dissabte, 30 d’abril del 2011

9è Premi Cipriano Garcia a la CANC i de nou Ascó


Aquest divendres 29 d’abril, a la nova seu d’ICV vaig poder participar en un dels actes més emotius i significatius per la tasca política què fem en el territori, el lliurament del 9è Premi Cipriano Garcia a la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, la CANC.Aquest guardo què ja fa anys què lliura ICV, amb col.laboració amb CCOO, coincidint amb el 1r de maig i reconeix públicament a entitats, associacions i persones què han destacat per la seva lluita política, social per la transformació i consecució d’un mon més just. En passades edicions ha recaigut en figures tan destacades com l’ex president del Brasil Lula da Silva o la plataforma Aturem la guerra i aquest any en la CANC, una coordinadora què sorgida a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre, ha fet sentir la seva veu arreu de Catalunya reobrint el debat nuclear no només al nostre territori.
La CANC ha treballat des del 2006 per impedir què el cementiri nuclear s’instal•lés a Catalunya, fos a Vandellòs o Asco, dos emplaçaments què tenien tots els números atesa la seva condició d’emplaçaments nuclears i els lligams entre el lobbie nuclear i CIU.
Avui, desgraciadament, tornem a veure com és de necessària la feina de la CANC i d’altres entitats, associacions, com Greenpeace o Ecologistes en acció, també de partits com ICV què volem què el govern debati sobre el futur i el present d’aquesta energia. I dic avui perquè un cop més la central d’Ascó ens ha donat un altre ensurt vesant 25.000 litres d’aigua radioactiva durant l’operació de recàrrega, vessament què ha afectat a 14 treballadors.
Si al gener era el fred què congelava els sistemes de control d’unes vàlvules afectant el sistema d’emergència i la realització de maniobres no permeses, incidents catalogats de nivell 1, a l’abril va ser un incendi catalogat de nivell 0, un seguit d’incidències què sembla què ens vulguin avisar, perquè quan més vella és una central més risc acumula i no oblidem què el 2014 Asco complirà els 30 anys de vida útil.
Per això cal ara més què mai, lluitar pel tancament progressiu de les nuclears, primer Ascó I, després Asco II i per últim Vandellòs II i aquesta lluita què perdem al Parlament, com vam veure en el darrer Ple del 14 d’abril en què PP i CIU ens van rebutjar la moció, l’haurem de fer al carrer. Però no la podem lliurar només a Tarragona, a l’Ebre necessitem què la resta del país ens doni suport, com ens el van donar en la batalla de l’aigua.
La realitat és obstinada i cada dia ens està mostrant els perills i conseqüències d’aquest model energètic, però sembla què el diner i la cobdícia d’uns quants poden més, justament això és el què em nego a admetre: NOSALTRES SÓM MÉS I MILLORS i a més la nostra lluita és justa i té futur, per tot plegat rebel•lem-nos i com la CANC poc a poc pas a pas, guanyem les voluntats de tanta gent, què facin possible el tancament de les centrals i per tant la desnuclearització de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Hem fet més què el cim del Toubkal



