80 anys del vot femení :cap a la feminització de la política.

Resolved lo que queráis, pero afrontando la responsabilidad de dar entrada a esa mitad de género humano en política, para que la política sea cosa de dos, porque solo hay una cosa que hace un sexo solo: alumbrar; las demás las hacemos todos en común, y no podéis venir aquí vosotros a legislar , a votar impuestos, a dictar deberes, a legislar sobre la raza humana, sobre la mujer y sobre el hijo, aislados, fuera de nosotras.


Aquestes paraules de la Clara Campoamor durant el debat a les Corts Constituents de la II República de la reforma electoral que concedia a les dones la condició d’elegibles però no el dret a vot, què finalment es va assolir amb l’aprovació de la Constitució el 1931 mantenen avui tota la seva vigència, encara a molts països del mon on les dones no tenim ni reconegut el dret a vot ni altres drets bàsics.

Les dones van poder votar a Espanya per primera vegada l’any 1933, però la República va durar poc i la instauració de la dictadura franquista a partir de 1939 va suposar la més gran involució per als drets dels ciutadans i específicament per als drets de les dones, que van tornar a un estatus de minoria d’edat i de supeditació al pare o al marit.
Aquest dijous 1 de desembre commemoràvem al Parlament de Catalunya el 80è aniversari del dret al sufragi femení a Espanya amb una declaració institucional què posava en valor la tasca de moltes dones catalanes què tot i no poder votar es van implicar per recollir adhesions per a l’Estatut de Núria.

Hem de reconèixer , però , també la lluita de moltes dones, mestresses de casa, treballadores, intel•lectuals, artistes, què des dels partits i sindicats, des dels ateneus i associacions lluitaven a més de per aconseguir el vot femení per millorar les condicions de vida d’homes i dones i especialment per l’educació i alfabetització, pel dret a la salut , per les condicions de treball a les fàbriques i als tallers.
Obreres del tèxtil, mestres, infermeres el paper de les quals no ha començat a significar-se fins fa pocs anys en la història, ates la invisibilitat de les dones a la història fins la segona onada del feminisme contemporani als anys seixanta.

I avui al Parlament de Catalunya, les 58 diputades ( representem el 43%) què hem accedit a un esco , generalment amb més dificultats què els nostres companys, tenim encara molta feina a fer pel què fa a la feminització de la política. Perquè el sufragi femení, el sistema de quotes i les lleis que volen garantir la paritat no són garantia d’ una paritària presència d’homes i dones en els llocs de poder i sobretot no són garantia de canviar les maneres de fer política més masculines per d’altres en què pesen més les explicacions raonades, les relacions socials, la proximitat i la transparència. Hem de ser més i hem de fer diferent per contribuir a millorar la qualitat democràtica, per construir noves formes d’autoritat mes horitzontals, basades en el diàleg i la negociació, en les relacions d’afecte i el coneixement.
Les dones i els homes què ens vulguin acompanyar què avui ens dediquem a la política tenim aquest repte, canviar la política, fer altres polítiques justes, transparents què contribueixin al benestar de tots i totes les ciutadanes.