ara Territori i Sostenibilitat.
Represento una força minoritària en el Parlament , què treballa al costat de la gent, sovint sense fer soroll i amb poc aparell mediàtic , per això entenc què parli del silenci dels polítics del territori, però sàpiga què almenys n’hi ha una de política del territori, què amb aquesta qüestió ni ha estat ni estarà en silenci, perquè com vostè estimo la preservació i ordenació del paisatge, la terra què ens dona de menjar i els homes i les dones què la treballen i la preserven.

De la literatura a la realitat : estisorada als serveis públics

La història de la literatura contemporània (La tregua de Benedetti, Todos los nombres de Saramago, etc…) és plena d’històries de funcionaris que viuen una existència gris, ofegats per muntanyes de papers i expedients i ancorats en una administració deshumanitzada. Es tracta, sens dubte, d’una metàfora sobre la percepció impersonal, asèptica i freda de determinats serveis públics que les noves tecnologies haurien d’esborrar si s’apliquessin amb immediatesa i empatia.
Sóc de l’opinió –i és una impressió personal- que els governs democràtics han avançat molt en el desterrament d’aquella clàssica imatge del “Vuelva usted mañana” de Larra que tanta fortuna ha fet. Però el cert és que el tòpic existeix i està instal•lat en la percepció de moltes persones, tal i com ho demostra la genial imaginació dels autors esmentats.
De ben segur, però, les recents mesures impulsades pel govern de Mas no contribuiran a derrocar aquests mites: les famoses retallades de CiU consagren la idea que alguns administradors ens conceben única i exclusivament com a xifres enlloc de persones. Simples números (d’escolars, de pacients de llistes d’espera,…) que han de quadrar en un balanç. Sense anàlisi del que és essencial o prioritari en una societat que es reclama moderna i benestant.
Un cas preocupant, per exemple, és el que està passant al jutjat número 1 en matèria penal de Reus a causa de la manca de recursos humans per donar serveis als usuaris. Davant la impossibilitat d’atendre a les persones, els treballadors han anunciat la suspensió dels judicis menys urgents i la sol•licitud a advocats i procuradors per a que no presentin escrits de tràmit i no urgents atès l'important nombre de baixes que pateix el jutjat que no han estat cobertes pel Departament de Justícia.
De la seva banda, el grup parlamentari d'ICV-EUiA ha presentat una bateria de preguntes a la Comissió de Justícia del Parlament en les quals pregunta al Govern les mesures previstes per garantir el dret a la justícia de les persones del partit judicial de Reus.
Sembla que almenys en aquest cas, la muntanya de papers que ofega als funcionaris no forma part de la literatura sino d’una realitat ben preocupant a la qual cal donar sortides urgents.

Carta oberta a la Carme Mansilla, nova directora dels Serveis Territorials del Departament d'Interior al Camp de Tarragona.