Ja feia temps què tenia pel cap fer un treking per les muntanyes del Atlas al Marroc. Havia estat feia anys de pas i em va fascinar i sempre vaig pensar què hi tornaria però per anar a caminar què és com m’agrada conèixer els llocs, a peu, a ritme humà.
Així que aquesta Pasqua, dit i fet, vaig contactar amb un guia en Patrick Perisse què té una empresa Natura i Aventura què oferia un recorregut què em va semblar interessant i ho vàrem començar a lligar.
Quan li vaig comentar a la Pilar, la meva amiga i companya de moltes històries, perquè –naturalment- em feia il•lusió què vingués s’hi va apuntar de seguida i sense massa preparació perquè jo vaig tenir feina fins el darrer dia, el dissabte 16 d’abril ens plantàvem a l’aeroport del Prat per a conèixer al Patrick i a una part del grup què faríem junts el cim.
Des del primer moment vam tenir una bona connexió tant amb el Patrick com amb la Myriam, una mestra d’Andorra, dona muntanyera i encantadora com amb la Marta una, també, mestra més jove i què li donava més a la bici, una dona amb un somriure franc i contagiós.
A Marrakech ens vàrem trobar amb la resta del grup el Francesc, un tio fort i què malgrat el què semblava al principi, va resultar què ens cuidava i es preocupava un munt de totes nosaltres, tancant sempre la marxa per què ningú quedes darrera i el Vicent i la seva filla Carolina, d’Alicant, un pare i una filla què em van fer reflexionar molt sobre les relacions paterno filials atesa la seva cordial i horitzontal relació. A més va resultar què la Carolina és una estupenda fisioterapeuta què ens va guarir a tots de les lesions què l’edat i la muntanya et van infringint.
També vàrem conèixer a Mohamed, el nostre guia, un marroquí bereber del poblat de M’ZIK al costat d’ILMIL, experimentat i gran coneixedor de les muntanyes, amb una gran paciència i una gran família a la què vàrem poder conèixer i amb els qui vaig poder compartir, el dia del meu aniversari, un pastis què em van fer. Una celebració diferent i què encara què lluny dels meus difícilment podré oblidar.
No us faré una crònica de l’ascensió al Toubkal , ni del treking què a més crec queda molt ben plasmat en el vídeo què ha muntat la Pilar, però serveixin aquestes lletres d’agraïment a cascuna de les persones què constituíem el grup, perquè vam ser i funcionar , de veritat, com un grup i crec què per això tots i totes juntes vam poder fer cim.
Van ser dies de risses, generositat, intercanvis, solidaritat, cooperació, altruisme i sacrifici, esforç, companyonia, valors què no són els dominants avui i què per això encara valen més, sense aquests, estic segura què no hagués estat el mateix i dubto fins i tot de si ho haguéssim aconseguit, tots, què era la nostra fita.
Aquesta Pasqua he fet un 4000 i he guanyat bons amics, amb els què segur què pujarem més muntanyes.

dijous, 7 d’abril del 2011

Sense cementiri a Asco, propera batalla tancament.



Comissió de Territori i Sostenibilitat. 06/04/2011 - sessió ordinària
Proposta de resolució sobre el rebuig de la instal·lació d'un magatzem temporal centralitzat de residus nuclears a Ascó (Ribera d'Ebre). Presentació.Intervinent: I. Sra. Hortènsia Grau Juan (Membre)
Entitat de l'intervinent: Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa
Expedient: 250-00001/09
Data: 06/04/2011
De 10:05:46 a 10:10:11 - Durada: 4 m. 25 s.

EDUCACIÓ: DE NOU EL FLORIDO PENSIL


Fa uns anys va obtenir bastant èxit una adaptació teatral de l’escola del franquisme: El florido pensil. Es tractava d’una revisitació dels conceptes pedagògics- per dir-ne d’alguna manera- de l’escola de la dictadura que es basava en un ensenyament autoritari, ideològic, confessional, segregador de sexes,..Una educació en les antípodes de la republicana (foment de l’experimentació de l’alumnat, contacte amb la natura, rebuig a l’autoritarisme, etc...) que tant bé retrata La lengua de las mariposas (Manuel Rivas).
Vaig tenir la sort de en la darrera etapa de l’escola franquista viure l’eclosió dels moviments de renovació pedagògica de principis dels 80. Recordo fins i tot unes vinyetes a El País de la Liga de los Sin Bata, un còmic de Romeu que retratava una nova escola que defugia els antics models: l’adéu a l’autoritarisme, a la tarima, a la jerarquia (ei, que no vol dir la disciplina!) dins l’aula. Per tot això, em sobta la cortina de fum que la consellera Rigau acaba de plantejar al respecte de la idoneïtat de recuperar l’uniforme i la tarima. Em desagrada també que hagi definit l’alumnat com a “individualista i hedonista” com si aquests no fossin trets de la societat més que de l’alumnat.
En un moment com l’actual en que les retallades estan afectant el moll de l’ós del nostre petit estat del benestar, les propostes com la de l’uniforme sobren absolutament. No és moment de cortines de fum dignes d’altres temps sino de donar respostes als reptes plantejats en el món de l’educació.
Després de la retallada en sanitat ens podem creure les paraules de la Consellera Rigau que no retallaran docents? O pot ser com va dir ahir en el seu balanç dels 100 dies de govern el President Mas, el concepte no és retallar sinó “alliberar” els què ara fan la sisena hora, plus què equiparava l’escola pública a la privada concertada, per a què puguin atendre als 15.000 nous alumnes del proper curs escolar, sense haver de contractar nous interins què, com en els vells temps, tornen a engrossir les llistes.
Està clar que amb aquestes polítiques ni es genera ocupació, principal problema del país, ni avancem en les polítiques educatives, més aviat anem enrere. Tot plegat antic i ranci com en el Florido pensil.

  © Blogger templates Brooklyn by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP