Mauthausen, en la memòria i permanent reflexió

Amb motiu de la inauguració de l'Exposició "“MAUTHAUSEN. L’UNIVERS DE L’HORROR” a la Sala Dolors Martí dels Serveis Territorials del Departament d'Interior, Participació i Relacions institucionals a Tarragona, unes reflexions que m'agradaria compartir amb tots i totes.

La brutalitat dels camps d’extermini nazis, és i ha de ser un tema de permanent reflexió ja què ens interroga sobre la condició humana, sobre com una societat en principi civilitzada pot esdevenir en una experiència històrica d’una inhumanitat absoluta. Però, aquesta reflexió que desitgem permanent, sovint enfoca el punt d’observació en la conducta i brutalitat exercida pel feixisme governant, que es centra en els anys de la segona guerra mundial; però en molt poques ocasions s’atenen les raons que van permetre aquesta barbàrie.
Breument vull centrar-me en aquest període previ a la Segona Guerra Mundial. La perversió dels camps d’extermini ens dona l l’oportunitat de constatar la decadència moral del poble que permeté, fins i tot per les urnes i amb l’esquer d’un discurs xenòfob, l’arribada al poder de Hitler i el partit nazi.

A gran trets el feixisme i la segona guerra mundial van ser conseqüència d’una gran crisi del capitalisme, la del crac del 29. La humanitat no va conèixer els camps d’extermini fins l’entrada en ells de les tropes aliades. Les democràcies occidentals portaren una política d’apaivagament suïcida davant de les agressions dels estats feixistes. L’abandonament de la II República amb la política de “no intervenció”, les concessions que arribaren als acords de Munic, on el conservador britànic Chamberlain i el francès Daladier oferiren en safata a Xtecoslovàquia; el desprestigi de la Societat de nacions davant l’agressió de Mussolini a Etiòpia (pensaven els demòcrates ingenus que aquest, Mussolini, no seguiria a Hitler a causa d’una discrepància menor sobre el futur d’Austria); o les quatre lleis de neutralitat imposades a Roosvelt pel aislacionista senat Nord Americà, que evità l’ajut als xinesos en la seva guerra amb el Japó imperialista, etc, etc, etc. La història va ser inevitable i l’horror d’aquell procés colpeix permanentment la humanitat.

Allò que millor explica el caràcter violent del feixisme ho tenim en els camps d’extermini. Com la desigualtat inherent al sistema capitalista la trobem en veure aflorar fenòmens en principi marginals, com els ghettos urbans a les nostre grans ciutats opulentes. I la crisi econòmica actual reforça un fenomen recurrent: el parany del racisme. La por i la incertesa pel futur genera un brou pervers: avui tenim la noticia de l’entrada de l’extrema dreta xenòfoba al parlament suec (el que era un paradigma de societat avançada i de l’estat del benestar); l’atac racista als gitanos romanesos pel president la la República Francesa; i per no anar tant lluny les passejades per Badalona dels líders del nacionalisme conservador i espanyol . En un moment de crisi el racisme esdevé reclam i cal actuar davant d’ell amb coratge i no caure amb els errors de les democràcies occidentals davant del feixisme.

Però en parlar dels camps d’extermini cal recordar també que Mauthausen també va voler exterminar la disidència política, i per això van morir i sofrir tants republicans catalans i espanyols, entre ells gent propera de les nostres contrades.
Per això m'agrada que aquest tipus d'actes serveixin també per reivindicar la seva memòria : van ser persones que saberen oposar-se, oferint les seves vides, a la barbàrie, què encara avui els què sobreviuen com la Neus Català , mantenen els seus principis i ideals essent per a tots i totes nosaltres un exemple perenne de dignitat.