Hortènsia Grau

Retrat Parlament

2012-01-23T20:33:00.000+01:00

Un joc amb una caixa i objectes què intenta explicar quelcom de mi mateixa.

LEANDRE SAHÚN 100 ANYS PER CELEBRAR

2012-01-23T20:04:00.000+01:00

Aquest dissabte vàrem celebrar al Teatre Magatzem de la Cooperativa Obrera l’aniversari del Leandre Saún, què el dia 17 de gener havia complert 100 anys dels quals més de 80 han estat de lluita, de compromís, d’implicació política en l’esquerra nacional, primer al PSUC i després a Iniciativa per Catalunya Verds.

No parlaré de la biografia del Leandre, de la qual podeu trobar un resum, què ha fet el company i historiador Lluis Balart a la web d’ICV de la vegueria del Camp de Tarragona i si voleu un treball més exhaustiu podeu llegir el llibre Leandro Saún y Carmen Casas Organización política Clandestina en la Zaragoza de los años 40, escrit pels historiadors aragonesos Ivan Heredia i Irene Abad, gràcies a una beca de recerca atorgada pel programa Amarga Memoria del Govern de l’Aragó.

Aquest programa que es va posar en marxa l’any 2004 per la Direcció General del Patrimoni Cultural treballa diferents iniciatives per la recuperació de la memòria democràtica, especialment l’etapa entre la II República i la recuperació de la democràcia, en la línia del treball que es desenvolupava a Catalunya per la Direcció General de la Memòria Històrica i el Memorial Democràtic des del primer govern catalanista i d’esquerres . Iniciatives necessàries, obligades després de tant de silenci i del procés de transició que va viure el nostre país, com obligat era l’homenatge-aniversari al Leandre i a la Carme.

Ahir va ser una tarda emotiva, començant per la canço què el Matias Vives li va dedicar, guitarra amb ma, davant d’ell, o les emotives paraules de l’Arga Sentis i l’humor afinat d’en Joan Saura, recordant-li , entre altres coses, què el dia que ell va néixer es va ensorrar el Titànic, però a mi em van emocionar especialment les paraules de la Carme, la seva esposa, companya, camarada, amiga, còmplice què com ell també va patir la repressió de la dictadura franquista i què avui continua arengant els joves a lluitar, a no rendir-se.

El dissabte no estaven tots i totes, moltes persones què haguessin volgut acompanyar el Leandre i la Carme no van poder venir, ni tampoc sumar-se al vídeo de felicitacions, què malgrat les absències involuntàries va recollir una bona mostra d’amics i amigues. Però si què ens vàrem poder aplegar una colla de persones i gràcies a la coordinació i la feina del Matias Vives, què ens va donar tasques a tothom començant pels fills de l’homenatjat la Rosa Neus i el Leandre, el Lluis Balart, l’Arga Sentis, la Genoveva Zaragoza, el Dionisio de la Varga i moltes altres persones vàrem festejar quelcom més què un aniversari centenari. Vàrem poder agrair públicament al Leandre, però també a la Carme i amb ells a tots i totes els de la seva generació que ens han deixat com la Tomasa Cuevas o el Miguel Nuñez, què lluitessin, què fossin tan valents i generosos, què no perdessin l’esperança, ni la força, malgrat la presó, malgrat la tortura, malgrat les amenaces de mort. Què continuessin creien en les idees de justícia social, d’equitat i d’emancipació dels treballadors i treballadores.
Aquest és el seu llegat imprescindible ,en aquests temps de retallades socials, de marxa enrere dels avenços sociolaborals aconseguits, de pors i individualismes, de negació i tergiversació del franquisme. La seva vida, la seva lluita ens ha de servir d’exemple i esperonar a l’acció, perquè com deia la Carme, ara és dur, però ni de bon tros com ho era llavors i per tant ens cal mantenir, com van fer el Leandre i la Carme i com deia Gramsci “una voluntat intel.ligent, una riquesa inventiva d’iniciatives concretes que modifiquin la realitat existent” serà el nostre millor regal, per a ells, per a tothom.

80 anys del vot femení :cap a la feminització de la política.

2011-12-05T18:17:00.000+01:00

Resolved lo que queráis, pero afrontando la responsabilidad de dar entrada a esa mitad de género humano en política, para que la política sea cosa de dos, porque solo hay una cosa que hace un sexo solo: alumbrar; las demás las hacemos todos en común, y no podéis venir aquí vosotros a legislar , a votar impuestos, a dictar deberes, a legislar sobre la raza humana, sobre la mujer y sobre el hijo, aislados, fuera de nosotras.

Aquestes paraules de la Clara Campoamor durant el debat a les Corts Constituents de la II República de la reforma electoral que concedia a les dones la condició d’elegibles però no el dret a vot, què finalment es va assolir amb l’aprovació de la Constitució el 1931 mantenen avui tota la seva vigència, encara a molts països del mon on les dones no tenim ni reconegut el dret a vot ni altres drets bàsics.

Les dones van poder votar a Espanya per primera vegada l’any 1933, però la República va durar poc i la instauració de la dictadura franquista a partir de 1939 va suposar la més gran involució per als drets dels ciutadans i específicament per als drets de les dones, que van tornar a un estatus de minoria d’edat i de supeditació al pare o al marit.
Aquest dijous 1 de desembre commemoràvem al Parlament de Catalunya el 80è aniversari del dret al sufragi femení a Espanya amb una declaració institucional què posava en valor la tasca de moltes dones catalanes què tot i no poder votar es van implicar per recollir adhesions per a l’Estatut de Núria.

Hem de reconèixer , però , també la lluita de moltes dones, mestresses de casa, treballadores, intel•lectuals, artistes, què des dels partits i sindicats, des dels ateneus i associacions lluitaven a més de per aconseguir el vot femení per millorar les condicions de vida d’homes i dones i especialment per l’educació i alfabetització, pel dret a la salut , per les condicions de treball a les fàbriques i als tallers.
Obreres del tèxtil, mestres, infermeres el paper de les quals no ha començat a significar-se fins fa pocs anys en la història, ates la invisibilitat de les dones a la història fins la segona onada del feminisme contemporani als anys seixanta.

I avui al Parlament de Catalunya, les 58 diputades ( representem el 43%) què hem accedit a un esco , generalment amb més dificultats què els nostres companys, tenim encara molta feina a fer pel què fa a la feminització de la política. Perquè el sufragi femení, el sistema de quotes i les lleis que volen garantir la paritat no són garantia d’ una paritària presència d’homes i dones en els llocs de poder i sobretot no són garantia de canviar les maneres de fer política més masculines per d’altres en què pesen més les explicacions raonades, les relacions socials, la proximitat i la transparència. Hem de ser més i hem de fer diferent per contribuir a millorar la qualitat democràtica, per construir noves formes d’autoritat mes horitzontals, basades en el diàleg i la negociació, en les relacions d’afecte i el coneixement.
Les dones i els homes què ens vulguin acompanyar què avui ens dediquem a la política tenim aquest repte, canviar la política, fer altres polítiques justes, transparents què contribueixin al benestar de tots i totes les ciutadanes.

60.000 ocells també víctimes del govern dels millors

2011-12-03T18:04:00.000+01:00

La ratificació del DECRET Llei què permet la captura dels ocells fringíl•lids és l’exemple paradigmàtic de la manera de fer del govern de CIU què es caracteritza:

UN per la manca de diàleg, participació i transparència de les decisions, què pren.

DOS per la servitud als lobbys (que els han ajudat a guanyar les eleccions ) i defensen interessos en benefici d’un quants i no de la majoria

TRES per la manca de rigorositat jurídica i tècnica què anteposa els prejudicis ideològics a les constatacions científiques

Respecte al primer punt , referent a la forma com s’ha fet aquesta tramitació i què suposa una nova agressió als ja febles instruments democràtics de què disposem.

Quan aquestes modificacions ja van aparèixer al juny amb la llei òmnibus es van presentar gran quantitat d’al.legacions, després va continuar en el Projecte de Llei de Promoció de l’activitat econòmica amb tràmit d’urgència, escurçant els terminis i dificultant per tant un debat tranquil amb la societat civil, però a l’endarrerir-se la tramitació de les tres hereves de l’omnibus i davant les pressions del sector han optat pel tràmit del Decret Llei ( perquè si no els caçadors aquesta temporada ja la perdien) tràmit què segons l’art 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya només s’ha d’utilitzar “ En cas d’una necessitat extraordinària i urgent, ara resulta Conseller què els moixons són la prioritat nacional número 1, devem viure en països diferents, perquè les prioritats a Catalunya ara per ara són les persones què no tenen feina, què no poden pagar la hipoteca i es queden al carrer ara mes ràpidament amb els desnonaments exprés o què esperen mesos per poder operar-se.

A l’octubre ja varen veure per on anaven les intencions del Departament , gràcies a les webs dels caçadors van provocar què fins i tot en el Diari què vostès subvencionen amb 2 milions d’euros i els hi fa de palmero durant les campanyes electorals , la periodista Pilar Rahola que com tots saben no és molt amiga nostra, en un article titulat Pelegri a la caza crítiques l’actuació del departament i digues que actuava “con nocturnidad y alevosia”

Finalment el Govern aprova el Decret llei el 15 de novembre però curiosament aquest no es publica a les actes dels acords de govern del dia junt amb els altres acords d’aquell mateix dia i també curiosament no es publica al DOGC fins el dia 21 o sigui just el dia després de les eleccions, quina casualitat ! de la mateixa manera què el President Mas anuncia més mesures en contra dels més febles, també després de les eleccions el dia 22.

Un govern què no és sincer, què amaga el què farà i que no vol debatre amb els qui no li donen la raó.

Segon : Un decret llei què es salta el funcionament normal democràtic , el diàleg i la participació d’una part de la societat civil i respon a les pressions d’uns pocs , que exerceixen de lobby, en aquest cas la Federació Catalana de Caça, les societats ocellaires i una Plataforma Tradició Ocellaire què fins i tot en l’escrit què envien a la Presidenta del Parlament parlem de “ la gran il•lusió que els va generar el govern de CIU després de l’etapa convulsa d’ICV al front del Medi Ambient amb les seves polítiques de restriccions indiscriminades contra els col•lectius què ells creien contraris als seus pensaments” ja estem com en el cas del Segarra-Garrigues, potser Conseller diputats i diputades de CIU, ara que ja no estem en campanya , en comptes de demagògia, tots podríem fer una mica de pedagogia política i els hi podrien explicar a aquests col•lectius què això de la protecció del medi ambient , de les directives europees de les aus, o de l’aigua no son manies d’Iniciativa sinó què respon a unes normes i directives europees i internacionals que cal complir.

I de pas també rebre a entitats i ONGs ambientalistes i conservacionistes amb les quals no han estat massa dialogants durant aquest procés. Posant en evidència, un cop més què amb els vots de molts governen per a uns pocs .

I en tercer lloc i entrant ja al contingut del Decret Llei i a la seva adequació normativa, un decret llei què vulnera i entrar en conflicte amb la normativa europea i espanyola , en concret amb la la Ley 42/2007 de Patrimonio Natural i Biodiversidad , amb la Directiva d’Ocells 2009/147/ i amb la jurisprudència dictada pel TJCE Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees , concretament en dues sentències. Però es que a més vostès ho saben perquè quan en l’ORDRE d’11 de febrer d’enguany van deixar derogar l’odre de juliol del 1999 q uè regulava la captura en viu, la tinença i exhibició els tècnics del departament van emetre un Informe justificant què l’autorització de la captura no s’adaptava a la normativa i per això calia derogar-la.

En el Preàmbul del Decret Llei vostès amb una sèrie de piruetes dialèctiques intenten justificar la necessitat extraordinària i urgent de modificar la llei de protecció dels animals vigent, especialment l’art. 34. 2 i la modificació de l’annex i les raons extraordinàries i urgents d’autoritzar un règim de captures per aquest any per tal de poder avançar cap a la reproducció en captivitat d’aquestes espècies què seria la solució satisfactòria i alternativa a la captura en viu segons la normativa actual.

A nivell europeu aquestes especies què regula el Decret Llei el pinsà , la cadernera, el verdum i el passerell no son considerades especies cinegètiques i per tant l’autorització s’ha de fer per l’article 9 de la Directiva d’Aus que marca les excepcions

Però com queda pales en les mateixes sentències i en l’Informe del Ministerio de Medi Ambiente del 2010 què serveix de base per a les directrius sobre la captura de fringíl•lids del medi natural que aproven totes les CCAA, per acollir-se a aquesta excepcionalitat de, de l’article 9 de la Directiva d’Aus s’ha de demostrar que no hi ha cap altre mètode alternatiu, cap solució satisfactòria i en aquest cas la cria en captivitat si és una solució satisfactòria com dicta la Sentencia de 8 de juliol del 1987 contra Bèlgica i tot i en el cas que aquesta cria en captivitat comportes problemes de consanguinitat al creuar de forma endogàmica els exemplars, caldria demostrar

- Que la diversitat genètica de la població captiva és insuficient per evitar la consanguinitat

- Què no es poden aplicar altres solucions com l’intercanvi d’exemplars d’altres poblacions captives de la Unió Europea o entre granges del mateix país,

I si tot i amb això no es poguessin garantir aquestes solucions alternatives satisfactòries l’autorització de la captura en viu s’hauria de sotmetre a tots les limitacions previstes a la normativa, això vol dir entre altres coses què el nombre d’exemplars que es poden capturar ha de ser el que es fixi objectivament per pal•liar els inconvenients de la consanguinitat i sempre dins dels límits de les petites quantitats.

Com recull el TJCE en dues preguntes que se li van adreçar i que recull una segons sentència de 1996.

I aquí és on també el Decret Llei i concretament l’article 2 què estableix el règim de captures per al 2011 vulnera la llei fixant un nombre màxim de captures de 60.246 exemplars, 75 % mascles i 25 % femelles, sense un informe previ de l’estat d’aquestes poblacions i sobretot sense conèixer aquestes necessitats objectives que facin possible la cria en captivitat què se suposa què és el què ha de permetre la modificació de la llei què avui discutim

Així doncs perquè 60.000 i no 30.000 o 70.000 ? en base a quin criteri científic o tècnic ? En base a quin informe emès pels òrgans competents ?

Segons l’Institut Català d’Ornitologia des de l’any 2000 a excepció del pinsà les altres tres espècies estan perdent població des de l’any 2000 i poden quedar reduïdes a la meitat durant els pròxims 20 anys amb el prejudici per als ecosistemes doncs aquests ocells són importants per la cadena tròfica son aliment de rapinyaires com els esparvers, falcons, xoriguera i petits mamífers i rèptils i a l’estiu en l’època de cria es mengen els insectes. Però és què a més per poder fixar quotes autonòmiques l’article 58 de la Llei Estatal de Patrimonio Natural y Biodiversidad exigeix que es fixi abans un nivell màxim a l’estat de captures, nivell que no està fixat.

Aquesta constatació de pèrdua de població tampoc justifica l’eliminació d’aquestes espècies de l’Annex d’espècies protegides de la Llei de Protecció dels animals.

I per acabar pel que fa a aquest article 2 del Decret Llei el Govern torna a deixar en mans de la Federació Catalana de Caça, com també ha fet en el cas de la pesca continental la gestió de les autoritzacions, la distribució i repartiments dels exemplars a capturar , amb uns requisits mínims per als titulars de les autoritzacions i què suposen un greuge comparatiu amb el sistema d’anellament científic i l’acreditació dels anelladors, a més d’obrir la porta al furtivisme difícil d’evitar.

Per tot l’exposat , per la discrepància jurídica, per la forma de tramitació, pel contingut referit al nombre de captures autoritzables i altres aspectes què són molt millorables ICV-EUiA hem votat en contra de la convalidació d’aquest Decret Llei i atès què el Conseller ha comunicat què es la seva intenció què es tramiti com a Projecte de Llei, si el Projecte de Llei es manté en els mateixos termes ho portarem al Consell de Garanties Estatutàries.

Per altra part com què creiem què aquest Decret Llei incompleix la Directiva d’Aus i la legislació estatal ho DENUNCIAREM a la Comissió Europea i si un cop més la Comissió torna a obrir expedient sancionador al Govern de Catalunya per vulnerar una directiva referent al medi Ambient, esperem què el Conseller d’Agricultura i Medi Natural n’assumeixi les conseqüències.

Catalunya i la negociació de la nova PAC

2011-11-27T22:05:00.000+01:00

CATALUNYA I LA NEGOCIACIÓ DE LA NOVA PAC

El dimecres 23 de novembre va comparèixer el Conseller Pelegri a la Comissió d’Agricultura Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural per exposar-nos als representants dels grups parlamentaris i als representants del sector i dels sindicats què ens acompanyaven quina és la postura del Govern Català respecte a la nova Política Agrària Comunitària que ha d’entrar en vigor el proper període 2013-2020 .

Totes les forces polítiques catalanes i especialment el PP, CIU i en menor mesura el PSC i ERC s’han mostrat molt crítiques amb la proposta europea i justament pel que fa a les majors exigències en qüestions mediambientals o la pèrdua dels drets històrics en els pagaments directes, per destacar-ne dues que des d’Iniciativa, alineats amb el Partit verd Europeu, ens semblen positives.

Les nostres crítiques a la nova PAC van en una altra línia , justament perquè creiem què la proposta no aborda els reptes què avui té l’agricultura, l’alimentació a Europa i al mon . Haguéssim volgut una política agrícola comuna y una política rural que estimules el compromís de la ciutadania a favor de la protecció del medi ambient, el benestar dels animals i el comerç just, i que reconegués el dret dels pagesos i pageses i persones què viuen i treballen en el mon rural a obtenir una renda digna mitjançant la producció d’aliments saludables i dels serveis medi ambientals que presten a la societat .

Tot i així intentarem millorar la proposta que surti de Catalunya i lluitarem perquè s’incloguin en ella les nostres propostes.

A totes les Hortensies, Pepites, Tomases, Carmes,...

2011-11-06T21:50:00.000+01:00

Benito Zambrano després de tant de temps de silenci, des de la magnifica “Solas” em torna a meravellar en aquesta pel•lícula, que mes enllà de retratar la repressió, l’acarnissament del règim franquista amb el suport de l’església catòlica contra els vençuts i especialment els comunistes, ens parla de l’amor amb majúscules, de la solidaritat, de la valentia de les dones, de la resiliència femenina.

Dues germanes Pepita i Hortensia, dos compromisos, dues fortaleses la d’Hortensia des del convenciment de les seves idees, des de la ràbia del qui ho ha perdut tot en una batalla injusta què no ha començat, la de la Pepita per amor també per compromís amb els seus, amb el què li queda de la seva família, per la seva germana, per l’home del qui s’enamora també compromès.

Presons de dones, fred, brutícia, polls, sarna, gana , por, afusellaments a la nit, tortura i maltractes i en mig la capacitat de resistir perquè no estaven soles , perquè “las compañeras” s’ajudaven i teixint les xarxes de solidaritat i ajuda mútua feien més humana la situació. Com explica la Carme Casas a les seves memòries i quan parles d’aquells temps amb ella, també sofrien els de fora què tenien gent a la presó, que se’n havien d’amagar com la Pepita de la pel.lícula, com la Carme què diu què havies de donar la impressió d’una vida “normal”, quan res en aquells temps ho era de normal.

Tant de bo, els i les professores conscients de què l’educació sobretot ha de transmetre valors recuperin aquesta què ,com d’altres pel.lícules, esdevé a més d’una bona lliçó de la història recent del nostre país, una reivindicació a la memòria democràtica al paper de les dones i al dret dels republicans a recuperar els seus morts. Quina millor classe d’ètica podríem fer ?

Uns jocs per vertebrar el territori

2011-10-25T11:42:00.000+02:00

Article conjunt amb l'Arga Sentis , publicat al Diari de Tarragona el 25 d'octubre de 2011

La designació de Tarragona com a seu dels Jocs Mediterranis del 2017 ha satisfet, amb justícia, les expectatives de la ciutat i del territori. Tant la població com el seu teixit associatiu i institucional han percebut clarament que, amb aquest compromís, s’ha obtingut també una oportunitat com n’hi ha poques per alliberar recursos que sempre calen i per engegar projectes que, en altres circumstàncies, seria més difícil dur a terme. Si tothom es mostra confiat que els de 2017 seran els millors Jocs Mediterranis de la història és perquè, al mateix temps, també s’ha parlat d’estimacions d’inversions i resultats: 130 milions d’euros d’inversió en nous equipaments esportius o en reformes dels que ja hi són, creació de 7000 llocs de treball directes, 1000 milions d’euros de beneficis en les múltiples activitats que la preparació i realització dels jocs fomentarà. En aquesta mateixa línia, la declaració que ha subscrit la Junta de Portaveus del Parlament de Catalunya parla de reactivar l’economia, generar llocs de treball, millorar la ciutat i la qualitat de vida dels veïns i veïnes, potenciar el turisme i la projecció internacional de Tarragona. Per totes aquestes fites, per totes aquestes esperances, ens hem de felicitar.

Hi ha, també, el fet que amb aquests jocs s’ha proposat un model amb una seu i diverses subseus que impliquen poblacions fora dels límits estrictes de la ciutat de Tarragona. Els jocs Mediterranis, doncs, també es faran a Reus, a Salou, a Vila-seca, a Cambrils, a Valls, a la Selva del Camp, a Constantí, a Torredembarra, a Calafell i al Vendrell. I fora del Camp de Tarragona, a Castelldefels. Aquesta expansió geogràfica multiplica la bona nova de la reactivació que ens pot dur l’esdeveniment, al mateix temps que apuja el llistó de les exigències organitzatives. Hem pensat, ja, com garantirem connexions ràpides i fàcils entre totes aquestes ciutats, de manera que la població en general, els visitants i els esportistes s’hi puguin moure amb comoditat? De fet sí, que ho hem pensat, però insistir-hi no està de mes. El Tramcamp i el ferrocarril de Rodalies del Camp de Tarragona son dos sistemes de transport que tindrien la virtut, si estiguessin a punt el 2017, de connectar la seu i les subseus, i de garantir una comunicació habitual normalitzada entre els principals nuclis de població de la segona àrea metropolitana de Catalunya. Tant és així, que totes les forces polítiques van coincidir, en el seu moment, a incloure’ls en el Pacte Nacional per a les Infraestructures. No son, doncs, volades de coloms, sinó necessitats perfectament identificades la satisfacció de les quals és objecte de consens. Quin millor moment per a posar fil a l’agulla que aquest d’ara, quan la utilitat del Tramcamp i les Rodalies es multiplicarà pel fet d’haver de contribuir a un compromís d’abast internacional com ho son els Jocs?

Som conscients que vivim temps de crisi econòmica, però sabem també que els Jocs es faran, que els diners que calen per a organitzar-los acabaran apareixent i que el balanç final per al territori serà positiu. No ignorem tampoc que el cost d’una infraestructura útil a la població augmenta desmesuradament quan no es fa a temps i quan es perd l’ocasió de finançar-la i posar-la a treballar perquè produeixi beneficis als usuaris. Seria una llàstima que tot aquest saber no ens servís de res. Els Jocs ens els mereixíem, i ja els tenim. El Tramcamp i les Rodalies, els necessitem. També per a que els Jocs siguin millors. Si tots estem d’acord, com fins ara s’ha dit, ara és l’hora. D’aquí a molts anys, recordarem els Jocs Mediterranis del 2017 com l’impuls que vam aprofitar per vertebrar definitivament el Camp de Tarragona.

20 d’Octubre comença la pau

2011-10-21T13:35:00.001+02:00

Quan vaig llegir el teletip d’ACN no m’ho podia creure, vaig haver d’aturar-me i rellegir poc a poc cada paraula fins tenir la comprensió profunda del significat d’aquella curta frase. Em vaig emocionar i de cop em van venir a la ment molts moments durs, sagnants, injustos de la nostra història recent i també de la meva història personal.

Però potser la què vaig recordar amb més força va ser la de l’assassinat d’Ernest Lluch el 21 de novembre de l’any 2000 i tot el què va esdevenir posteriorment. En aquells temps jo era professora de desenvolupament comunitari i tutora del Cicle Formatiu Superior d’Animació Sociocultural a l’IES Vidal i Barraquer de Tarragona.

Anava cap a classe quan vaig sentir la notícia i enmig del sentiment de ràbia i indefensió vaig creure necessari canviar els continguts previstos per a la sessió d’aquell dia, imagino que estaríem encara en conceptes introductoris i molt generals , i parlar del nou atemptat d’ETA justament contra una persona , què representava l’intent d’arribar a solucions mitjançant el diàleg , què coneixia a fons el problema basc i les aspiracions d’autodeterminació dels bascos. Vaig decidir què havíem de parlar de la política, en majúscules, del poder i com s’exerceix, de la violència en totes les seves formes i expressions, per parlar i educar en els valors de la pau, de la necessitat de resolució pacífica dels conflictes, de la necessitat de la mediació i fins i tot del poder de les comunitats, de la societat civil , per transformar les seves condicions històriques.

No us explicaré el què va passar a classe aquell dia i com una única persona, des de la intolerància i l’odi irracional, des de la defensa i justificació de la mort i l’assassinat com a mitjans vàlids per la causa basca ( i suposo què la dels altres pobles de la terra que lluiten pel seu reconeixement i llibertats)va trastocar no només aquella sessió de classe sinó gran part de la dinàmica de funcionament d’aquell grup.

Vaig pensar en aquest noi, que va ser alumne meu durant aquells mesos convulses i amb tots els problemes què vàrem patir tots i totes , també ell, i vaig desitjar què amb el comunicat d’ahir ell també assumís què la violència i les armes no són la solució per a resoldre els conflictes i què també ell obris un procés de pau amb si mateix i amb els altres.

La ruleta rusa:Chernobil, Fukushima, Marcoule i ...?

2011-09-20T14:03:00.001+02:00

El dia 1 d’octubre d’enguany, o sigui en dues setmanes, el Ministre d’Industria Miguel Sebastian, està disposat a renovar la llicència d’explotació de la central nuclear Asco 1 per 10 anys més, decisió què prendrà sense tenir els resultats de les proves d’estréss; decisió què prendrà amb un informe del CSN què detecta vàries irregularitats i dona 17 instruccions tècniques; decisió què prendrà en contra del 60 % de la ciutadania espanyola i m’imagino que en major proporció de la catalana, què suporta en el seu territori les instal•lacions, com una imposició més i sobre la qual no ha estat consultada.
El darrer accident d’un forn de residus nuclears a Marcoule torna a posar en el centre del debat el tema del risc i desmunta un cop més el miratge de la seguretat a més de l’ocultisme i falta de transparència què en el cas francès s’agreuja per tractar-se d’un centre classificat com militar sense control civil. Un nou accident a 289 km de la frontera catalana què segons diuen no ha provocat fuites, però ens podem fiar ? Com què després de les actuacions en aquesta matèria per part dels organismes oficials no ho tinc clar, hem presentat una bateria de preguntes al Conseller d’Interior, responsable de la Protecció Civil a Catalunya.
Amb Fukushima varem comprovar, un cop més, com el govern de torn, el lobby nuclear i l’Agència japonesa per a l’energia atòmica minimitzaven els riscos, ocultaven dades i posaven a la població civil en greu perill, 150.000 persones que durant anys no podran tornar a les seves cases, ciutats mortes i una zona altament contaminada on és impossible desenvolupar cap tipus d’activitat, tampoc ECONÒMICA.
Amb aquest context, és en el què el govern del PSOE a Madrid pretén hipotecar per 10 anys més el nostre territori davant el silenci còmplice i el vist-i-plau del govern de CIU a Catalunya. Un govern que quan ha de plantar cara pels símbols - importants per a la construcció del sentiment de pertinença- com la llengua i la senyera fa molt soroll apel•lant a la sobirania nacional, però què no vol entendre què sense sobirania energètica o alimentària, tampoc serem una nació. Perquè com estem veient quan es tracta de diners, quan es barregen els interessos públics amb les pressions dels lobbies privats , primer és la caixa.
Ascó 1 té 29 anys de funcionament, un reguitzell d’incidents i un dels accidents més greus com va ser la fuita de partícules radioactives al 2007, l’operadora ANAV acumula negligències palesa un abandonament progressiu de la cultura de la seguretat i ja té la instal•lació amortitzada. Avui podem prescindir d’aquest reactor ,segons les dades de Red Eléctica Española el total de potència instal•lada a l’Estat és de 97.000 MW, d’aquesta producció només 7.800 MW, un 8%, són produïts per les centrals nuclears. I la central nuclear Ascó I només representa un 1% del total de la potència instal•lada. Cal recordar que la màxima demanda, produïda el 2007, no va arribar als 45.000 MW.
Els governs del PSOE a Madrid i de CIU a Catalunya, poden no renovar la llicència i planificar els treballs de desmantellament i manteniment posterior , tasques què en els primers anys generen molta ocupació i posteriorment fer un pla específic de dinamització econòmica per a la zona què reactivi la demografia i millori la renda familiar per càpita, que a la Ribera d’Ebre és una de les mes baixes de Catalunya.
No temptem més la sort, ara ja toca, és possible tancar Asco 1, com va ser possible aturar el transvasament de l’Ebre. Sortim al carrer aquest diumenge , omplim la Plaça sant Jaume i què es senti la nostra veu abans no sigui massa tard.

Quan em vaig enamorar d'en Jordi Dauder

2011-09-16T20:57:00.000+02:00

Sempre l’havia trobat guapu, atractiu per dins i per fora, al seu físic l’acompanyaven unes idees què jo compartia i comparteixo, el seu compromís valent amb els què pateixen les desigualtats, la seva radicalitat contra el poder i l’esglesia, ... Però he de confessar que em vaig enganxar a Nissaga de poder, la única sèrie de TV3 què he seguit i amb deler. En aquella època feia classes a Tarragona a l’Insti Vidal i Barraquer i com què sempre sortíem tardíssim, dinava al bareto del Leo, i tenien posada la novel.la com deien ells. El personatge què interpretava el Jordi, la relació incestuosa amb la seva germana, també impressionant la Vilarasau, em va enganxar, ell era capaç de transmetre el desig i la passió com pocs actors. Desig, passió, voluntat què posava en totes les coses de la vida i sobretot en totes les causes més perdudes, que menys i a les què donava suport.
Després del “subidon “ de Nissaga , la meva relació ja va ser per sempre i l’he anat seguint al teatre, en el què ha escrit, fossin poemes o contes, en les seves intervencions públiques i he vist com anava envellint sense perdre res de la seva bellesa, ans al contrari aprofundint la mirada, endolcint la veu i el gest.
Ahir va marxar i ens queda la seva obra, les seves paraules i sobretot les seves idees, com ell deia “la revolució encara està per fer” així que tenim molta feina i el trobarem molt a faltar.
http://www.jordidauder.com/multimedia/video.php?video=4

Començament de curs , torna la vella CIU de sempre.

2011-09-15T09:54:00.001+02:00

Durant els primers dies de setembre és tradició què comparegui en roda de premsa la persona titular del Departament d’Educació, perdó ara Ensenyament, i els respectius representants territorials per fer-nos cinc cèntims de les xifres d’alumnes i professors, de les inversions i obres què es faran a les nostres escoles i Instituts , dels nous programes o aquelles qüestions principals què volen impulsar en política educativa.
Aquest any s’ha seguit la litúrgia i la representant de la Consellera Rigau en el territori, una persona de la casa i gran coneixedora del sistema i del territori ha tingut què fer mans i mànigues per explicar-nos la situació sense què es notes massa la brutal retallada de recursos que sofrirà l’escola pública.
La sensació llegint les dades es de dejà vu, és una música què coneixem bé els i les que vàrem treballar a l’educació durant els 21 anys que va governar CIU i què va deixar una situació de llistes interminables d’interins, manca de construccions escoles, falta de places de 0-3, conflictes en la preinscripció i menysteniment del món local en tant què administració educativa , entre altres coses. Situació que es va corretgi en bona mesura durant els 7 anys de govern catalanista i d’esquerres, almenys pel què fa a contractació de professorat, inversions, places de 0-3, Oficines Municipals d’escolarització, 6ena hora , etc. Tenint en compte a més què van ser els anys de més creixement d’alumnat nou vingut i què els dos darrers cursos ja es va haver d’iniciar una política de contenció per la crisi econòmica.
Les dades del Camp de Tarragona, com les de la resta de Catalunya, són prou explicites augmentem 2.610 alumnes d’infantil i Primària però només 7 mestres i augmentem 938 alumnes d’educació secundària i FP de grau superior però només augmentem 14 professors. És la màxima der fer més amb menys, què en el cas de l’educació, la salut o l’atenció a les persones és complicat i impossible de fer amb qualitat.
Es treu la 6ena hora que només es farà a 52 dels 290 centres de la demarcació i majoritàriament a centres què estan en Zones Escolars rurals o què són d’actuació educativa preferent, la qual cosa significa un greuge respecte els alumnes de la privada i la concertada que continuaran fent aquesta hora lectiva. On queden els acords del Pacte Nacional per l’Educació, bé alguns ja van quedar pel camí en la tramitació de la LEC i ara el govern de CIU els hi donarà el toc de gràcia.
Avui l’Informe de l’OCDE

era contundent sobre els beneficis econòmics i socials d’invertir en educació i jo afegeixo què a més es crea ocupació de qualitat i no deslocalitzable, però com en la resta de polítiques públiques aquest Govern va en la direcció contrària.
La seva política educativa potser acontenti al sector de l’escola privada i part de la concertada, aquella què no té vocació de servei públic, però no contribuirà a reduir i compensar les desigualtats socials, una de les funcions bàsiques que tot sistema educatiu nacional ha de complir.

ESQUERRA NACIONAL

2011-09-10T21:51:00.000+02:00

Article publicat al Diari de Tarragona 10/09/2011
Ens cal una esquerra nacional forta per fer front a la crisi social, a la crisi de la democràcia i a la crisi nacional. Catalunya té una dreta nacional forta, però una esquerra nacional feble. El combat polític per les llibertats nacionals és indestriable del combat en defensa dels drets socials i de l’Estat de benestar i per la lluita per la transformació del sistema polític, des de la Unió Europea fins a l’àmbit municipal. A les portes d’unes noves eleccions, hem de saber canalitzar la indignació pel creixement de les desigualtats socials i l’atur, pel segrest de la democràcia i de la Constitució que han fet el PSOE i el PP i la indignació nacional per les retallades de l’autogovern, transformant-la en mobilització, en acció política i en esperança.
Perquè, d’esperança, n’hi ha arreu del món. És en el crit de la gent indignada de la plaça Catalunya o de la Puerta del Sòl, dels joves portuguesos, de la societat israeliana, dels treballadors italians o de les revoltes àrabs. Un crit per la democràcia i la justícia social.