Article publicat el 4 de març de 2011 al Diari de Tarragona p.23

En saber ahir la notícia de què finalment l’HC d’Interior Felip Puig, havia decidit nomenar directors de SSTT i què al Camp de Tarragona la persona escollida per al càrrec era la Carme Mansilla, vaig tenir una explosiva barreja de sentiments, entre els què va prevaldre la satisfacció amerada de tristesa.
I perquè ? Us podeu preguntar.
Satisfacció : per la persona escollida amb la què vaig tenir el plaer de treballar des del meu càrrec anterior , què ara ella ocuparà i en el què li desitjo sort. Un càrrec que comporta capacitat de treball, què la Carme ens ha palesat què la té, però també perseverança, força, capacitat d’escoltar i generositat , perquè són encara molts els reptes del territori en matèria de seguretat, entenent la seguretat d’una manera integral i què va més enllà de la persecució del fet delinqüencial.
Reptes com la protecció civil, què l’anterior govern vàrem posar a l’agenda política i què serà necessari seguir impulsant amb els ajuntaments , ajudant-los, col.laborant amb ells perquè facin els respectius plans, però també amb la mateixa Generalitat específicament amb la Conselleria de Territori i Sostenibilitat què haurà d’incorporar els criteris de gestió del risc en la planificació urbanística, qüestió no sempre fàcil , com hem comprovat en el POUM de Tarragona o amb la subdelegació de govern, per afrontar el PENTA i la gestió del risc nuclear.
Reptes com el de la violència masclista, què l’anterior govern va afrontar amb un programa específic i què hores d’ara no sabem com pensa abordar l’actual titular del Departament, encara què com la Carme sap -perquè ella va impulsar el protocol al Consell Comarcal de l’Alt Camp- li caldrà entomar-lo en el territori en complicitat amb els altres agents què intervenen : salut, justícia, benestar social, Institut Català de les Dones, etc.
Tristesa, per l’actitud, les formes i les declaracions del Conseller Puig, envers el Departament d’Interior, perquè jo estic segura, malgrat què hagi dit en una entrevista al País (28-02) què els/les d’Iniciativa no teníem ni les conviccions ni la visió de país per gestionar el Departament d’Interior , què quan el Conseller Saura va crear els Serveis Territorials d’Interior a cada vegueria i al Camp de Tarragona a més vàrem obrir l’ Oficina d’Atenció Ciutadana, va suposar una millora per a la ciutadania, per als ajuntaments i pels mateixos operatius què treballen en els diferents cossos. Per què Barcelona , encara què no ho sembli , en algunes qüestions pot estar molt lluny i la proximitat i la descentralització , són factors què afavoreixen la gestió de la “cosa pública”.
Jo estic convençuda Carme, què tu també ho veus així i treballaràs perquè així segueixi essent, i per fer-li veure al teu Conseller, què el 112 no és Holliwood perquè Tarragona necessita un Centre de Coordinació d’Emergències, què cal seguir lluitant amb programes específics contra la violència masclista, què no podem augmentar les patrulles si retallem les promocions de Mossos, què cal seguir apostant per les noves tecnologies de comunicació amb una plataforma compartida com la xarxa Rescat i tantes i tantes altres coses què els alcaldes i alcaldesses, els mossos i mosses , els bombers i bomberes , els tècnics i les tècniques de protecció civil o d’espectacles o la ciutadania et faran arribar.
Per acabar i atès què estem a prop del 8 de març , dia de la dona, felicitem-nos què segueixi essent una dona la responsable de la seguretat al Camp de Tarragona, un àmbit en el qual encara ens queda camí per arribar a l’equitat.

Suprimir a la pública per concertar a la privada o Robin Hood a l'inrevés

Diu la saviesa popular que "una imatge val més que mil paraules". I té raó. Mentre vivim unes setmanes negres pel que fa a les retallades en els serveis públics què conformen el nostre feble Estat del Benestar i el pressupost en àmbits essencials com la sanitat i l'educació no para de minvar hi ha qui està molt tranquil. Tranquil del tot. I és que si el pressupost en educació veurà una reducció del 20% i a l'escola pública li estan retallant dos de cada deu euros dels que gasta, a escoles que segreguen per sexe se'ls està ampliant el concert.
Aterrant les xifres en el territori: les retallades en línies de P3 a Tarragona en 4 CEIPs públics de Tarragona, el CEIP Tarragona, La Floresta, el Miracle i Riuclar es contraposen a la imatge que encapçala aquest post: la concertació de més places de P3al Col.legi Sant Pau.
I ara amb l'excusa de la crisi econòmica , la política de CIU de sempre, la què coneixem bé dels 21 anys què van governar. No només retallen oportunitats d'un futur millor per a tota la ciutadania gràcies a l'educació pública, a més perpetuen les diferències entre la xarxa pública i privada, perquè treure P3 a la pública implica que cada any a aquestes escoles hi hagi un nivell menys. Mentre la concertada els guanya, cada any. Aquest no era l'esperit del Pacte Nacional per l'Educació i si era una possibilitat que la LEC no blindava i a la qual ens vam oposar amb tota la força dels nostres 12 diputats i diputades.
Ara han començat però no s'aturaran i per això caldrà què federacions de pares i mares, sindicats, MRPs, associacions i sobretot des dels ajuntaments plantem cara per mantenir una educació pública de qualitat.

23-F: El record d'una ombra que arriba fins avui

He seguit amb un cert desencat els actes oficials del 30 aniversari del 23-F i ara que els hem pogut metabolitzar després de la fanfàrria penso que és moment de treure algunes reflexions sobre el que va passar i quines ombres han quedat en la nostra democràcia.
El 1981 jo vivia a Vinaros i aquesta proximitat física a un dels escenaris del "drama", València on Milans del Bosch va treure els tancs al carrer, m'aporta vivències de primera mà. Experiències com la por, el neguit i la incertesa viscuda en comprovar com els sectors de la dreta més radical del poble es van organitzar per perseguir rojos mentre altres com jo fèiem desaparèixer documentació del PC del Pais Valencià que teníem a casa. Ara pot sonar una mica peliculero però durant aquelles hores tenses vam preparar fins i tot la possibilitat de marxar amb un vaixell suec què estava carregant ciment a la cimentera de les Cases d'Alcanar. Evidentment, no va caldre perquè el cop es va desmuntar per la seva incosistència o perquè els objectius ja s'havien assolit? Mai ho sabrem del tot.
A sobre, al dia següent tenia un examen d'Història de la pedagogia al Col.legi Universitari de Castellò,què depenia de la Facultat de València on estudiava aleshores. Malgrat la nit de carreres, reunions, trucades de telèfon, em vaig presentar a l'examen, amb la sensació de què jo -com moltes altres persones compromeses en partits d'esquerres- aquella nit haviem estat part de la història política del nostre país.

Aquests records personals em van animar a escollir el darrer cap de setmana la peli 23-F de chema de la Peña per veure com la consciència col·lectiva que és el cine recollirà per la posteritat aquest episodi no tan llunyà de la nostra història. I la veritat és que -tot i que no s'acaba de mullar en el paper de la monarquia- resulta un excel·lent document de memòria històrica. Tafanejant un diari l'altre dia llegia que el director proposava passar-la pels IES per donar conèixer els fets i les conseqüències. Una lliçó més sobre perque la memòria democràtica és imprescindible per a la salut de la nostra jove i imperfecta democràcia. I alguns,els de sempre, mentretant, tanquen espais d'aquest tipus basant-se en "condicions tècniques". Bé per si teniu interès, us deixo el tràiler perquè us féu una idea del que ofereix la peli.

Intervenció en la compareixença HC Pelegri a la Comissió d'Agricultura, Ramaderia,Pesca, Alimentació i Medi Natural

Intervenció al Ple del Parlament del dia 23 de febrer, sobre primer sector com a estratègic

Recordarem el Pressupost de les Tres EMES

Avui una més del bipartit què governa Catalunya, de “donde dije digo, digo Diego”, després de reduir 200 Mossos per la propera promoció i precaritzar les condicions de treball dels metges i personal sanitari, arriba el torn dels mestres, bé del professorat de secundària.
Queden en la memòria les prioritats del govern d’esquerres dels darrers anys, del pressupost de les 3 M : mestres, mossos i metges.
En la proposta de la Consellera Rigau, es redueix en un 60% l’oferta de, places d’oposicions per a professorat d’Educació Secundària, en el cas de la Formació Professional se’n oferten només 343 i això tenint en compte que es preveu que el proper any es produirà un nombre més alt de jubilacions que en altres anys, en ser l'últim de vigència de les jubilacions anticipades i incentivades, regulades per la Llei Orgànica d’Educació, de manera que cal esperar que en el curs escolar 2011‐2012 es dispari el nombre de docents interins.

Però el pitjor és què aquesta retallada tot i què es faci amb l’excusa de la contenció de la despesa i l’estalvi, no estalvia diners doncs l’oferta correspon a places què ja estan cobertes per interins, per tant per gent què ja treballa i cobra, per tant la reducció el què fa és precaritzar les condicions de treball d’aquests professionals i dificultar als Instituts públics la consolidació d’equips docents estables i projectes pedagògics.

Això als què hem estat anys a Educació amb els altres governs de CIU no ens ve de nou, va ser la tònica dominant durant els 23 anys anteriors al govern d’esquerres i ara tornem-hi. Recordo què més d’una persona es va jubilar essent interina.

Això si en l’entrevista del diumenge el President del bipartit, Artur Mas, tornava a lloar els avantatges pedagògics dels centres què segreguen per raó de gènere i què es subvencionen amb diner públic i sense cap pudor parlava de poder augmentar els concerts, en aquest cas sense tenir en compte les restriccions pressupostàries què si apliquen a l’educació pública.

Amb aquest tipus de mesures, no milloraran l’educació pública “ la de tots i totes” i amb els vots de molta gent, governaran per a uns quants què mantindran i ampliaran els seus privilegis.

Les contradiccions de CIU, ara què són Govern.

Com que el temps i el sentit comú acaba sempre posant les coses al seu lloc, i les mentides tenen poca cosa a fer contra la lògica i la realitat, aquests dies hem pogut veure que bona part, per no dir totes, les coses que Convergència i Unió va engegar contra Iniciativa durant la campanya electoral se li han girat en contra. Ens acusaven de tots els mals hagut i per haver, quan en realitat eren ells, els que no es cansaven d’engegar atacs ideològics i sectaris.

A Tarragona ciutat es van treure de la màniga que era la nostra força política la que estava interessada a endarrerir el POUM mitjançant els informes de Protecció Civil que constataven que aquest instrument urbanístic no s’adequava a la normativa, i en això van comptar amb la impagable ajuda d’alguns regidors (socialistes) de l’equip de govern, o la del propi alcalde. Ara, però, ha quedat clar que aquests informes no responien a cap voluntat ideològica, ni a cap càlcul polític especialment vinculat al programa d’Iniciativa. Simplement, es tractava de fer complir la llei. Així ho van entendre els tècnics de Protecció Civil encarregats de revisar el POUM, i així ho van fer constar en el seu treball. Curiosament, ha estat la pròpia CiU qui ens ha donat la raó, ascendint aquests tècnics a la cúpula del Departament d’Interior.

Una cosa similar ha passat amb la polèmica dels 80 quilòmetres per hora en els accessos a Barcelona. Van convertir la crítica a aquest límit de velocitat en una de les banderes de la seva campanya, tot presentant la mesura com un estrany caprici ecosocialista. Passades les eleccions, Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat, va haver de reconèixer que els 80 quilòmetres havien estat una bona mesura, perquè s’havia reduït la mortalitat en els accidents de trànsit i havien millorat els índexs de contaminació atmosfèrica. El nou titular d’Interior, Felip Puig, obligat per les seves promeses anteriors, intenta ara suprimir-lo sense suprimir-lo del tot, amb unes mesures de “velocitat variable” que no sabem com quedaran. En tot cas, és obvi que no s’atreveix a restablir, pura i simplement, la situació anterior, per por que les morts augmentin i la qualitat de l’aire empitjori. Senyal que nosaltres anàvem pel bon camí, i que els seves crítiques eren gratuïtes.

Com gratuïts son, també, els atacs al codi ètic dels Mossos d’Esquadra que Iniciativa va impulsar. D’entrada, sobta molt que un partit democràtic s’oposi a que la policia del seu país tingui regulada la deontologia professional, com la tenen la majoria dels oficis socialment i humanament sensibles Però és que, a més, ara s’ha sabut que projecten substituir el codi ètic amb altres mesures similars que s’apliquen a altres cossos policials de la Unió Europea... que és exactament el que nosaltres vam fer quan ens vam plantejar la redacció del codi ètic. Veiem, doncs, una altre embolic electoralista convergent que no saben com resoldre un cop han arribat al govern.

Aquests tres exemples il•lustren la manera de fer del partit que ara ens mana. Quan eren a l’oposició, criticaven per sistema tot el que Iniciativa feia al govern. Quan han arribat al govern, es veuen obligats a admetre, encara que sigui amb la boca petita, que la nostra gestió no ha estat, ni de bon tros, tan negativa com pretenien, fins al punt que han de fer jocs de mans per fer veure que revoquen les nostres normes sense revocar-les del tot. El dia que s’animin a fer el pas següent i diguin tota la veritat serà un gran dia.

Felip Puig passa el ribot a Interior

Em preocupa què passarà amb els Serveis Territorials del Departament d’Interior, em preocupa davant dels canvis i supressions que el nou conseller Felip Puig està implantant i què no acabo de veure si responen a una lògica d’estalvi i eficiència administrativa o a un intent d’esborrar les petjades què la nostra gestió al front de la Conselleria ha deixat .
Quan revisant el Decret 200/2010 sobre les competències dels Departaments de la Generalitat o el 43/2011 de 4 de gener sobre l’estructura del Departament d’Interior llegeixo la supressió del Programa de Seguretat Contra la Violència Masclista, un programa valorat aquí i també reconegut internacionalment, torno a pensar amb la lògica què ha guiat aquesta reestructuració i amb l’assetjament d’aquests 4 anys per part de CIU i els seus aparells mediàtics.
Només em queda l’esperança de pensar què les polítiques públiques de memòria històrica, de pau i drets humans, de seguretat contra la violència envers les dones, de responsabilitat social corporativa, d’equitat de gènere i tota la feina feta, ha produït canvis culturals, de valors, no només en les persones què han treballat sinó, i sobretot en la ciutadania- i què a partir d’ara la ciutadania haurem d’exigir a aquest nou govern què volem seguir avançant en aquests drets, què no permetrem ni un pas enrera.
Caldrà estar molt a la guai, perquè encara desconeixem qüestions importants d’aquesta remodelació i no podrem fins d’aquí un temps prudencial valorar-ne els resultats, per a fer-ho necessitem des d’ara exercir un control rigorós i exhaustiu de la seva gestió al front de la Conselleria.