Aquest dissabte vàrem celebrar al Teatre Magatzem de la Cooperativa Obrera l’aniversari del Leandre Saún, què el dia 17 de gener havia complert 100 anys dels quals més de 80 han estat de lluita, de compromís, d’implicació política en l’esquerra nacional, primer al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya Verds.
No parlaré de la biografia del Leandre, de la qual podeu trobar un resum, què ha fet el company i historiador Lluis Balart a la web d’ICV de la vegueria del Camp de Tarragona i si voleu un treball més exhaustiu podeu llegir el llibre Leandro Saún y Carmen Casas Organización política Clandestina en la Zaragoza de los años 40, escrit pels historiadors aragonesos Ivan Heredia i Irene Abad, gràcies a una beca de recerca atorgada pel programa Amarga Memoria del Govern de l’Aragó. Aquest programa que es va posar en marxa l’any 2004 per la Direcció General del Patrimoni Cultural treballa diferents iniciatives per la recuperació de la memòria democràtica, especialment l’etapa entre la II República i la recuperació de la democràcia, en la línia del treball que es desenvolupava a Catalunya per la Direcció General de la Memòria Històrica i el Memorial Democràtic des del primer govern catalanista i d’esquerres . Iniciatives necessàries, obligades després de tant de silenci i del procés de transició que va viure el nostre país, com obligat era l’homenatge-aniversari al Leandre i a la Carme.
Ahir va ser una tarda emotiva, començant per la canço què el Matias Vives li va dedicar, guitarra amb ma, davant d’ell, o les emotives paraules de l’Arga Sentis i l’humor afinat d’en Joan Saura, recordant-li , entre altres coses, què el dia que ell va néixer es va ensorrar el Titànic, però a mi em van emocionar especialment les paraules de la Carme, la seva esposa, companya, camarada, amiga, còmplice què com ell també va patir la repressió de la dictadura franquista i què avui continua arengant els joves a lluitar, a no rendir-se.
El dissabte no estaven tots i totes, moltes persones què haguessin volgut acompanyar el Leandre i la Carme no van poder venir, ni tampoc sumar-se al vídeo de felicitacions, què malgrat les absències involuntàries va recollir una bona mostra d’amics i amigues. Però si què ens vàrem poder aplegar una colla de persones i gràcies a la coordinació i la feina del Matias Vives, què ens va donar tasques a tothom començant pels fills de l’homenatjat la Rosa Neus i el Leandre, el Lluis Balart, l’Arga Sentis, la Genoveva Zaragoza, el Dionisio de la Varga i moltes altres persones vàrem festejar quelcom més què un aniversari centenari. Vàrem poder agrair públicament al Leandre, però també a la Carme i amb ells a tots i totes els de la seva generació que ens han deixat com la Tomasa Cuevas o el Miguel Nuñez, què lluitessin, què fossin tan valents i generosos, què no perdessin l’esperança, ni la força, malgrat la presó, malgrat la tortura, malgrat les amenaces de mort. Què continuessin creien en les idees de justícia social, d’equitat i d’emancipació dels treballadors i treballadores.
Aquest és el seu llegat imprescindible ,en aquests temps de retallades socials, de marxa enrere dels avenços sociolaborals aconseguits, de pors i individualismes, de negació i tergiversació del franquisme. La seva vida, la seva lluita ens ha de servir d’exemple i esperonar a l’acció, perquè com deia la Carme, ara és dur, però ni de bon tros com ho era llavors i per tant ens cal mantenir, com van fer el Leandre i la Carme i com deia Gramsci “una voluntat intel.ligent, una riquesa inventiva d’iniciatives concretes que modifiquin la realitat existent” serà el nostre millor regal, per a ells, per a tothom.