“Al juny la falç al puny” o de les retallades al primer sector

2011-07-14T10:40:00.000+02:00

Article publicat al Diari de Tarragona 13 de juliol 2001 sota el títol "Les retallades al primer sector"

Aquesta setmana compareixia el Conseller Pelegrí a la Comissió d’Agricultura, Ramaderia i Pesca Alimentació i Medi Natural

per explicar-nos el pressupost del seu departament, un pressupost què com el de la resta d’àrees també ha estat retallat, bé en aquest cas podem dir mutilat donada la magnitud de la tisorada.
La pagesia, els ramaders, pescadors i el sector de la transformació alimentaria del nostre país, ja fa anys que travessen una situació extremadament delicada, què fa què en molts casos no es puguin guanyar la vida dignament, doncs acaben cobrant pels seus productes menys del què ells han gastat per produir-los, si això afegim les incerteses de la climatologia, l’extorsió de les grans cadenes de distribució, la dificultat per accedir al crèdit, la pujada de preus dels carburants i la competència deslleial del productes importats que no compleixen els requisits ambientals i de seguretat alimentària que a ells se’ls exigeix, per posar uns exemples, el panorama és més negre què no pas verd.
Però com reconeixia el Parlament de Catalunya en el debat monogràfic sobre pagesia què es va fer l’abril de 2010 , del qual va sortir una Resolució què tots els partits van votar favorablement, aquest és un sector estratègic i com a tal jo em pensava què més enllà d’aquest reconeixement verbal , el pressupost reflectiria els acords presos.
Un cop més el govern de CIU ha menystingut els acords parlamentaris i al contrari, aquest és el pressupost què més s’ha retallat, per sobre del 25 % ,posant en perill programes i línies d’ajuts tan necessàries com la incorporació de joves al camp, les mesures agroambientals, o les què es destinen a l’Agencia Catalana de Seguretat Alimentària que redueix el pressupost en un 42%. Qüestió què, després de les crisis alimentàries viscudes, la darrera la del cogombre i les incerteses què planen sobre els transgènics hauria de ser prioritària.
Però les prioritats són unes altres, segueixen essent, malauradament les grans inversions com la construcció del Segarra-Garrigues, perquè es continua pensant com a única fórmula per incrementar el valor afegit de la producció agrària amb l’increment del valor patrimonial de les terres de cultiu i aquest increment sol basar-se en la reconversió de secà a regadiu o bé, i sobretot, en la requalificació del sòl rústic en sòl urbanitzable , i així ens ha anat !!
Un pressupost què no fa front als reptes què té el sector avui i el nostre país, la creació d’ocupació, la millora de la renda del productors, els requisits ambientals i energètics, el consum alimentari de proximitat o km 0 , la modernització de les estructures empresarials i cooperatives i la qualitat de vida al mon rural. Un pressupost que no avança cap a la sobirania ni la suficiència alimentària i què dona respostes antiquades per superar un model què fa anys què està exhaurit

Reus “ciutat gran “ o “gran ciutat”

2011-07-11T16:07:00.002+02:00

Article publicat 11 de juliol al PUNT, edició Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre
En el darrer Ple del Parlament de Catalunya es va escenificar la unitat de tots els grups polítics amb representació a la Cambra per tirar endavant la Proposició de Llei per què l’Ajuntament de Reus es pugui organitzar amb un nou règim el què regula els municipis de gran població.
Més enllà de les lloances a la singularitat i idiosincràsia reusenca què tots i totes les diputades vàrem destacar , en la meva intervenció en nom d’ICV-EUiA vaig voler destacar dues qüestions: primer els riscos què aquest model organitzatiu pot comportar envers la participació ciutadana i l’autonomia municipal i segon què més enllà de les reformes organitzatives, una gran ciutat és la què garanteix els drets de ciutadania, la justícia i l’equitat.
Pel que fa al primer punt, ja en els Plens municipals de 2004 i 2011, els nostres regidors a l’Ajuntament van apuntar algunes crítiques al model, objeccions què apuntaré sense fer una anàlisi exhaustiva dels mateixos.
Els municipis que es volen acollir aquesta fórmula organitzativa ho han de fer a la totalitat i no respecte a alguns dels apartats en funció de les circumstàncies econòmiques, culturals, històriques que aconsellen la seva incorporació.
En matèria d’organització administrativa aquest model pot suposar una mera importació a l’àmbit local del model burocràtic de l’administració general de l’estat, què justament no ha estat sempre un model d’excel.lència i es redueix la capacitat d’autoorganització municipal, per exemple s’imposa amb caràcter obligatori la desconcentració en districtes, els quals han de gestionar un percentatge dels recursos del pressupost, aquest què és un aspecte positiu d’entrada pot esdevenir discriminatori en moments de crisi i de retallades pressupostàries i més tenint en compte els dèficits què arrossega el finançament local i què aquesta llei no solucionarà. O s’imposen com obligatoris uns òrgans com la Comissió de suggeriments i reclamacions o el Consell de Ciutat què tot i haver nascut d’experiències locals al regular-se institucionalment sense tenir en compte altres òrgans què, en el cas de Reus ja existeixen fruit de processos participatius i què compleixin les mateixes funcions, pot suposar una disminució de l’autonomia local .
El Ple perd competències en favor de la junta de Govern Local, desapareixen les garanties què suposen els quòrums qualificats de votació en algunes assumptes tan transcendents com la municipalització de serveis, la concessió de determinats bens o serveis o les formes de gestió d’aquests. I dic garanties perquè són dobles d’una part què cal la voluntat política de més gent per arribar a acords i perquè requereix dels informes jurídics previs del secretari o l’interventor.

O el fet què la Junta de Govern Local pugui tenir fins 1/3 de membres nomenats per l’alcalde , què no cal que siguin veïns ni electors del municipi i per tant arribem a la situació que participin en l’adopció d’acords executius persones que no han estat escollides per la ciutadania i fins i tots què el seu vot pugui ser decisori ( per exemple en cas d’abstenció dels regidors electes).
N’hi hauria d’altres, què si més no ens han de fer posar en la balança l’eficiència, eficàcia i agilitat administrativa en una part i la participació ciutadana o la representativitat política a l’altra.
I per acabar destacava ahir en la meva intervenció què tot i els riscos sempre és millor reeixir per voler avançar, per voler cuitar camí, encara què comporti riscos, què no pas singularitzar-se per retrocedir en conquestes socials, legalment universals , com la relacionada amb la modificació de les bases per accedir a les beques de menjador que va aprovar aquesta setmana el nou equip de govern format per CIU i el PP i què exigeix un mínim de dos anys d’empadronament per accedir-hi , atemptant clarament contra la Declaració Universal dels drets dels infants, amb quelcom tan essencial com el menjar.
Si Reus vol a més de tenir règim de ciutat gran ser una “gran ciutat” haurà de garantir els drets de ciutadania a totes les persones què hi viuen i ser especialment curós amb aquells més febles, els infants, les dones i la gent gran, fent de la ciutat un espai inclusiu on les persones puguin desenvolupar els seus projectes vitals amb igualtat.

Demanem tancament Asco I al Parlament i al carrer

2011-06-04T19:58:00.004+02:00

Durant la sessió de control al Govern del Ple de 4 de maig, vaig preguntar en nom del nostre grup ICV-EUiA sobre , en aquell moment, el darrer incident de la CN Ascó I, un vessament de 25.000 litres d’aigua contaminada. Aquell incident què va estar catalogat en un primer moment de nivell 0, però què arran de la inspecció posterior es va requalificar de nivell 1, era un més del reguitzell d’incidències què acumulen les CN ubicades a Tarragona, gestionades per ANAV una operadora què ha degradat la cultura de la seguretat fins uns nivells què qualsevol govern responsable no toleraria. Però més enllà d’una discussió ètica entre el què és i el què hauria de ser, la realitat és què aquest govern “bussines friendly” també en aquest sector té molts friends i molts bussines què actuen de lobby impedint ni tan sols obrir el debat sobre l’energia a Catalunya. Davant d’aquesta situació hem de continuar lluitant al carrer, al costat del moviment antinuclear i per això estarem presents a la manifestació del diumenge 5 de juny i també a les Institucions . Per això hem presentat una proposta de resolució per exigir al Govern que no renovi la llicència d'explotació de la central nuclear Ascó I. El tancament de la central és ara possible perquè del total de potència que generen les nuclears només un 1% surt de la central d'Ascó. La llicència de la central caduca el proper mes d'octubre, moment en que, s'hauria de tancar i, al mateix temps, posar en marxa un pla per garantir la dinamització econòmica de les comarques afectades pel tancament i impulsar les energies renovables i de l'estalvi i l'eficiència energètica. Alemanya ja ha posat en marxa el seu pla de tancament, apostant per les energies renovables, l’estalvi i l’eficiència i impulsant el què anomenem l’economia verda com una sortida de la crisi què generarà ocupació i els farà més competitius. A Catalunya el govern de CIU, només vol parlar de millorar la seguretat de les Centrals Nuclears de casa nostra, palesant una manca de visió estratègica econòmica i de sobirania nacional que l’acosten més a un govern provincià, què no pas al què ha de ser el govern de la nostra nació. No cal ni dir, el menys teniment què aquesta actitud suposa per a la ciutadania del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, què mai ningú ens va preguntar si volíem aquestes instal.lacions en el nostre territori, ni si les volem seguir tenint, amb tot el què ha passat. Crec què serà necessari articular un moviment ciutadà tan potent i multitudinari com el què es va articular contra el transvasament de l’Ebre, què els partits com ERC i PSC es posicionin sense embuts si volem seguir els passos de la veïna Alemanya, aquest és el meu desig i per això seguirem lluitant.

Un cop més demanem millora trens a Tarragona

2011-06-04T19:17:00.007+02:00

En la darrera Comissió de Territori i Sostenibilitat, vaig aconseguir què tots els grups recolzessin una Proposta de Resolució què els nostre grup ICV-EUiA havia presentat feia molts dies per tal de millorar la qualitat del servei de trens a la nostra demarcació. Es tractava tant de poder incorporar els nous models de trens tipus 449, què ja funcionen per a mitja distància a la majoria de línies d’Espanya i també a Girona, tren més còmodes, ràpids i on tothom pot anar assegut. Però també de millorar freqüències, estacions i serveis i col.locar nous baixadors com per exemple el de Roda de Bara el Creixell o el de Bellisens per anar articulant un verdader sistema de rodalies. Perquè mentre els de Reus i Tarragona, estan tan preocupats amb l’AVE, en la ubicació de la nova estació, van passant els dies i el tren quotidià, el de la mobilitat de proximitat ,es va degradant, es van tancant serveis de venda i informació a les estacions com hem vist darrerament a Mora la Nova i escolto, amb espant, les declaracions del director territorial del Departament de Territori i Sostenibilitat a Tarragona, el sr. Cèsar Puig en unes declaracions a Tarragona Ràdio què diu què el Trancamp s’ha de replantejar a fons i què la situació econòmica obliga primer a finalitzar les inversions en curs. Jo em pregunto en qüestió de ferrocarrils Quines son les inversions en curs què té el Govern de la Generalitat a la nostra demarcació ? Potser algú li hauria d’explicar al Sr. Puig què justament el Parlament ha aprovat continua tirar endavant aquest projecte tan imprescindible no només per la mobilitat sostenible de l’àrea metropolitana, sinó per la competitivitat econòmica i la millora de la qualitat de vida del 50% de ciutadan@s què no tenen cotxe. Penso què hi ha massa interessos, que al territori tenen noms i cognoms, un en concret d’una empresa de transport per carretera què no és aguda ni esdrúixola, què no els hi fa cap gràcia un projecte com aquest i ja se sap aquest és el govern del “bussines friendly” .

“La síndrome de Fukushima” o el poder dels diners ?

2011-05-10T18:50:00.002+02:00

Article publicat al Diari de Tarragona, 10 de maig 2011

El passat dijous 28 d’abril l’operadora de la CN d’Asco ANAV , formada per Endesa i Iberdrola, comunicava al Consejo de Seguridad Nuclear –CSN- el vessament de 25.000 litres d’aigua contaminada , sense especificar-ne el nivell de radiació, des del sistema de refrigerant primari cap a l’embornal de l’edifici de contenció, succeït a Asco 1 el dia abans .Un nou incident què en un primer moment el Consell va catalogar de nivell 0.
En nostre grup, ICV-EUiA, en la sessió de control de govern del Parlament de Catalunya del 4 de maig vàrem preguntar què pensava fer el Govern davant d’aquest nou incident d’Asco 1, central què va concentrar durant el 2010 el 40% dels successos notificats pel Parc Nuclear Español.
L’HC d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, encarregat de contestar es va limitar en la seva resposta a llegir el comunicat del CSN, que ja coneixíem i a dir-nos què estàvem sota la síndrome de Fukushima, menystenint la nostra preocupació i la de la ciutadania del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre ,davant la manca de seguretat i de rigor de l’operadora ANAV, empresa què pel què sembla prioritza els beneficis econòmics per sobre la seguretat de les persones .
Tal i com nosaltres exposàvem al Parlament, l’incident va estar més greu del què l’empresa havia comunicat en el primer moment i el dissabte el CSN va haver de requalificar-lo com a nivell 1, després de la inspecció realitzada. També es confirmaven les informacions, què un cop més es podia tractar d’una errada humana, plausible si es té en compte la política de subcontractacions què fa anys pràctica aquesta empresa. Així com què un cop més ANAV havia amagat informació i havia 19 i no 14 treballadors afectats. No cal ni dir, què seguim sense conèixer el nivell de radioactivitat de l’aigua vessada.
M’agradaria saber fins quan el Conseller Mena, el President Mas, el govern de Catalunya, seguiran donant l’esquena al debat energètic. Per la seva responsabilitat com a govern de la nació no poden abandonar la ciutadania de les comarques del sud a la seva sort , davant d’aquesta amenaça i aquest risc front el qual la mateixa AMAC reconeix què no estem preparats. El partit què governa , CIU, què a més està representat al CSN en un conseller, s’ha de pronunciar, no es pot excusar en què no té competències sobre aquesta matèria, perquè la nostra sobirania nacional també passa per poder decidir sobre el model energètic i sobre la seguretat de les persones i del territori.
El govern té l’oportunitat de vetllar pel nostre territori, quan a l’octubre de 2011 calgui renovar la llicència a Ascó 1, després de 30 anys de funcionament i un dels incidents més greus dels darrers anys a Catalunya, la fuita de partícules radioactives. Per això aquest govern no hauria d’esperar “què de tant anar el càntir a la font es trenqui “ i què el cúmul d’incidències d’Asco, acabi en una trencadissa què no només malmeti la vida a les nostres comarques , de vegades tan llunyanes de Barcelona, sinó què hipotequi el nostre futur com a país. Aquest Govern hauria d’actuar, però ho farà?

9è Premi Cipriano Garcia a la CANC i de nou Ascó

2011-04-30T22:52:00.003+02:00

Aquest divendres 29 d’abril, a la nova seu d’ICV vaig poder participar en un dels actes més emotius i significatius per la tasca política què fem en el territori, el lliurament del 9è Premi Cipriano Garcia a la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, la CANC.Aquest guardo què ja fa anys què lliura ICV, amb col.laboració amb CCOO, coincidint amb el 1r de maig i reconeix públicament a entitats, associacions i persones què han destacat per la seva lluita política, social per la transformació i consecució d’un mon més just. En passades edicions ha recaigut en figures tan destacades com l’ex president del Brasil Lula da Silva o la plataforma Aturem la guerra i aquest any en la CANC, una coordinadora què sorgida a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre, ha fet sentir la seva veu arreu de Catalunya reobrint el debat nuclear no només al nostre territori.
La CANC ha treballat des del 2006 per impedir què el cementiri nuclear s’instal•lés a Catalunya, fos a Vandellòs o Asco, dos emplaçaments què tenien tots els números atesa la seva condició d’emplaçaments nuclears i els lligams entre el lobbie nuclear i CIU.
Avui, desgraciadament, tornem a veure com és de necessària la feina de la CANC i d’altres entitats, associacions, com Greenpeace o Ecologistes en acció, també de partits com ICV què volem què el govern debati sobre el futur i el present d’aquesta energia. I dic avui perquè un cop més la central d’Ascó ens ha donat un altre ensurt vesant 25.000 litres d’aigua radioactiva durant l’operació de recàrrega, vessament què ha afectat a 14 treballadors.
Si al gener era el fred què congelava els sistemes de control d’unes vàlvules afectant el sistema d’emergència i la realització de maniobres no permeses, incidents catalogats de nivell 1, a l’abril va ser un incendi catalogat de nivell 0, un seguit d’incidències què sembla què ens vulguin avisar, perquè quan més vella és una central més risc acumula i no oblidem què el 2014 Asco complirà els 30 anys de vida útil.
Per això cal ara més què mai, lluitar pel tancament progressiu de les nuclears, primer Ascó I, després Asco II i per últim Vandellòs II i aquesta lluita què perdem al Parlament, com vam veure en el darrer Ple del 14 d’abril en què PP i CIU ens van rebutjar la moció, l’haurem de fer al carrer. Però no la podem lliurar només a Tarragona, a l’Ebre necessitem què la resta del país ens doni suport, com ens el van donar en la batalla de l’aigua.
La realitat és obstinada i cada dia ens està mostrant els perills i conseqüències d’aquest model energètic, però sembla què el diner i la cobdícia d’uns quants poden més, justament això és el què em nego a admetre: NOSALTRES SÓM MÉS I MILLORS i a més la nostra lluita és justa i té futur, per tot plegat rebel•lem-nos i com la CANC poc a poc pas a pas, guanyem les voluntats de tanta gent, què facin possible el tancament de les centrals i per tant la desnuclearització de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Hem fet més què el cim del Toubkal

2011-04-30T19:52:00.003+02:00

Ja feia temps què tenia pel cap fer un treking per les muntanyes del Atlas al Marroc. Havia estat feia anys de pas i em va fascinar i sempre vaig pensar què hi tornaria però per anar a caminar què és com m’agrada conèixer els llocs, a peu, a ritme humà.
Així que aquesta Pasqua, dit i fet, vaig contactar amb un guia en Patrick Perisse què té una empresa Natura i Aventura què oferia un recorregut què em va semblar interessant i ho vàrem començar a lligar.
Quan li vaig comentar a la Pilar, la meva amiga i companya de moltes històries, perquè –naturalment- em feia il•lusió què vingués s’hi va apuntar de seguida i sense massa preparació perquè jo vaig tenir feina fins el darrer dia, el dissabte 16 d’abril ens plantàvem a l’aeroport del Prat per a conèixer al Patrick i a una part del grup què faríem junts el cim.
Des del primer moment vam tenir una bona connexió tant amb el Patrick com amb la Myriam, una mestra d’Andorra, dona muntanyera i encantadora com amb la Marta una, també, mestra més jove i què li donava més a la bici, una dona amb un somriure franc i contagiós.
A Marrakech ens vàrem trobar amb la resta del grup el Francesc, un tio fort i què malgrat el què semblava al principi, va resultar què ens cuidava i es preocupava un munt de totes nosaltres, tancant sempre la marxa per què ningú quedes darrera i el Vicent i la seva filla Carolina, d’Alicant, un pare i una filla què em van fer reflexionar molt sobre les relacions paterno filials atesa la seva cordial i horitzontal relació. A més va resultar què la Carolina és una estupenda fisioterapeuta què ens va guarir a tots de les lesions què l’edat i la muntanya et van infringint.
També vàrem conèixer a Mohamed, el nostre guia, un marroquí bereber del poblat de M’ZIK al costat d’ILMIL, experimentat i gran coneixedor de les muntanyes, amb una gran paciència i una gran família a la què vàrem poder conèixer i amb els qui vaig poder compartir, el dia del meu aniversari, un pastis què em van fer. Una celebració diferent i què encara què lluny dels meus difícilment podré oblidar.
No us faré una crònica de l’ascensió al Toubkal , ni del treking què a més crec queda molt ben plasmat en el vídeo què ha muntat la Pilar, però serveixin aquestes lletres d’agraïment a cascuna de les persones què constituíem el grup, perquè vam ser i funcionar , de veritat, com un grup i crec què per això tots i totes juntes vam poder fer cim.
Van ser dies de risses, generositat, intercanvis, solidaritat, cooperació, altruisme i sacrifici, esforç, companyonia, valors què no són els dominants avui i què per això encara valen més, sense aquests, estic segura què no hagués estat el mateix i dubto fins i tot de si ho haguéssim aconseguit, tots, què era la nostra fita.
Aquesta Pasqua he fet un 4000 i he guanyat bons amics, amb els què segur què pujarem més muntanyes.

Sense cementiri a Asco, propera batalla tancament.

2011-04-07T19:13:00.005+02:00

Comissió de Territori i Sostenibilitat. 06/04/2011 - sessió ordinària
Proposta de resolució sobre el rebuig de la instal·lació d'un magatzem temporal centralitzat de residus nuclears a Ascó (Ribera d'Ebre). Presentació.Intervinent: I. Sra. Hortènsia Grau Juan (Membre)
Entitat de l'intervinent: Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa
Expedient: 250-00001/09
Data: 06/04/2011
De 10:05:46 a 10:10:11 - Durada: 4 m. 25 s.

EDUCACIÓ: DE NOU EL FLORIDO PENSIL

2011-04-07T18:32:00.003+02:00

Fa uns anys va obtenir bastant èxit una adaptació teatral de l’escola del franquisme: El florido pensil. Es tractava d’una revisitació dels conceptes pedagògics- per dir-ne d’alguna manera- de l’escola de la dictadura que es basava en un ensenyament autoritari, ideològic, confessional, segregador de sexes,..Una educació en les antípodes de la republicana (foment de l’experimentació de l’alumnat, contacte amb la natura, rebuig a l’autoritarisme, etc...) que tant bé retrata La lengua de las mariposas (Manuel Rivas).
Vaig tenir la sort de en la darrera etapa de l’escola franquista viure l’eclosió dels moviments de renovació pedagògica de principis dels 80. Recordo fins i tot unes vinyetes a El País de la Liga de los Sin Bata, un còmic de Romeu que retratava una nova escola que defugia els antics models: l’adéu a l’autoritarisme, a la tarima, a la jerarquia (ei, que no vol dir la disciplina!) dins l’aula. Per tot això, em sobta la cortina de fum que la consellera Rigau acaba de plantejar al respecte de la idoneïtat de recuperar l’uniforme i la tarima. Em desagrada també que hagi definit l’alumnat com a “individualista i hedonista” com si aquests no fossin trets de la societat més que de l’alumnat.
En un moment com l’actual en que les retallades estan afectant el moll de l’ós del nostre petit estat del benestar, les propostes com la de l’uniforme sobren absolutament. No és moment de cortines de fum dignes d’altres temps sino de donar respostes als reptes plantejats en el món de l’educació.
Després de la retallada en sanitat ens podem creure les paraules de la Consellera Rigau que no retallaran docents? O pot ser com va dir ahir en el seu balanç dels 100 dies de govern el President Mas, el concepte no és retallar sinó “alliberar” els què ara fan la sisena hora, plus què equiparava l’escola pública a la privada concertada, per a què puguin atendre als 15.000 nous alumnes del proper curs escolar, sense haver de contractar nous interins què, com en els vells temps, tornen a engrossir les llistes.
Està clar que amb aquestes polítiques ni es genera ocupació, principal problema del país, ni avancem en les polítiques educatives, més aviat anem enrere. Tot plegat antic i ranci com en el Florido pensil.

LES LLIÇONS DE FUKUSHIMA

2011-03-21T14:16:00.003+01:00

Article publicat al diari El Punt, edició Tarragona, 21 de març de 2011
Llegeixo amb estupor el fet que mentre el món segueix amb l’ai al cor la situació que està vivint la població del Japó a causa del tsunami, primer, i les posteriors explosions a la central nuclear de Fukushima hi hagi una organització empresarial de les nostres comarques que es despengi (ara!) amb una sol•licitud de perllongar la vida operativa del parc nuclear espanyol i addueixi motius econòmics com una teòrica pujada del rebut de l’electricitat per convèncer de les bondats d’aquesta energia. Em desconcerten aquestes presses –que per cert ratllen en la manca de sensibilitat- en defensar una energia que les càmeres de televisió de tot el planeta estan demostrant molt perillosa i de difícil solució en cas d’algun incident fins i tot en un país caracteritzat per la tecnologia punta.

Són inevitables les comparacions amb el que passa al nostre entorn més immediat que recordem-ho és el més nuclearitzat de tot l’Estat espanyol i que és candidat ferm per acollir un cementiri nuclear que crea profund rebuig de manera majoritària.
I ara que el debat està candent exposar aquests arguments no té res d’oportunista. M’agradaria saber on queden els que fa tot just uns mesos ens titllaven als antinuclears d’alarmistes. Els convidem a reflexionar sobre les imatges de Fukushima i sobre la impotència amb que l’està vivint el món i la comunitat científica, en particular. És cert que al nostre país la possibilitat d’un tsunami és més que altament improbable. Existeixen, però, altres potencials riscos que hem de tenir en compte i que no podem menysprear de cap de les maneres: possibles inundacions, errors humans en cadena, sabotatges, accident aeri, etc. Convindran amb mi que el que ens juguem és molt per menystenir aquestes possibilitats que afectarien d’una manera o altra a una població d’unes 500.000 persones pel cap baix i que, a banda de l’afectació a la salut de les persones i el medi ambient , externalitzacions d’un valor incalculable, encara què els hi posem un preu, tindria també conseqüències molt importants en l’economia de la nostra zona. Resulta especialment gràfic imaginar-nos un mapa de la demarcació i traçar un cercle de 20 quilòmetres a la rodona de les centrals per imaginar-nos (ni que sigui per un segon) que ens hauria suposat una hipotètica evacuació com la que ha patit el país nipó.

Malgrat les veus que ja han saltat a la palestra pública defensant allò indefensable, és temps de pensar amb el cap fred. Si ara a l'estadística econòmica comarcal, la situació de la Ribera d'Ebre és paradigmàtica: encapçala el rànking de producte interior brut per càpita, però és a la cua en renda per càpita podem pensar que després de Fukushima el tema nuclear tindrà millor premsa? I això significa que d’instal•lar-se efectivament a Ascó el MTC ens abocaria a nous cicles de monocultiu nuclear que farien impossible la diversificació econòmica i la producció de riquesa.

És veritat que no podem caure en el tremendisme i que hem d’aprendre de les lliçons que el drama de Fukushima aporta. Avui, hem de treballar per fer realitat un pla pont que permeti garantir el tancament de les nuclears. I és clar que aquest pla pont s’ha de treballar en clau de futur: avui la producció d’energia d’origen nuclear és el 24% i és impossible per demà prescindir totalment sense conseqüències econòmiques i de subministrament. El que si podem posar en marxa és un esforç inversor important per substituir els Kw/h produïts a les nuclears per altres provinents d’energies alternatives.
Fa falta pensar en energies renovables que puguem tenir dintre de 10 anys i començar a treballar-hi, és per això què el nostre president Joan Herrera, ha enviat avui una carta a la resta de líders de grups parlamentaris traslladant-los la necessitat de celebrar un "debat específic" al Parlament de Catalunya per discutir en seu parlamentària "el present i el futur" de Catalunya i l'ús de l'energia nuclear com a font d'energia. Ara més què mai els ciutadans i ciutadanes de la demarcació de Tarragona, hem d’exigir-ho i seguir treballant per què la nostra terra es deslliuri de la hipoteca nuclear.

ICV es mobilitzarà a Tarragona per demanar el tancament de les nuclears

2011-03-18T21:35:00.011+01:00

Publicat al Diari Digital delCamp 18 de març, deprés de la roda de premsa.

Després de la situació que s'està vivint a la central nuclear de Fukushima, al Japó, s'ha reobert el debat sobre el tancament de les nuclears. La diputada tarragonina d'ICV, Hortènsia Grau, i l'alcaldable d'aquesta formació a l'Ajuntament de Tarragona, Arga Sentís, han anunciat mobilitzacions a diferents municipis del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre per reivindicar el desmantellament d'aquestes infraestructures.

Hortènsia Grau ha explicat que "hi ha qui ens acusa d'oportunistes, donada la situació del Japó, però abans deien que érem alarmistes". En aquest sentit, Grau ha recordat que la demarcació de Tarragona és el lloc més nuclearitzat de l'Estat i ha reiterat que "el risc zero no existeix". "Encara que aquí no tinguem risc de tsunamis, no podem passar per alt altres perills possibles, com ara terratrèmols, sabotatges, o una simple cadena d'errors humans, que és el que va provocar l'incendi a Vandellòs I el 1989 o la fuita de partícules d'Ascó l'any passat", ha afegit.

La diputada d'ICV ha remarcat que "cal abordar el tancament de les nuclears i ens hem de preparar perquè no es pot fer d'avui per demà". Per aquesta raó, ha apuntat que el secretari general de la formació ecosocialista, Joan Herrera, va presentar l'any 2009 al Govern de l'Estat un pla per al tancament de les centrals nuclears el 2020. Hortènsia Grau ha assegurat que actualment ja s'està produint més electricitat a través de les energies renovables i dels sistemes mixtos, que no pas a través de les nuclears.

En aquest context, la diputada ecosocialista ha titllat "d'insensibles" a la CEPTA per apostar per l'allargament de la vida de les nuclears al·legant que és l'energia més econòmica de produir. Segons ha detallat Arga Sentís, "quan diuen que és l'energia més barata, no compatibilitzen el cost de la gestió dels residus, així com tampoc es tenen en compte els danys i les pèrdues que ocasionaria un accident nuclear".

Per totes aquestes raons, els ecosocialistes estan elaborant un calendari de mobilitzacions a la demarcació, juntament amb les entitats ecologistes, per aconseguir el tancament de les centrals. "Ho veiem possible i hem de fer que sigui possible. Es va aconseguir tancar Vandellòs i es va evitar el transvasament de l'Ebre, gràcies a la pressió dels ciutadans", ha manifestat Hortènsia Grau, la qual també ha destacat que fa falta el recolzament de les forces polítiques per aconseguir-ho.

Entrevista En una frase del programa Hemicicle de Catalunya Informació

2011-03-17T00:34:00.004+01:00

http://www.catradio.cat/audio/517886/En-una-frase-Hortensia-Grau-diputada-dICV-EUiA

Vilardida : no tot són silencis !

2011-03-12T17:03:00.000+01:00

Article publicat El Punt 12 març 2011, p.9

Escrivia, el passat dimecres, en aquest mateix diari en Josep Santesmases i Ollé, un dels actius culturals del nostre territori amb un fort coneixement i arrelament al territori què la variant de la carretera C-51 El Vendrell-Valls, al seu pas per Vilardida, encara era una incògnita i mostrava la seva preocupació (raonable) per l’impacte què aquesta infraestructura podia generar en aquesta bonica vall.
Doncs si amic Josep, jo també estic preocupada, coneixedora com soc de les propostes de la DG de Carreteres, és per això que ja fa mesos estem treballant amb alguns veïns i veïnes per tal de fer veure mitjançant informes, escrits, sol.licitud formal com a diputada del darrer projecte de variant , als responsables de la Generalitat quina és la variant què provoca menys impacte ambiental i paisatgístic. Al mateix temps què redueix costos constructius i no malmet un dels entorns idíl•lics i de riquesa agrícola, què encara no han estat devorats per les ànsies de ciment què semblen compartir uns i altres responsables polítics del Departament de Política Territorial, ara Territori i Sostenibilitat.
Represento una força minoritària en el Parlament , què treballa al costat de la gent, sovint sense fer soroll i amb poc aparell mediàtic , per això entenc què parli del silenci dels polítics del territori, però sàpiga què almenys n’hi ha una de política del territori, què amb aquesta qüestió ni ha estat ni estarà en silenci, perquè com vostè estimo la preservació i ordenació del paisatge, la terra què ens dona de menjar i els homes i les dones què la treballen i la preserven.

De la literatura a la realitat : estisorada als serveis públics

2011-03-10T12:39:00.000+01:00

La història de la literatura contemporània (La tregua de Benedetti, Todos los nombres de Saramago, etc…) és plena d’històries de funcionaris que viuen una existència gris, ofegats per muntanyes de papers i expedients i ancorats en una administració deshumanitzada. Es tracta, sens dubte, d’una metàfora sobre la percepció impersonal, asèptica i freda de determinats serveis públics que les noves tecnologies haurien d’esborrar si s’apliquessin amb immediatesa i empatia.
Sóc de l’opinió –i és una impressió personal- que els governs democràtics han avançat molt en el desterrament d’aquella clàssica imatge del “Vuelva usted mañana” de Larra que tanta fortuna ha fet. Però el cert és que el tòpic existeix i està instal•lat en la percepció de moltes persones, tal i com ho demostra la genial imaginació dels autors esmentats.
De ben segur, però, les recents mesures impulsades pel govern de Mas no contribuiran a derrocar aquests mites: les famoses retallades de CiU consagren la idea que alguns administradors ens conceben única i exclusivament com a xifres enlloc de persones. Simples números (d’escolars, de pacients de llistes d’espera,…) que han de quadrar en un balanç. Sense anàlisi del que és essencial o prioritari en una societat que es reclama moderna i benestant.
Un cas preocupant, per exemple, és el que està passant al jutjat número 1 en matèria penal de Reus a causa de la manca de recursos humans per donar serveis als usuaris. Davant la impossibilitat d’atendre a les persones, els treballadors han anunciat la suspensió dels judicis menys urgents i la sol•licitud a advocats i procuradors per a que no presentin escrits de tràmit i no urgents atès l'important nombre de baixes que pateix el jutjat que no han estat cobertes pel Departament de Justícia.
De la seva banda, el grup parlamentari d'ICV-EUiA ha presentat una bateria de preguntes a la Comissió de Justícia del Parlament en les quals pregunta al Govern les mesures previstes per garantir el dret a la justícia de les persones del partit judicial de Reus.
Sembla que almenys en aquest cas, la muntanya de papers que ofega als funcionaris no forma part de la literatura sino d’una realitat ben preocupant a la qual cal donar sortides urgents.

Carta oberta a la Carme Mansilla, nova directora dels Serveis Territorials del Departament d'Interior al Camp de Tarragona.

2011-03-05T20:13:00.000+01:00

Article publicat el 4 de març de 2011 al Diari de Tarragona p.23

En saber ahir la notícia de què finalment l’HC d’Interior Felip Puig, havia decidit nomenar directors de SSTT i què al Camp de Tarragona la persona escollida per al càrrec era la Carme Mansilla, vaig tenir una explosiva barreja de sentiments, entre els què va prevaldre la satisfacció amerada de tristesa.
I perquè ? Us podeu preguntar.
Satisfacció : per la persona escollida amb la què vaig tenir el plaer de treballar des del meu càrrec anterior , què ara ella ocuparà i en el què li desitjo sort. Un càrrec que comporta capacitat de treball, què la Carme ens ha palesat què la té, però també perseverança, força, capacitat d’escoltar i generositat , perquè són encara molts els reptes del territori en matèria de seguretat, entenent la seguretat d’una manera integral i què va més enllà de la persecució del fet delinqüencial.
Reptes com la protecció civil, què l’anterior govern vàrem posar a l’agenda política i què serà necessari seguir impulsant amb els ajuntaments , ajudant-los, col.laborant amb ells perquè facin els respectius plans, però també amb la mateixa Generalitat específicament amb la Conselleria de Territori i Sostenibilitat què haurà d’incorporar els criteris de gestió del risc en la planificació urbanística, qüestió no sempre fàcil , com hem comprovat en el POUM de Tarragona o amb la subdelegació de govern, per afrontar el PENTA i la gestió del risc nuclear.
Reptes com el de la violència masclista, què l’anterior govern va afrontar amb un programa específic i què hores d’ara no sabem com pensa abordar l’actual titular del Departament, encara què com la Carme sap -perquè ella va impulsar el protocol al Consell Comarcal de l’Alt Camp- li caldrà entomar-lo en el territori en complicitat amb els altres agents què intervenen : salut, justícia, benestar social, Institut Català de les Dones, etc.
Tristesa, per l’actitud, les formes i les declaracions del Conseller Puig, envers el Departament d’Interior, perquè jo estic segura, malgrat què hagi dit en una entrevista al País (28-02) què els/les d’Iniciativa no teníem ni les conviccions ni la visió de país per gestionar el Departament d’Interior , què quan el Conseller Saura va crear els Serveis Territorials d’Interior a cada vegueria i al Camp de Tarragona a més vàrem obrir l’ Oficina d’Atenció Ciutadana, va suposar una millora per a la ciutadania, per als ajuntaments i pels mateixos operatius què treballen en els diferents cossos. Per què Barcelona , encara què no ho sembli , en algunes qüestions pot estar molt lluny i la proximitat i la descentralització , són factors què afavoreixen la gestió de la “cosa pública”.
Jo estic convençuda Carme, què tu també ho veus així i treballaràs perquè així segueixi essent, i per fer-li veure al teu Conseller, què el 112 no és Holliwood perquè Tarragona necessita un Centre de Coordinació d’Emergències, què cal seguir lluitant amb programes específics contra la violència masclista, què no podem augmentar les patrulles si retallem les promocions de Mossos, què cal seguir apostant per les noves tecnologies de comunicació amb una plataforma compartida com la xarxa Rescat i tantes i tantes altres coses què els alcaldes i alcaldesses, els mossos i mosses , els bombers i bomberes , els tècnics i les tècniques de protecció civil o d’espectacles o la ciutadania et faran arribar.
Per acabar i atès què estem a prop del 8 de març , dia de la dona, felicitem-nos què segueixi essent una dona la responsable de la seguretat al Camp de Tarragona, un àmbit en el qual encara ens queda camí per arribar a l’equitat.

Suprimir a la pública per concertar a la privada o Robin Hood a l'inrevés

2011-03-02T15:50:00.000+01:00

Diu la saviesa popular que "una imatge val més que mil paraules". I té raó. Mentre vivim unes setmanes negres pel que fa a les retallades en els serveis públics què conformen el nostre feble Estat del Benestar i el pressupost en àmbits essencials com la sanitat i l'educació no para de minvar hi ha qui està molt tranquil. Tranquil del tot. I és que si el pressupost en educació veurà una reducció del 20% i a l'escola pública li estan retallant dos de cada deu euros dels que gasta, a escoles que segreguen per sexe se'ls està ampliant el concert.
Aterrant les xifres en el territori: les retallades en línies de P3 a Tarragona en 4 CEIPs públics de Tarragona, el CEIP Tarragona, La Floresta, el Miracle i Riuclar es contraposen a la imatge que encapçala aquest post: la concertació de més places de P3al Col.legi Sant Pau.
I ara amb l'excusa de la crisi econòmica , la política de CIU de sempre, la què coneixem bé dels 21 anys què van governar. No només retallen oportunitats d'un futur millor per a tota la ciutadania gràcies a l'educació pública, a més perpetuen les diferències entre la xarxa pública i privada, perquè treure P3 a la pública implica que cada any a aquestes escoles hi hagi un nivell menys. Mentre la concertada els guanya, cada any. Aquest no era l'esperit del Pacte Nacional per l'Educació i si era una possibilitat que la LEC no blindava i a la qual ens vam oposar amb tota la força dels nostres 12 diputats i diputades.
Ara han començat però no s'aturaran i per això caldrà què federacions de pares i mares, sindicats, MRPs, associacions i sobretot des dels ajuntaments plantem cara per mantenir una educació pública de qualitat.

23-F: El record d'una ombra que arriba fins avui

2011-03-02T15:39:00.000+01:00

He seguit amb un cert desencat els actes oficials del 30 aniversari del 23-F i ara que els hem pogut metabolitzar després de la fanfàrria penso que és moment de treure algunes reflexions sobre el que va passar i quines ombres han quedat en la nostra democràcia.
El 1981 jo vivia a Vinaros i aquesta proximitat física a un dels escenaris del "drama", València on Milans del Bosch va treure els tancs al carrer, m'aporta vivències de primera mà. Experiències com la por, el neguit i la incertesa viscuda en comprovar com els sectors de la dreta més radical del poble es van organitzar per perseguir rojos mentre altres com jo fèiem desaparèixer documentació del PC del Pais Valencià que teníem a casa. Ara pot sonar una mica peliculero però durant aquelles hores tenses vam preparar fins i tot la possibilitat de marxar amb un vaixell suec què estava carregant ciment a la cimentera de les Cases d'Alcanar. Evidentment, no va caldre perquè el cop es va desmuntar per la seva incosistència o perquè els objectius ja s'havien assolit? Mai ho sabrem del tot.
A sobre, al dia següent tenia un examen d'Història de la pedagogia al Col.legi Universitari de Castellò,què depenia de la Facultat de València on estudiava aleshores. Malgrat la nit de carreres, reunions, trucades de telèfon, em vaig presentar a l'examen, amb la sensació de què jo -com moltes altres persones compromeses en partits d'esquerres- aquella nit haviem estat part de la història política del nostre país.

Aquests records personals em van animar a escollir el darrer cap de setmana la peli 23-F de chema de la Peña per veure com la consciència col·lectiva que és el cine recollirà per la posteritat aquest episodi no tan llunyà de la nostra història. I la veritat és que -tot i que no s'acaba de mullar en el paper de la monarquia- resulta un excel·lent document de memòria històrica. Tafanejant un diari l'altre dia llegia que el director proposava passar-la pels IES per donar conèixer els fets i les conseqüències. Una lliçó més sobre perque la memòria democràtica és imprescindible per a la salut de la nostra jove i imperfecta democràcia. I alguns,els de sempre, mentretant, tanquen espais d'aquest tipus basant-se en "condicions tècniques". Bé per si teniu interès, us deixo el tràiler perquè us féu una idea del que ofereix la peli.

Intervenció en la compareixença HC Pelegri a la Comissió d'Agricultura, Ramaderia,Pesca, Alimentació i Medi Natural

2011-03-01T17:27:00.000+01:00

Intervenció al Ple del Parlament del dia 23 de febrer, sobre primer sector com a estratègic

2011-03-01T12:51:00.000+01:00

Recordarem el Pressupost de les Tres EMES

2011-02-08T00:53:00.000+01:00

Avui una més del bipartit què governa Catalunya, de “donde dije digo, digo Diego”, després de reduir 200 Mossos per la propera promoció i precaritzar les condicions de treball dels metges i personal sanitari, arriba el torn dels mestres, bé del professorat de secundària.
Queden en la memòria les prioritats del govern d’esquerres dels darrers anys, del pressupost de les 3 M : mestres, mossos i metges.
En la proposta de la Consellera Rigau, es redueix en un 60% l’oferta de, places d’oposicions per a professorat d’Educació Secundària, en el cas de la Formació Professional se’n oferten només 343 i això tenint en compte que es preveu que el proper any es produirà un nombre més alt de jubilacions que en altres anys, en ser l'últim de vigència de les jubilacions anticipades i incentivades, regulades per la Llei Orgànica d’Educació, de manera que cal esperar que en el curs escolar 2011‐2012 es dispari el nombre de docents interins.

Però el pitjor és què aquesta retallada tot i què es faci amb l’excusa de la contenció de la despesa i l’estalvi, no estalvia diners doncs l’oferta correspon a places què ja estan cobertes per interins, per tant per gent què ja treballa i cobra, per tant la reducció el què fa és precaritzar les condicions de treball d’aquests professionals i dificultar als Instituts públics la consolidació d’equips docents estables i projectes pedagògics.

Això als què hem estat anys a Educació amb els altres governs de CIU no ens ve de nou, va ser la tònica dominant durant els 23 anys anteriors al govern d’esquerres i ara tornem-hi. Recordo què més d’una persona es va jubilar essent interina.

Això si en l’entrevista del diumenge el President del bipartit, Artur Mas, tornava a lloar els avantatges pedagògics dels centres què segreguen per raó de gènere i què es subvencionen amb diner públic i sense cap pudor parlava de poder augmentar els concerts, en aquest cas sense tenir en compte les restriccions pressupostàries què si apliquen a l’educació pública.

Amb aquest tipus de mesures, no milloraran l’educació pública “ la de tots i totes” i amb els vots de molta gent, governaran per a uns quants què mantindran i ampliaran els seus privilegis.

Les contradiccions de CIU, ara què són Govern.

2011-02-06T21:20:00.000+01:00

Com que el temps i el sentit comú acaba sempre posant les coses al seu lloc, i les mentides tenen poca cosa a fer contra la lògica i la realitat, aquests dies hem pogut veure que bona part, per no dir totes, les coses que Convergència i Unió va engegar contra Iniciativa durant la campanya electoral se li han girat en contra. Ens acusaven de tots els mals hagut i per haver, quan en realitat eren ells, els que no es cansaven d’engegar atacs ideològics i sectaris.

A Tarragona ciutat es van treure de la màniga que era la nostra força política la que estava interessada a endarrerir el POUM mitjançant els informes de Protecció Civil que constataven que aquest instrument urbanístic no s’adequava a la normativa, i en això van comptar amb la impagable ajuda d’alguns regidors (socialistes) de l’equip de govern, o la del propi alcalde. Ara, però, ha quedat clar que aquests informes no responien a cap voluntat ideològica, ni a cap càlcul polític especialment vinculat al programa d’Iniciativa. Simplement, es tractava de fer complir la llei. Així ho van entendre els tècnics de Protecció Civil encarregats de revisar el POUM, i així ho van fer constar en el seu treball. Curiosament, ha estat la pròpia CiU qui ens ha donat la raó, ascendint aquests tècnics a la cúpula del Departament d’Interior.

Una cosa similar ha passat amb la polèmica dels 80 quilòmetres per hora en els accessos a Barcelona. Van convertir la crítica a aquest límit de velocitat en una de les banderes de la seva campanya, tot presentant la mesura com un estrany caprici ecosocialista. Passades les eleccions, Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat, va haver de reconèixer que els 80 quilòmetres havien estat una bona mesura, perquè s’havia reduït la mortalitat en els accidents de trànsit i havien millorat els índexs de contaminació atmosfèrica. El nou titular d’Interior, Felip Puig, obligat per les seves promeses anteriors, intenta ara suprimir-lo sense suprimir-lo del tot, amb unes mesures de “velocitat variable” que no sabem com quedaran. En tot cas, és obvi que no s’atreveix a restablir, pura i simplement, la situació anterior, per por que les morts augmentin i la qualitat de l’aire empitjori. Senyal que nosaltres anàvem pel bon camí, i que els seves crítiques eren gratuïtes.

Com gratuïts son, també, els atacs al codi ètic dels Mossos d’Esquadra que Iniciativa va impulsar. D’entrada, sobta molt que un partit democràtic s’oposi a que la policia del seu país tingui regulada la deontologia professional, com la tenen la majoria dels oficis socialment i humanament sensibles Però és que, a més, ara s’ha sabut que projecten substituir el codi ètic amb altres mesures similars que s’apliquen a altres cossos policials de la Unió Europea... que és exactament el que nosaltres vam fer quan ens vam plantejar la redacció del codi ètic. Veiem, doncs, una altre embolic electoralista convergent que no saben com resoldre un cop han arribat al govern.

Aquests tres exemples il•lustren la manera de fer del partit que ara ens mana. Quan eren a l’oposició, criticaven per sistema tot el que Iniciativa feia al govern. Quan han arribat al govern, es veuen obligats a admetre, encara que sigui amb la boca petita, que la nostra gestió no ha estat, ni de bon tros, tan negativa com pretenien, fins al punt que han de fer jocs de mans per fer veure que revoquen les nostres normes sense revocar-les del tot. El dia que s’animin a fer el pas següent i diguin tota la veritat serà un gran dia.

Felip Puig passa el ribot a Interior

2011-01-10T01:01:00.000+01:00

Em preocupa què passarà amb els Serveis Territorials del Departament d’Interior, em preocupa davant dels canvis i supressions que el nou conseller Felip Puig està implantant i què no acabo de veure si responen a una lògica d’estalvi i eficiència administrativa o a un intent d’esborrar les petjades què la nostra gestió al front de la Conselleria ha deixat .
Quan revisant el Decret 200/2010 sobre les competències dels Departaments de la Generalitat o el 43/2011 de 4 de gener sobre l’estructura del Departament d’Interior llegeixo la supressió del Programa de Seguretat Contra la Violència Masclista, un programa valorat aquí i també reconegut internacionalment, torno a pensar amb la lògica què ha guiat aquesta reestructuració i amb l’assetjament d’aquests 4 anys per part de CIU i els seus aparells mediàtics.
Només em queda l’esperança de pensar què les polítiques públiques de memòria històrica, de pau i drets humans, de seguretat contra la violència envers les dones, de responsabilitat social corporativa, d’equitat de gènere i tota la feina feta, ha produït canvis culturals, de valors, no només en les persones què han treballat sinó, i sobretot en la ciutadania- i què a partir d’ara la ciutadania haurem d’exigir a aquest nou govern què volem seguir avançant en aquests drets, què no permetrem ni un pas enrera.
Caldrà estar molt a la guai, perquè encara desconeixem qüestions importants d’aquesta remodelació i no podrem fins d’aquí un temps prudencial valorar-ne els resultats, per a fer-ho necessitem des d’ara exercir un control rigorós i exhaustiu de la seva gestió al front de la Conselleria.

REFLEXIONS DAVANT DE LA MAR

2010-12-13T10:36:00.000+01:00

REFLEXIONS DAVANT DE LA MAR

M’agraden les illes i la gent que les habita, però ja fa uns anys en totes les illes busco i , naturalment, trobo semblances amb la meva illa, la que porto al cor amb Cuba i la seva gent.
Aquests dies a Gran Canaria ,passejant pels camins de ronda i especialment al passeig de la platja de las Canteras, una de les platges urbanes més bonica què he vist. Mirava els i les canàries asseguts davant de la mar o recolzats a la barana del passeig mirant a l’infinit, amb melangia potser o amb curiositat, perquè els illencs potser es senten presoners de l’espai o potser pensen que a terra ferma les coses són diferents.
Al malecon de la ciutat, com al de l’Habana, la vida gira i la gent, què a les illes es mou d’una altra forma, cadenciosament al ritme de les ones, amb un altre temps més humà, més lent, somriu i mira l’horitzó.
M’agrada pensar què de vella estaré en una assolellada illa i portaré en els ulls i a la pell els colors i les olors de la mar.

Entrevista noves diputades de Tarragona

2010-11-30T18:26:00.000+01:00

Entrevista publicada 30 novembre al Diari de Tarragona, pg. 15

¿Por qué los catalanes finalmente han castigado a todos los partidos del tripartito?
A todos no los han castigado por igual y la grave crisis económica que atravesamos sumado a las respuestas en materia económica del gobierno de Zapatero y a la falta de relato político del Govern d’esquerres han estado algunas de las claves de los resultados.
¿Cuál cree que es el legado de ICV tras siete años en el Govern?
El legado es la construcción de las políticas ecológicas y sostenibles : nueva cultura del agua, planificación y tratamiento de residuos, calidad del aire, etc
Una política de seguridad global que sitúa en el centro salvaguardar los derechos de los más débiles y pone en la agenda política la protección civil.
Política económica redistributiva para que aporten más las rentas más altas ( impuesto de sucesiones, tramo IRPF) y el reforzamiento de los servicios públicos del estado del bienestar: salud, educación, servicios sociales.

¿A nivel territorial, que destaca de los votos conseguidos por su formación?
En Tarragona hemos tenido menor perdida de porcentaje de voto que en el global de Catalunya, así hemos bajado 1’43 puntos respecto al 2006 y hemos igualado o mejorado resultados en 50 municipios.
¿Cree que estos resultados pueden extrapolarse a los próximos comicios municipales?
Son dos contextos diferentes, pero con todo creemos que puede marcar tendencias y por tanto nos coloca en una buena posición para recuperar los concejales en el ayuntamiento de Tarragona y mantenernos y en algunos casos crecer en otras poblaciones de la demarcación.
¿Cómo será ICV en la oposición?
Haremos una oposición dialogante y constructiva pero beligerante delante de posibles retrocesos de conquistas sociales, ambientales y del autogobierno, también ante la opacidad y poca transparencia. Buscaremos en las asociaciones, ONGs , sindicatos y sociedad civil las alianzas y complicidades para ir construyendo una alternativa.
¿Qué teme del nuevo Govern?
Me temo un retroceso en políticas sociales y medioambientales, más poder de determinados lobbies ocultos y presiones por parte del PP para retroceder en el desarrollo estatutario y en cuestiones nacionales. Me temo que los /las trabajadores/as , funcionarios/as y clases medias sufrirán más las consecuencias de las políticas para salir de la crisis.
¿A nivel personal qué supone el reto de convertirse en diputada?

Supone una gran responsabilidad para con nuestro electorado , pero también con toda la gente del territorio que se ha abstenido o ha votado en blanco porque se sienten desengañados o desesperanzados, el reto es repolitizar todas estas opciones personales de izquierdas para que se conviertan en una respuesta colectiva y en motor de transformación social.

Cloenda de la campanya electoral i dia de reflexió

2010-11-27T16:15:00.000+01:00

Ahir vam tancar la campanya a Reus en un acte senzill però intens. En una actuació excel·lent dels rapsodes Dolors Quintana i Ramon Llop les paraules dels poetes Brecht i Miguel Hernández van ressonar durant llarga estona a la sala i ens van captivar per la seva bellesa però també per la seva clarividència. Després van venir les intervencions dels companys i companyes que van arrodonir una nit emotiva i una campanya de la nostra coalició positiva i pedagògica. Gràcies a tots i totes.
I com que avui és dia de reflexió em permeto reproduir un petit poema de Brecht que em sembla oportú per l'ocasió:

La primera ojeada por la ventana al despertarse
el viejo libro recién encontrado
rostros entusiasmados
nieve, el cambio de las estaciones
el periódico
el perro
la dialéctica
darse una ducha, nadar
música vieja
zapatos cómodos
comprender
música nueva
escribir, sembrar
viajar, cantar
ser amable.

Contra el silenci

2010-11-26T15:00:00.000+01:00

Avui el Joan Herrera i jo hem estat amb la gent de Reus per en aquestes darreres hores donar un missatge molt clar: cal fer una crida contra l'abstenció. En paraules meves, he apel·lat als sindicalistes, a la gent que el 29S va fer vaga contra les retallades, a les persones de les nostres comarques que tenen una altra manera de produir i consumir, als servidors públics,..Persones totes elles que si diumenge vinent es queden a casa o voten en blanc possiblement aconseguiran el contrari del que busquen: permetre que el sr. Mas pugui aplicar les retallades i desplegui la seva agenda oculta. Per cert, la que Rosell ja va explicant les darreres hores.
I és que contra aquestes receptes el silenci no serveix per a res, cal prendre partit, plantar cara. I la millor manera de fer-ho és votar a ICV-EUiA el 28-N

Avui 25 de novembre

2010-11-24T17:42:00.000+01:00

Hi ha dates que no haurien d'existir. Com la d'avui: 25 de novembre, dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones. En el moment que escric aquestes línies ni la Viktorya, ni la Cristina, ni la Fatna, ni la Farida, ni la Mònica, ni l'Andrea, ni la Laila, ni la Nikauris, ni la sabrina, ni la Saida (la seva filla i el seu fill) ni la Maria Dolores són aqui perquè el seu company, teòricament una persona que les hauria d'estimar i ajudar, ha decidit que tenia poder per decidir per elles (en algun cas també sobre els seus fills) i els ha pres la vida.
Per això existeix aquest data perquè no oblidem a cap d'aquestes dones i perquè siguem conscients que la violència masclista és cosa de totes i tots i que rebutgem en tots els àmbits els esquemes patriarcals rígids i dualistes que no ens fan més lliures. Perquè tinguem memòria i treballem per destruir les bases sobre les quals es construeix una societat desigual.
Ben recentment, hem tingut exemples de discursos que busquen precisament això fomentar la desigualtat i acabar amb els avenços que hem iniciat. El que cal és una societat 50/50 i pensar que entre tots i totes podem transformar una societat basada en l'androcentrisme. I una manera de fer-ho és a través dels missatges de dones valentes que trenquen estereotips en els seus àmbits respectius com la cantant Bebe, per exemple, que trenca un silenci en el món de la música.

Política social: receptes oposades

2010-11-24T17:23:00.000+01:00

Oposades. Aquest adjectiu defineix de manera precisa la diferència que representa "la dieta" del sr. Mas respecte l'administració i el mal que pot representar en l'estat del benestar i el model d'ICV-EUiA que busca enfortir les polítiques adreçades a les persones. En matèria de dependència, infantesa, atenció a les dones, etc...Si mireu aquest enllaç (Videodebat de El Periódico) trobareu un interessant contrast entre el que proposen alguns candidats i el que defensa la nostra coalició. Com deia l'anunci: busqueu i compareu...

Mobilitat quotidiana, el tren és la prioritat

2010-11-22T13:40:00.000+01:00

Article publicat al Delcamp.cat el 22/11/2010
Fa uns dies al Congrés dels Diputats es perpetrava un acord insòlit. Amb diners públics, el PSOE, PP i CiU acordaven donar suport al rescat de les concessionàries d’autopistes de peatges durant cinc anys més. Més enllà de la frivolitat que representa -en un moment de retallades salarials als treballadors i congelació de les jubilacions- destinar recursos públics a finançar lobbies econòmics aquest pacte és l’enèssim exemple de l’aplicació de la vella política en matèria d’infraestructures. Aquella política que posa el ciment per davant d’un servei eficaç, sostenible i útil en el dia a dia de les persones.

En aquest sentit, ICV-EUiA té molt clares les prioritats. Passen, en primer lloc, per un millor aprofitament de les infraestructures existents i l’aposta clara i decidida pel transport públic i el trànsit de mercaderies per ferrocarril com un element de competitivitat, de creació d’ocupació i de millora de qualitat de vida. El que resulta curiós és que mentre aboquem més i més recursos construint noves carreteres i desdoblant les existents el tren a Catalunya té menys quilòmetres que el 1930 i, exceptuant el TGV, les inversions en la xarxa ferroviària han estat minses durant massa temps. Per transformar aquesta situació i posar el transport públic ,i especialment el tren, en el centre de les polítiques de mobilitat que proposa ICV-EUiA?

Dir d’entrada que l’acord del traspàs del servei de Regionals assolit aquesta setmana entre Generalitat i Estat posa les coses una mica més fàcils a partir d’ara i segueix el full de ruta marcat per l’article 169 de l’Estatut. Un traspàs assolit amb la tranquil·litat que l’Estat assumeix la totalitat del dèficit actual del servei (14,8 milions d’euros) fet que ens ha de fer posar fil a l’agulla en la millora immediata d’aquest servei. A la nostra demarcació això representa, per exemple, que es renovin els combois tal i com s’ha fet ja a Girona tot i tenir menys passatgers que les nostres comarques.

Avançar en el camí de la millora del servei és també prioritzar la connexió interna del Camp de Tarragona començant per obres que permetrien la ràpida posada en marxa d’un servei de rodalies (estacions de Creixell, La Mora, La Plana, Bellisens,…) i articulant el Tramcamp com a eina que reforça aquesta interconnexió entre els que -posem per cas- viuen a Salou, treballen a Tarragona i tenen com a referent cultural la ciutat de Reus. En les Terres de l’Ebre també és possible la tramviarització del tram de l’Aldea a Tortosa.
A aquestes breus pinzellades sobre inversions relativament modestes que servirien per millorar molt la mobilitat quotidiana de les persones cal afegir el canvi que representaria modificar l’actual transport de llarg recorregut de mercaderies per carretera a la xarxa ferroviària. I aquí les potencialitats existeixen si connectem els ports de Tarragona i dels Alfacs a la via Algesires-València-Tarragona-Barcelona-França.

En definitiva, per ICV-EUiA el tren és la prioritat en una Catalunya –i unes comarques del sud- on el servei ferroviari no està a nivell europeu. Perquè aquesta manera de fer garanteix el dret a la mobilitat de tothom (siguin conductors o no) , es redueix la contaminació i s’avança en la lluita contra el canvi climàtic.

Intervenció a l’acte central de campanya 20112010

2010-11-21T21:12:00.000+01:00

Avui el Punt a l’entrevista que publicava sobre mi i en la que demanava a diferents persones del territori que diguessin punts forts i punts febles, el Salomó Torres de la unió de Pagesos deia com punt fort “ que represento bé l’eix del programa ecosocialista”

CLAR QUE SI !! com tots i totes de vosaltres i aquesta és una de les nostres fortaleses.
A les eleccions ICV-EUIA anem a pel, vull dir que som nosaltres, el valor de les nostres idees, sense lobbies ocults al darrera, sense grups editorials, sense orquestres ni filharmòniques, solets i soletes amb el millor equipatge, amb els nostres valors, els de la formació que es personifiquen en cadascú de nosaltres:

LA CONVICCIÓ
LA COHERÈNCIA
EL COMPROMÍS
L’HONESTEDAT I LA GENEROSITAT

LA CONVICCIÓ, per això diem que aquests 7 anys de govern d’entesa han valgut la pena, hem estat decisius per canviar valors culturals hegemònics.
Nosaltres si que hem sigut valents, valents al departament d’Interior, canviant el concepte de seguretat, patrimoni històric de la dreta, i posant-la al servei de les persones, per preservar els seus drets i les seves llibertats, les de les dones a viure sense violència per exemple.
Enfrontant-nos als qui posen en risc la salut de les persones com a Tarragona amb les empreses químiques que no compleixen la normativa
O al departament de medi ambient, fent realitat el que fa 7 anys només era un slogan “Lo riu és vida, no al transvasament” .

LA COHERÈNCIA, per què diem el què farem ( no enganyem) , fem el què hem dit què faríem ( fins on ens han deixat els socis) i expliquem el què no hm pogut fer i perquè.
A Tarragona coherència es dir el mateix que a Reus, fugint dels debats estèrils de campanar i posant en el centre del discurs els problemes reals de l’àrea metropolitana : la mobilitat, la competitivitat.
Coherència es mantenir la mateixa postura envers la protecció dels animals siguin bous o braus i no entrar en falsos discursos identitaris per esgarrapar 4 vots.
Coherència és posar les polítiques de gènere en el moll de l’os del programa i a les dones en llocs decisius perquè puguin feminitzar la política.

EL COMPROMIS, per que estem compromesos amb els problemes reals del territori i de la seva gent, no amb els que les agendes dels grups de presio volen:
Compromís amb la lluita contra el cementiri nuclear i per la desnuclearització del nostre sud.
Compromís per que al Penedès no imposin un centre logístic, el CIM, sense consens ni participació que els hipotequi el futur en una sola direcció.
Compromís amb la Plataforma de Defensa del Ferrocarril i amb les persones de la Conca, de la Ribera, que ara no son lliures CIU parla de llibertat per moure’s cada dia si no tenen cotxe.
Compromís amb la gent del Priorat, del Montsià,que volen preservar els seus territoris, el Delta, els Ports, el Montsant posant en valor el paisatge i el que produeixen.

I per acabar HONESTEDAT I GENEROSITAT, com la d’en Daniel Pi, que tanca la nostra llista i que esta picant pedra i currant a tope per què jo sigui diputada o el Salva Matas, amb la seva feina invisible, o la Teresa Fortuny, sindicalista imprescindible.

Per tot això i a més perquè si mirem els altres programes són antics, rancis són de la vella economia, més del mateix de sempre,
NO TINGUEU POR, no tingueu vergonya, amb la cara ben alta demanem el vot per ICV-EUIA, als amics, a la famili, al bar on fem el tallat o anem a fer una copa.
Sense complexos, amb trempera i amb la força d’aquests valors guanyarem la batalla.
Gràcies

Manteniment de la Pau en el nou ordre global

2010-11-21T19:36:00.000+01:00

El divendres 19 de novembre em varen invitar els professors de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV a obrir la jornada del XIII Seminari de Dret Internacional Humanitari, què organitzaven conjuntament amb Creu Roja Tarragona i amb el suport econòmic de l’Institut Català Internacional per la Pau.
Aquell dia el Dr. Pigrau presentava una ponència sobre els avenços i desenvolupaments de la Justícia Penal Internacional.
Vaig centrar la meva intervenció en posar en valor la feina feta des de l’Oficina de Pau i Drets Humans, depenent del Departament d’Interior, relacions i participació què ha fet possible la creació de l’ICIP i què a Catalunya les polítiques de pau i drets humans tinguin el recolzament i reconeixement de l’administració.
També vaig parlar dels reptes de la justícia inernacional davant la violació sistemàtica dels drets humans en aquest context d’impunitat greu, com hem pogut comprovar aquests darrers dies al Sahara ocupat.
Davant d’un públic jove d’estudiants de dret, nois i noies atents els vaig dir què aquest fenomen ens interpel·la a totes les persones i què per tant és responsabilitat també de tots i totes, perquè com deia j. Musté NO HI HA CAMÍ PER A LA PAU, LA PAU ÉS EL CAMÍ, i tot desitjant-los bona feina els vaig demanar què el coneixement què generin travessi les portes de la Universitat per ajudar-nos a fer millor la nostra feina.
Crec que em van entendre, perfectament, sobretot el professorat allà present.

Acte central ICV: petits retalls, un gran projecte

2010-11-20T19:40:00.000+01:00

Homes i dones, gent gran i jove, persones nascudes a Catalunya o acollides per aquesta terra,...les persones que conformem el projecte polític d'ICV-EUiA som diverses i entenem aquesta diversitat com una riquesa. Avui aquesta diversitat que és rica s'ha mostrat a l'acte central de Barcelona celebrat als cinemes Urgell. Des de la ironia lúcida del Francesc Pané, candidat de Lleida, que s'ha confessat amb nosaltres i ens ha aclamat com "la seva sobirania" i ens ha desenmascarat amb un punt d'humor les mentides de la dreta; a la crida a la mobilització de Jordi Miralles que ha definit l'anar a votar el 28-N com una "causa justa" igual que dir no a la reforma laboral, defensar l'escola pública, aturar el PHN...Passant pel Joan Saura que ens ha recordat que no podem perdre el llegat de les persones anònimes que han lluitat perquè tinguem drets i de tants altres que defensaven el nostre projecte (Simon Rosado, Miguel Núñez, Tomasa Cuevas, Gregorio López Raimundo, ...) a Joan Herrera que ens ha recordat l'orgull de ser de l'esquerra que no es resigna, que es rebel·la davant les injustícies.

Parafrasejant la cançó que ha cantat Dani el Flaco de Llach "el 28-N el que cal no és sort sino justícia".

entrevista hortensia grau a TDCAMP1.avi

2010-11-19T11:00:00.000+01:00

Verd esperança. Solucions d'esquerres

2010-11-18T16:06:00.000+01:00

Les línies vermelles del PP o de la xenofòbia

2010-11-18T14:02:00.000+01:00

Ahir a Reus (Cal Massó a les 19 hores) vam tenir l'acte en el qual presentem les propostes relacionades amb la immigració i la plena ciutadania. Un àmbit en el qual constantment- malgrat intentem evitar-ho- hem de referir-nos a les propostes xenòfobes d'un PP que fa temps ha perdut el nord. Semblava que després de la campanya intensiva que està duent a terme a Badalona (amb fulletons racistes inclosos) poca cosa més es podia afegir aquest terreny però tal i com ha demostrat la candidata popular encara tenen "neurones" i barra per aprofundir en una dinàmica perversa. I si no mireu el videojoc de l'Alícia Croft que "mata" independentistes i immigrants alegrement. No és aquest material una banalització de la violència? Són aquests pretesament els valors que el PP diu representar?

Fa unes setmanes em referia a un article interessant del Joan Subirats publicat per El País en el qual reclamava a les formacions ser "menys tebis" davant la gravetat dels plantejaments del PP pròxims a l'extrema dreta. Avui per avui penso que les línies vermelles del que democràticament és assumible ja fa temps que han estat traspassades. Totes les formacions hem de fer pinya de debò perquè discursos no siguin gratuïts. Ens hi juguem molt: ser un sol poble. I ICV-EUiA ho té clar i ha marcat alguns paràmetres essencials en la Declaració per la Plena Ciutadania i contra la xenofòbia.

Sanitat: dret universal o negoci privat?

2010-11-17T12:18:00.000+01:00

Article publicat al Diari de Tarragona 17/11/2010

La resposta a la pregunta que encapçala aquest article és òbvia: des d’ICV-EUiA defensem una sanitat que sigui un dret universal. En cap cas, un negoci privat. És a dir, una manera de fer diners d’uns pocs que es lucren amb els nostres problemes de salut. Tirar endavant un sistema sanitari basat en l’interès privat representarà que les mútues gestionin la salut de les classes altes mentre que el sistema públic s'assimila a un “servei de beneficiència” adreçat només a persones amb escassos recursos. En definitiva, les propostes de la dreta van en la línia de carregar-se un model públic i universal que és un dels més importants avanços de la nostra societat.
La ciutadania –que ja paga els seus impostos- no és en absolut culpable dels dèficits del sistema sanitari i la solució d’aquests problemes –que n’hi han- no passen per tornar a fer pagar els que ja paguen o per privatitzar serveis beneficiant a companyies privades i precaritzant l’atenció de les persones usuàries. En aquest sentit em ve al cap la pel·lícula La Cuadrilla del director britànic Ken Loach que mostra com la flexibilitat i precarització laboral porten evidentment a la indefensió del treballador però també a l’empitjorament del servei.
Al contrari del que insisteix la nova onada neoliberal, el nostre sistema sanitari ha de continuar sent universal, públic, equitatiu, sostenible, eficient i humanament proper. Com aprofundir en aquests trets positius i transformar allò que actualment necessita millorar?
En primer lloc, rebutjant la idea de la dreta que el que cal és aprimar el servei: és possible que amb menys professionals puguem donar una millor atenció? Ben al contrari, convé incrementar el pressupost destinat a despesa sanitària i social per equiparar-la en termes de Producte Interior Brut (PIB) a la UE-15. De fet, el que cal és aprofundir en la línia d’increment de pressupost que ha representat passar dels 5.500 milions d’euros de pressupost en sanitat que es va trobar el Govern el 2003 als gairebé 10.000 milions d’euros del darrer any. Per suposat que els recursos destinats han de partir d’un pla per l’equitat adreçat als territoris, als grups socials, per pal·liar les desigualtats i l’accés efectiu als serveis i en la seva qualitat. En cas que es necessiti complementar el sistema públic s’ha de fer amb el corresponent contracte social explícit: no pas com ara, que són relacions d’orientació mercantil.
Quant a les llistes d’espera, tot i que la situació ha millorat respecte el 2003, no ho ha fet prou. ICV-EUiA vol no només fer-ne minvar l’afectació, sinó establir un sistema d’informació permanent i actualitzada a través de les noves tecnologies.
Hi ha altres temes pendents com ara la millora dels serveis Sanitaris d’atenció psicosocial amb integració dels serveis d’atenció a la salut mental i amb vinculació a l’atenció de la dependència. O l’atenció específica a malalties complexes, greus o cròniques (Alzheimer, fibromialgia, etc…) hem de donar més respostes i invertir en recerca, assistència multidisciplinària i dotació econòmica.
La salut i l’atenció sanitària són pilars fonamentals del benestar de les persones.
Tenim el convenciment que hem iniciat un camí encara massa lent de millora que cal aprofundir i ampliar. Les propostes que propugnen abandonar l’actual sistema universal i públic són una amenaça per als treballadors i treballadores.

Castells, patrimoni de la humanitat

2010-11-17T10:47:00.000+01:00

Només unes línies breus per mostrar la meva alegria per la declaració dels castells com a patrimoni cultural immaterial de la Humanitat realitzada ahir per la UNESCO. El comitè per a la salvaguarda del patrimoni de la Unesco, reunit a Nairobi, ha atorgat aquest reconeixement a una manifestació que aporta «un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat» . Valors aquests que en temps d'incertesa com els actuals hem de reivindicar. Amunt!

Buscant la persona que hi ha darrera unes sigles

2010-11-16T11:48:00.000+01:00

Cada cop més la informació política de les campanyes es redueix i es tendeix a confondre el missatge amb el missatger, el candidat o candidata que ha d'explicar la seva biografia, ensenyar casa seva per mostrar que és una persona "normal"...Extrovertida com sóc per mi no és cap problema però sempre et queda un petit temor al respecte d'aquest escrutini general que en certa manera banalitza. Malgrat tot estic contenta dels resultats i us penjo un enllaç d'una entrevista del Diari de Tarragona de la qual estic força contenta. Aqui teniu els enllaços:

http://www.iniciativa.cat/reus/publications/806

http://www.iniciativa.cat/reus/publications/807

El debat de TV3

2010-11-15T22:03:00.001+01:00

Tota campanya electoral té certs rituals i ahir els candidats vam complir amb un d'ells: el debat de caps de llista de TV3. D'entrada destacar dos incovenients que vaig veure sobre el plantejament del debat: en primer lloc resulta estrany que un servei públic com TV3 plantegi un debat de contrast de programes a una hora d'emissió tan poc propícia com dos quarts de dotze de la nit i en segon lloc lamentar que dins del bloc de temes no es plantegés les qüestions relacionades amb l'atur i les propostes per fomentar l'ocupació. Pel que fa al desenvolupament del debat estic satisfeta d'haver pogut fer èmfasi en qüestions per nosaltres essencials:

1) Quan es parla de cementiri nuclear la resta de partits fan trampa. No es pot abordar el problema dels residus sense tenir clar el calendari de tancament de les nuclears i la vida útil que tindran. La nostra coalició és la única que planteja amb rigor aquest tema.

2) El debat d'infraestructures basat en carreteres i aeroport cansa i no aporta gens a les persones que ens escolten. ICV-EUiA va ser la única que va defugir un debat teòric que res aporta a la mobilitat de la majoria de la gent i que no canvia un model basat en més ciment. Vam ser clars en explicar que el que cal és definir un nou model de mobilitat basat en el tren i el Tramcamp i abandonar la idea que cal posar més quilòmetres de carretera com a única opció.

3) En el bloc sobre les vegueries alguns van tornar a caure en el parany de debatre sobre el nom de la cosa (vaja defensa aferrissada que va fer el candidat del PSC sobre els 2000 anys d'història de Tarragona!) més que sobre perquè ens ha de servir aquesta nova divisió. Nosaltres ho tenim clar: per donar el millor servei a la ciutadania sense representar una nova despesa econòmica.

4) Malgrat la demagògia inqualificable del sr. Luna sobre el tema de seguretat, va quedar clar que la feina feta pel departament d'interior pel que fa al desplegament dels Mossos ha estat bona i integral (no només abordant el fet delinqüencial sino tot l'espectre del risc i la seguretat que és més ampli) i així ho va reconèixer el mateix candidat de CiU, alcalde per altra part de Vilaseca.
Si el voleu visionar, aquí us deixo l'adreça: http://www.tv3.cat/videos/3214730/Debats-Parlament-2010---Tarragona

Organitzat pel Col·legi de Periodistes avui tenim un segon debat important espero que poguem abordar temes com l'econòmic que ahir es van quedar al tinter i contrastar els models. això realment interessa a la gent.

L'associació de dones periodistes premia una campanya d'Interior

2010-11-15T10:47:00.000+01:00

Cada vegada que hi ha un crim masclista la nostra societat es commou profundament i és lícit que ens preguntem si estem actuant bé i com podem aprofundir les polítiques adreçades a modificar aquesta realitat. Per aquest motiu, fa unes setmanes explicava en un apunt algunes de les actuacions dutes en el Programa de Seguretat contra la Violència Masclista perquè siguem conscients dels recursos que tenim per lluitar contra aquesta xacra.

Però a vegades necessitem que siguin els altres també els que reconeguin la tasca feta i en facin difusió. En aquest sentit, la setmana passada vam tenir la satisfacció que l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) lliurés el Premi de Bones Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista en una campanya de comunicació institucional al departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya pel Programa de Seguretat contra la Violència Masclista. L'encarregada de recollir el premi va ser l’Alba Garcia, directora del Programa. Tot plegat un passet més per demostrar que anem fent camí en una matèria com aquesta.

Societat 50/50: quan les dones guanyem, guanya la societat

2010-11-13T16:27:00.000+01:00

Empoderada. Així és com m'he sentit aquest matí acompanyada de les candidates d'ICV-EUiA en la presentació de les nostres propostes en matèria d'igualtat a Barcelona. La nostra coalició una vegada més posa damunt la taula la necessitat d'aprofundir en aquestes polítiques i desenmascarar el discurs de la dreta que a través de la política dels xecs vol tornar a les dones al 1900 enlloc de construir una societat del segle XXI en la que homes i dones comparteixin responsabilitats, convisquin de manera feliç. Aspirem a la societat 50/50 -que és en definitiva la societat real- i hem de denunciar aquells que defensen "aprimar l'administració" destruint el nostre precari estat del benestar. El discurs de CiU ens fa clarament fer passos enrera i concideix amb les desafortunades paraules del Papa de fa uns dies. Volem i hem de fer molt d'èmfasi en que invertir en l'estat del benestar ens fa progressar com a societat de manera col·lectiva (crea riquesa i treball, avança en la igualtat de dones i homes,...) i nosaltres ho hem incardinat en la nostra proposta de Nova Economia, nova ocupació també des d'una perspectiva de gènere. Ho ha dit molt bé avui la Mercè Claramunt en l'acte i em faig meves les seves paraules: "Si les dones guanyem, la societat clarament guanya"

Polítiques socials: no caure en la trampa

2010-11-12T15:22:00.000+01:00

Aquest matí he participat en el debat de polítiques socials que organitzava El Periódico de Catalunya a nivell nacional. En representació d'ICV-EUiA confrontava la nostra aposta ferma i decidida de més polítiques socials davant dels representants de la resta de partits: Josep Lluis Cleries (CiU), Consol Prados (PSC), Carme Capdevila (ERC) i Rafa López (PP).

El debat sobre els 4 eixos (llei de dependència, maltractament a les dones, protecció a la infància i adolescència, serveis socials i crisi) ha estat interessant i és força important fer-ne difusió perquè representa un dels pilars del que ens juguem el 28-N tots plegats.

La dreta aposta clarament per retallar les polítiques socials i convertir conquestes consolidades en paper mullat. Ja ho ha dit aquests dies: CiU vol fer-nos creure que pot fer un joc de malabars aprimar l'administració (menys sanitaris, menys mestres, menys atenció a les persones, etc...) i alhora que decisió no tindrà conseqüències sobre els serveis a les persones. Quan el que necessitem és justament el contrari. Per aquest motiu, nosaltres insistim en que no es poden deslligar els reptes socials de la política fiscal i econòmica. No podem vendre duros a quatre pessetes. I per això diem clarament que no es podran fer polítiques socials sense recursos. I els recursos els tenim. Podem fer una reforma fiscal i financera, som els únics que ens resistim a la supressió de l'impost de successions.... Mentre que CiU afavoreix amb la seva política a les rendes del capital cal augmentar els impostos a les rendes més altes.

A manca de recursos suficients la llei de dependència, l'atenció a les dones maltractades, la infància o l'adolescendència no deixaran de ser un brindis al sol per qui governi que nosaltres no podem assumir. I nosaltres lluitarem perquè aquestes polítiques no es quedin en el tinter.

Ben acompanyada

2010-11-12T15:10:00.000+01:00

Amics i amigues, ahir era una nit especial. I des d'aquest modest espai us vull agrair la vostra complicitat, el vostre compromís i el vostre esforç personal. Moltes gràcies a tots i totes!

No hi ha dret: Sàhara lliure, ja!

2010-11-10T14:06:00.000+01:00

En alguns mitjans avui podem llegir la vergonyosa autoexculpació de l'expresident nord-americà George W.Bush al respecte de la injusta invasió de l'Iraq. "Van ser ells, jo sóc innocent" és el missatge que predica. Malgrat la seva campanya de justificació, l'opinió pública internacional sap perfectament que és culpable i que el seu deure de governant era verificar les informacions que rebia. Ni el 2003 ens vam creure les seves mentides repetides mil vegades ni avui tampoc ens les creiem.
Una mica de manera similar passa amb la situació al Sàhara Occidental. Quan escric aquestes línies les autoritats marroquines han assaltat com a mínim un campament organitzat per protestar pacíficament per la defensa dels drets dels sahrauís. Un assalt que fins ara sembla haver provocat una desena de morts, a més de nombrosos ferits i desapareguts.
Tot i el clam d'aquest atac, el Marroc s'entesta en repetir la mentida que són ells les víctimes i no al revés i no deixa entrar en El Aauin ni a representants polítics ni a periodistes. De que tenen por, que és el que no volen mostrar? Per què no ens deixen escoltar la veu dels sahrauis?
Però la responsabilitat del que està passant al Sàhara Occidental no és només del Marroc. És inacceptable l'actuació tant de l'ONU com del govern espanyol de mirar cap a un altre costat mentre la població civil està patint una repressió tremenda. Per això exigim a aquest dos ens que d'una vegada per totes intervinguin i preguin les mesures necessàries per tal de que situacions com la que acabem de viure i tantes altres no es tornin a repetir.
No s'hauria d'haver arribat fins aquí. Si la postura de la comunitat internacional hagués estat més forta amb el Marroc aquest conflicte que dura més de 3 dècades s'hagués solucionat fa temps. Però en el tema del Sàhara sembla l'anomenada comunitat internacional aplica allò de "ser forts amb els dèbils" i intentar silenciar el drama sahraui, del que els estats democràtics som còmplices.
Avui que la causa sahrauí pateix una repressió brutal, des de les organitzacions, des de les nostres responsabilitats alguns -molts més dels que agradaria a una comunitat internacional i un govern espanyol pusil·lànime- portem el Sàhara al cor.

Del moll al Pòsit: memòria del meu poble

2010-11-08T11:09:00.000+01:00

Per raons ben justificades (era a la mani contra el cementiri nuclear a Ascó) ahir no vaig poder assistir a una ruta comentada organitzada per l'Arxiu, el Museu i la biblioteca de Cambrils. Aquesta ruta formava part del cicle Societats de Cambrils durant la II República i és una iniciativa en la qual col·labora el Memorial Democràtic.
Per la seva estètica (perquè ens parlen d'un temps ja passat) però també pel seu interès (entre altres accions recreen com es subhastava el peix) tot i no haver assistit em sembla interessant deixar constància aquestes imatges que m'han fet arribar i que donen informació sobre el barri de la platja de Cambrils durant les dècades de 1920 i 1930.
Aquesta va ser una època en la qual -com a molts indrets de Catalunya- les condicions del treball dels homes i les dones va millorar molt. Per exemple, l'acció del ministre d'ascendència cambrilenca Marcel·lí Domingo va ser important perquè es realitzés el port, l'obra pública més important d'aquell temps a la vila i també la que va contribuir a canviar les maneres de feinejar a la mar minimitzant una mica la seva duresa.La República va ser també l'època en que es va concebre el creixement urbanístic del futur a través d'un eixample concebut el 1934 per l'arquitecte antoni Pujol Sevil. O el moment en que un aspecte tan quotidià i alhora tan feixuc com el de rentar la bugada va tenir millor condicions en construir-se unes basses en el barri de la platja per facilitar la feina de les dones.
Una gran part d'aquests canvis els van impulsar les societats de l'època, especialment el Pòsit de Pescadors i algunes formen part del llegat de la República.
La ruta d'ahir forma part d'una iniciativa que ja porta cinc edicions, un camí lent però que com la imatge de la teixedora de xarxes ens ensenya que poc a poc anem recuperant la memòria dels nostres pobles.

Mani a Asco, amb l'Herrera el Forcadell i altres companys i companyes

2010-11-07T15:17:00.000+01:00

Mentre altres celebren a Barcelona l'arribada de la cara més reaccionària de l'església, la gent d'ICV som al territori manifestant-nos contra l'enèssima hipoteca en matèria nuclear que ens volen imposar: el magatzem nuclear.

Nova economia, nova ocupació

2010-11-06T09:39:00.000+01:00

Article publicat al Delcamp.cat

Estic convençuda que el pla “Nova economia, nova ocupació”, presentat recentment per ICV-EUiA, generarà, si s’adopta, un nombre important de llocs de treball i servirà per sortir de la crisi econòmica que vivim actualment. Segons aquesta proposta, és necessari que invertim en tres camps concrets: el manteniment i augment dels serveis de l’estat del benestar, la convergència europea en polítiques de gènere, i la sostenibilitat. Fixant objectius en aquests tres sectors es fa evident que caldria generar un gran nombre de llocs de treball per assolir la cobertura de les necessitats detectades en aquests àmbits. De fet, si es posés en marxa aquest pla, a la demarcació de Tarragona es podrien crear fins a 33.000 nous llocs de treball, mentre que en el conjunt de Catalunya la xifra arribaria als 300.000.

Tal com reconeixen molts economistes de prestigi, és impossible sortir de la crisi aplicant estrictament mesures de reducció del dèficit públic: sense estratègies de creació d’ocupació no es podran resoldre els problemes actuals.

Cal, dons, desenvolupar les oportunitats que ens ofereixen l’economia verda i les polítiques socials per crear nova ocupació de qualitat, millorar la participació de la dona al mercat de treball, i promoure la transició cap a un model socialment just i ecològicament sostenible. Per això, des d’ICV-EUiA apostem per ampliar l’Estat del benestar, sempre potenciant l’estalvi, l’eficiència energètica i les energies renovables tal com ja ho han fet altres països i regions amb un nivell de riquesa similar al nostre i que ja comencen a deixar enrere la crisi.

Per finançar aquest pla de cara a la propera legislatura només caldria incrementar els recursos de la Generalitat en uns 1.800 milions d’euros, la qual cosa representaria menys del 0,9% del PIB català actual. A més, ICV-EUiA proposa una sèrie de mesures fiscals progressistes que permetrien generar aquest 0,9% d’ingressos addicionals, com per exemple la introducció progressiva d’una taxa sobre les emissions difuses de gasos d’efecte hivernacle o sobre la producció nuclear i els seus residus, o també l’increment de la progressivitat fiscal i la lluita contra el frau. Amb aquesta finalitat, proposem que s’estableixi un impost específic sobre les plusvàlues que es generen a través de les requalificacions i l’especulació immobiliària, o la creació (en l’àmbit de l’Estat) d’un impost sobre les grans fortunes.

Cal que sortim de la crisi i ho farem junts, tots i totes, des de l’esquerra.

Tot estrenat el 112: simulacre a Clariant

2010-11-04T16:13:00.000+01:00

Els Serveis Territorials de Protecció Civil a Tarragona, juntament amb l’empresa Clariant, han organitzat avui un simulacre d’activació del Plaseqta (Pla d’Emergències Exterior del Sector Químic de Catalunya, a Tarragona) a les instal·lacions que l'empresa té al polígon Sud de Tarragona,concretament al km 3,8 de l’autovia entre Tarragona- Salou, a Tarragona. Al Centre 112 de Reus s’ha configurat el Centre de Comandament Avançat (CCA) i s’hi ha reunit el Consell Assessor.
Necessitem posar en pràctica els procediments per anar millorant cada dia i sobretot per què la població també prengui consciència del seu paper, de la importància de l'autoprotecció i la col.laboració amb l'administració per poder fer la gestió del risc més eficaç.

De la sol.litud de la Fàtima i la irresponsabilitat de l'alcaldessa

2010-11-03T16:10:00.000+01:00

Fa poques hores que es coneix la sentència que condemna l’imam de Cunit i altres persones que van assetjar i maltractar psíquicament a la mediadora intercultural de l’Ajuntament de Cunit Fàtima Ghailan.
De manera clara i rotunda, la justícia ha considerat veritat la versió de la mediadora malgrat els greus problemes que la Fàtima ha tingut que sortejar per demostrar-ho. D'entrada un entorn hostil en el qual l'imam, part de la seva família i una petita part de la comunitat islàmica li feien boicot (per dir-ho suament) però també la mateixa alcaldessa del PSC i senadora Judith Alberich que va intentar minimitzar el conflicte entre la treballadora municipal i el líder religiós fins i tot no ratificant les declaracions de suport "perquè no se'n recordava"
Serveixi, doncs, de manera exemplaritzant el viacrucis de la Fàtima perquè mai més cap dona hagi de patir el boicot i la manca de suport per part dels seus superiors.
I per tots i totes, serveixi aquest exemple com a expressió de que qui anteposa les seves creences (ho acabem de veure en una pastoral de l'arquebisbe de Tarragona que demanana l'incompliment de lleis) al marc normatiu col·lectiu està no només profundament equivocat sino que contradiu l'esperit del nostre estat democràtic. El de tots i totes.

Dels crims de tinta: Negres Tempestes

2010-11-03T10:55:00.000+01:00

Deia la reina indiscutible de la novel·la negra Agatha Christie que "la maldat no és quelcom sobrehumà, és una cosa menys que humana". Potser pel gust de capbussar-nos en una realitat imaginada de la qual podem escapar amb facilitat quan les coses es posen magres o pel gust de desenmascarar criminals, la novel·la negra és un dels gèneres literaris amb una major vitalitat entre els lectors. Personalment, sóc fan indiscutible de la sèrie de Carvallo de l'enyorat Vazquez Montalban que ha retratat entre altres paisatges urbans el de la Barcelona postolímpica.
Amb alguna excepció destacada com la de miss Marple, la literatura clàssica de la novel·la negra està plena de detectius a l'ús. Per suposat que masculins. Si parlem de les darreres fornades ens trobarem al comissari Brunetti (Donna Leon), el tinent Jaritos (Petros Markaris), Kurt Wallander (H.Mankell), el comissari Montalbano (Andrea Camilleri)...Fins i tot la irlando-americana Tana French estableix com a protagonista de la molt recomanable El silenci del bosc a Ryan, un nen traumatitzat per un fet violent del passat que es converteix en policia en fer-se gran. No parlarem dels clàssics: Maigret, Sherlock Holmes, Poirot,...
Una mica en contradicció a aquest model, la novel·la Negres tempestes de l'escriptora Teresa Solana és força original en el plantejament. Protagonitzada per una sotsinspectora dels Mossos d'Esquadra, Norma Forester, que investiga l'assassinat d'un catedràtic d'història (Francesc Parellada) i que està envoltada d'una família peculiar (el seu marit l'Octavi és un metge forense, la seva filla és okupa, un cunyat exhomosexual, una mare hippy i una tieta aficionada a la informàtica que és monja de clausura). Elements tots ells que conformen un relat vibrant i divertit ambientat en la Barcelona actual però que evoca els anys de la Guerra civil i la postguerra i planteja que ha quedat de l'idealisme dels vells combatents de la República.
Al igual que La solitud de Patrícia de Carles Quílez i La mala dona de Marc Pastor, Negres Tempestes és la guanyadora dels Premis Crims de Tinta creats els 2008 pel Departament d'Interior amb motiu de la commemoració dels 25 anys de la Llei de creació del cos dels Mossos d'Esquadra.

Del PSUC a ICV-EUiA, 30 anys al parlament

2010-11-02T18:28:00.000+01:00

Article publicat dilluns 1 de novembre al Diari de Tarragona, pàgina 21

Avui que la crisi econòmica fa estralls en els sectors més febles de la societat i se senten amb més força els cants de sirena de les posicions autoritàries, xenòfobes o intransigents que ens asseguren (i ens volen convèncer!) que tenen una vareta màgica per resoldre els problemes.

Avui que -en ple debat sobre la ubicació del magatzem de residus nuclears (MTC)- hem tingut l’oportunitat de repassar allò que varen dir els diputats del PSUC durant el debat subsegüent a la investigació sobre la central nuclear d’Ascó (juny de 1981), i hem constatat la seva total vigència. Avui quan repassem les posicions del diferents partits -abans i ara- a l’entorn del nostre riu, veiem com durant la primera legislatura al Parlament de Catalunya (1980-84), les nostres sigles ja defensaven el que avui seguim defensant. És aquesta una coherència que ens omple de satisfacció i de fortalesa davant els creadors de miratges salvadors tan temptadors en temps de dificultats i incerteses.

En un país en que la memòria és tan fràgil que hi ha qui renega de la seva pròpia trajectòria i acció abans fins i tot de culminar-la, és oportú recordar que ICV-EUiA és on és, on ha estat sempre: al servei dels qui no tenen veu, de la raó enfront de la barbàrie, dels continguts socials enfront del mercat salvatge i inexorable.

I volem recordar-ho, i recordar-nos-ho. Per fer-ho gosem reunir en un dinar a La Sènia a totes aquelles persones que ens han representat des de 1980 fins avui a la Cambra catalana: al Matias Vives, a l’Agustí Forné, al Miquel López, al Victor Gimeno, a la Dolors Comas i al Daniel Pi. Totes i cadascuna d’aquestes persones són encara en el nostre projecte polític i estan compromeses amb la nostra força política. Aquestes veus i les dels altres homes i dones que els hi van donar suport ens encoratgen a continuar la feina feta a partir del 28-N.

Avui com ahir. I com demà. El nostre projecte polític treballa perquè la circumscripció de Tarragona segueixi tenint una veu potent des de l’esquerra que defensi el que sempre ha defensat: la cura del nostre entorn perquè només en tenim un i hem de fer un bon ús per nosaltres i les futures generacions, la igualtat d’homes i dones denunciant amb força el discurs d’altres que en temps de crisi deixen l’etiqueta de la igualtat només pels temps de bonança, l’ocupació de qualitat a través d’un pla d’ocupació que crea nous llocs de treball en sectors com la sostenibilitat, la cura de les persones, etc,... que contrasta clarament amb la proposta de reduir l’administració i retallar mestres, metges, mossos...

Un lema històric i molt estimat del PSUC deia que “venim de lluny i anem més lluny encara”, afirmació que els membres de la candidatura d’ICV-EUiA reivindiquem com a propi i pel qual ens comprometem a treballar.
De nou, i encara 30 anys després, per la defensa del territori i dels drets de les persones que hi vivim i oberts als qui ens vulgueu acompanyar.
">

Fet nacional i ICV: una postura ambígua o una postura coherent?

2010-10-28T11:50:00.000+02:00

"No estem ni amb els que diuen que només s'ha tocat el 5% de l'Estatut ni tampoc amb els que pensen que treient els gegants, fent castells i votant un dia aconseguirem la indepenència". Aquesta frase del Jaume Bosch pronunciada dimarts al Centre de Lectura de Reus posa de manifest que assolir els nostres drets com a nació no és ni una feina fàcil ni que ICV menysvalora la injusta sentència del TC sobre l'Estatut i les seves conseqüències. El que cal és que les formacions polítiques fem pedagogia i rebutgem receptes miraculoses per un horitzó que no té res de senzill si volem assolir amb cohesió i majoria social. El nostre full de ruta està clar i consta de 3 etapes que ens han de carregar de raó. Per aquells que pensin que la construcció nacional és quelcom més que fer volar coloms, el quadern editat per la Fundació Nous Horitzons (Iniciativa per Catalunya Verds i la qüestió nacional. Elements, materials i propostes) és una lectura imprescindible i enriquidora.

Una llista que suma, una llista garantia de polítiques d'esquerres

2010-10-26T11:52:00.000+02:00

A les portes de la universitat Rovira i Virgili,institució del territori que prenem com a símbol del coneixement, l'educació, la llibertat de pensament, la laicitat, ahir vam presentar la llista electoral d'ICV-EUiA a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
No és la primera vegada que en formo part d'una candidatura al Parlament però sí que és un honor afegit per primer cop encapçalar-la. Estic segura de compartir el mateix pes de responsabilitat amb els companys que m'han precedit en aquest lloc: l'Agustí Forné, el Matias Vives,el miquel Lopez, el Víctor Gimeno, la Dolors Comas i el Daniel Pi.
També vull agrair la seva dedicació i compromís a les 28 persones que m'acompanyen en la defensa pública d'aquest projecte polític, especialment a la companya i amiga Carme Casas per la seva força i valentia. Aquestes dones i homes sumen diferents sensibilitats, representen de manera plural un territori com el nostre i mostren que ICV-EUiA defensa un projecte de país on totes les persones, sense discriminacions puguin desenvolupar els seus projectes de vida de forma autònoma. Tal com deia ahir davant la premsa ,en aquest acte protocolari de presentació ,crec fermament que la nostra candidatura és la idònia per continuar fent polítiques d'esquerres, més si tenim més força i aturar l'embestida d'aquesta dreta, què ja coneixem perquè l'hem patit durant 23 anys.
Gràcies companys i companyes!

Contra la xenofòbia i el racisme

2010-10-25T13:51:00.001+02:00

Fa uns dies Joan Herrera i Carles Sagués presentaven a Badalona una declaració per la plena ciutadania i contra la xenofòbia a la qual convidaven a sumar-se a tots els partits polítics amb l'objectiu d'expulsar de l'arena política el discurs racista i xenòfob que únicament busca arreplegar un grapat de vots. És la manera raonada i contundent de donar el tomb a unes escenes tristes que hem viscut aquests dies en les quals dirigents locals i nacionals d'un partit es reafermaven en la seva argumentació racista i treien pit. Recomano la lectura de l'article de Joan Subirats publicat a El País fa alguns dies Marcela, Amador y Fernández Díaz que alerta de la necessitat d'arraconar la tebiesa contra determinades actituds.

Coses que només es poden fer des de les esquerres

2010-10-22T13:59:00.000+02:00

No es pot renunciar al relat de la política diferent, d'esquerres que ha fet l'actual govern. Un govern que sembla que ara pesa a alguns que n'han format part. Per aquest motiu, ICV fa des de fa mesos un esforç de pedagogia i comunicació important per tal d'explicar una cosa ben simple: "Què ha fet ICV-EUiA amb el meu vot?" A través d'una publicació penso que prou entenedora però també potenciant el contacte amb les agrupacions i la ciutadania. En aquest sentit, dimecres vam ser a Tarragona explicant-ho i la setmana vinent ho farem a Tivissa.
Durant la seva intervenció, el Joan Saura destacava 4 eixos en l’obra de govern que ja per si sols marquen la diferència respecte els 23 anys anteriors i en citava alguns exemples: la política d’habitatge inexistent anteriorment, la Llei de la dependència, l’ampliació de la renda mínima d’inserció social, la Llei de barris, la política hidràulica basada en la nova cultura de l’aigua, i l’assoliment dels nivells d’autogovern més alts que mai hagi tingut Catalunya. Em sembla que aquestes són raons objectives per no renunciar a l'obra de govern i si aterrem al territori cal destacar la tasca de redreçament del territori amb l’aprovació del Pla territorial parcial, l’aposta per la mobilitat que suposa el projecte de Tramcamp, els 165 milions d’euros amb que està dotat el Pla Únic d’Obres i Serveis, les noves polítiques de gestió integral del risc i les polítiques de memòria històrica, de participació ciutadana i per la pau. Continuarem explicant-ho.

Pa negre o el material del qual estan fetes les passions universals

2010-10-21T15:54:00.000+02:00

Al llarg de la història, pocs aliments han estat tan bàsics per les persones com el pa i pocs han simbolitzat com ell la subsistència dels desposeits. Tenir-ne o no podia marcar la diferència entre la supervivència o la fam en societats rurals amb pocs excedents agraris; quan les dificultats eren grans però no ofegaven la família es consumia pa d'altres varietats de cereals com el pa negre, una mena de pa de pobre.
Pa negre és, doncs, el pa de la misèria moral. Basant-se en aquesta idea, fa uns anys l'escriptor Emili Teixidor va escriure la magnífica novel·la Pa negre, que conforma una trilogia inacabada de la qual també s'ha publicat Els convidats, una mirada complementària a la nostra història més propera.
Sense conèixer el texte literari, fa escassos dies vaig tenir l'oportunitat d'anar al cinema a veure l'excel·lent pel·lícula que ha fet l'Agustí Villaronga, premiada recentment al festival de Sant Sebastià.
Pels que encara no hagin anat al cine, us recomano la història de l'Andreu, un infant a la recerca dels culpables de l'empresonament del seu pare empresonat. Un argument que a priori ens parla de les condicions de vida a la Catalunya rural de la primera postguerra però que a la que hi pensem una mica ens transporta també a reflexions sobre temes totalment universals: la descoberta de la sexualitat, la llibertat, l'ambició...L'ambientació d'Agustí Villaronga és magnífica i, al igual que una altra peli que em va impresionar sobre aquest temps La lengua de las mariposas basada en la novel·la de Manuel Rivas, una reflexió sobre com la misèria humana es pot forjar en la nostra infantesa. Pels que encara no us heu animat a anar al cinema us penjo el tràiler perquè aneu fent boca:

Economia i ecologia: una sortida col·lectiva a les crisis que patim

2010-10-19T17:52:00.000+02:00

Deia fa uns dies en la presentació del llibre del Joan Herrera a Tarragona que des d'un bon principi el seu títol em va transportar a aprenentatges que valoro. Sense haver-lo llegit, en vam venir al cap les classes d’antropologia econòmica que ens feia a la URV la Dolors Comas, i el seu llibre Antropologia econòmica en el qual ja ens oferia una sòlida reflexió des del punt de vista antropològic sobre aquestes dues qüestions i de com el model capitalista amb la seva lògica mercantilista havia impregnat les relacions humanes i les relacions amb el nostre entorn natural.
Parlava ja la Dolors en el llibre dels antídots plantejats des de l’ecosocialisme o de les experiències de l’ecofeminisme.
El llibre del Joan també explica d’una manera força pedagògica les crisis en les que estem immersos, però sobretot des de la comprensió i anàlisi crítica d’aquestes crisis econòmica, ecològica i social proposa solucions, sortides col.lectives què a més suposin un canvi de model, de paradigma, perquè com bé diu les crisis són estructurals d’aquest model capitalista.
A mi, personalment, i per la significativitat què tenen en aquests moments a casa nostra, m’han interessat força els darrers capítols del llibre i especialment el del parany nuclear, el valor del territori o l’aposta pel transport públic.
El “problemilla” dels residus radioactius, que aquí es tradueix amb la negativa a la instal.lació del Cementiri (Magatzem temporal Centralitzat) a Ascó i aquests altres temes són centrals en l’agenda política del Camp de Tgna i Terres de l’Ebre .
El llibre combina i teixeix amb bona harmonia local i global, tant és així què fins i tot per explicar-nos la crisi econòmica comença parlant del cas del Manuel, un company seu de l’escola que feia de manobre abans de l’esclafida. D'igual manera, nosaltres també en la presentació varem voler tenir en compte aquestes dues mirades, la més local representada pel Maties Vives (també llicenciat en dret com el Joan, i en economia a banda d'ex diputat al Parlament de Catalunya per la circunscripció de Tarragona, del PSUC de 1980 a 1988) i la més global representada pel Joan Coscubiela, què juntament en Daniel Cohn-Bendit prologa el llibre amb un títol esperançador “ La sostenibilitat, una part de la solució”,

Vaig voler acabar la meva presentació donant-li les gràcies al Joan, per la claredat, per haver incorporat en alguns dels episodis la mirada femenina, el detall d’allò petit quotidià, la carta al Lluc, el seu fill, i per deixar palès què podem sortir d’aquesta crisi, amb altres receptes més justes, equitatives , ecològiques i democràtiques i què val la pena lluitar per aconseguir-ho.

Violència de gènere, passos endavant i molt camí per recórrer

2010-10-19T11:57:00.001+02:00

Hi ha cops que la reflexió i els arguments poden semblar pobres davant una realitat tan dura i terrible com és la violència de gènere. Sobretot si acaben de succeir episodis tan colpidors com el de Tarragona en que han perdut la vida tres persones. En dies com aquestos resulta dur parlar de prevenció i fer balanç de les actuacions fetes. Hem de pensar, però, que informant sobre els canals i els serveis estem contribuint a evitar nous casos. Queda molt camí per recórrer per eradicar aquesta violència però cal ser conscients que ja hem començat a donar passos. Potser insuficients però que van en la bona línia.

Durant aquest mandat -i per parlar només de l'àmbit que he conegut de manera més propera atès que la violència de gènere s'ha treballat de manera transversal- la lluita contra la violència masclista ha esdevingut una prioritat del Departament d'Interior. Aquest objectiu s’ha materialitzat en la creació d’un programa de seguretat específic per garantir una millor intervenció en matèria d’atenció, protecció i seguretat vers les dones. A través del programa s’ha estandaritzat a tot el territori l’atenció a les dones que pateixen violències i s’han tractat d’una manera específica alguns tipus, com per exemple la mutilació genital femenina en la qual s'han assolit els objectius marcats. Actualment, a totes les comissàries hi ha una unitat d’atenció a la víctima i més de 300 agents s’han format com a especialistes en l’atenció a les persones víctimes.

Per la meva experiència personal en el món de l’educació, un dels aspectes que em sembla més encertats de les polítiques dutes a terme són les actuacions de prevenció adreçades als col•lectius joves. Un exemple és l'edició de materials de reforç com els còmics que ajuden en les xerrades que els agents realitzen als instituts per prevenir aquestes situacions entre els més joves. Perquè la lluita contra la violència passa necessàriament per canviar les pautes de les generacions de demà.

Amb la convicció que el treball fet va en la bona línia, expressar un desig que sé molta gent comparteix, especialment en dies com aquests en que hem viscut tant de prop un cas de violència. El que volem, tots i totes, és que un dia el marc simbòlic de la diada del 25 de novembre no sigui necessària perquè l'eradicació de la violència masclista sigui ja una fita acomplida. Perquè sigui realitat, continuarem treballant.

Logis Penedes, un model i un procés contra el territori

2010-10-13T15:43:00.000+02:00

Aquest divendres passat,l'eurodiputat Raül Romeva, l'actual diputat Daniel Pi i jo mateixa vam pujar fins a la Torre de Guaita de Banyeres per presentar públicament les al·legacions d'ICV al PDU del Logis Penedès. Aquesta era una manera de visualitzar que cal aturar el procés de redacció del Pla director urbanístic per al desenvolupament d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques al Penedès, per insostenible, per alteració substancial de l’estructura territorial i per no respondre als criteris de participació ciutadana.
Precisament en aquest darrer tema es troba un dels nusos gordians -per dir-ho així- d'aquest PDU. D'infraestructures que tenen rebuig ciutadà n'hi ha moltes però la tasca política s'hauria d'encaminar a minimitzar aquesta oposició, obrint els projectes a la participació de manera transparent (simplement complint el conveni d'Aarhus), fent pedagogia i escoltant totes les posicions...I si el procés té èxit el que s'aconsegueix és transformar "l'aquí no" en "així sí".
Contràriament a aquesta manera d'actuar la gent del territori s'ha sentit no només poc escoltada si no menystinguda en haver-se incomplert compromisos tan senzills com el que va assolir Manel Nadal, secretari per a la Mobilitat del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, de dialogar amb el territori abans d’impulsar el projecte del Logis.

El passat que persisteix: cens d'iconografia franquista

2010-10-11T11:43:00.000+02:00

Plaques del Ministeri de la Vivenda, monolits, escuts, emblemes, murals amb la cara del dictador, rètols viaris, etc...Fa uns dies el Memorial Democràtic presentava el cens de la simbologia franquista que s'ha realitzat a 185 municipis de Catalunya i que ha permès identificar un total de 3.647 mostres, de les quals 621 es troben a la demarcació de Tarragona.
Més enllà de la importància que té un estudi d'aquestes característiques, pensant en la gran quantitat de símbols d'aquella fosca nit que encara persisteixen en el nostre espai quotidià em venen a la memòria uns versos del poeta Màrius Torres (del qual enguany per cert se celebra el centenari): "Jo vull la pau però no vull oblit" i aquest cens és una excel·lent manera que coneguem de manera rigorosa i exhaustiva l'estat actual d'aquesta qüestió i informem sobre les possibilitats per encetar actuacions al respecte. I és que com no podia ser d'una altra manera el cens és una eina per establir uns criteris bàsics d’actuació per configurar una política pública sobre el tractament de la simbologia franquista. Per això, el Memorial Democràtic de la Generalitat ha encarregat a un grup d’experts un informe amb criteris generals i recomanacions d’actuació. L’estudi recomana, per exemple, la substitució de totes les plaques d’habitatge, la retirada de totes les plaques que senyalitzen carrers o places, la retirada de tots els relleus amb l’àliga imperial i la retirada, on en alguns casos la senyalització, dels monuments amb simbologia franquista. Amb aquests criteris d’actuació les administracions tindran més eines per aplicar la legislació actual referent a la memòria democràtica i a aquest tipus de símbols (Llei de Memòria Històrica). És una sort disposar d'una legislació que ampari aquestes actuacions i ens marqui els objectius sota els quals poder treballar.
Cal recordar que no fa pas tant no disposàvem d'aquest recurs i que molts municipis van patir una autèntica problemàtica per retirar altres honors al dictador potser no tant evidents i manifestos però sí importants com eren les medalles d'or dels municipis. En la il·lustració, rescato pels curiosos la campanya que la gent de Reus va haver de posar en marxa per retirar la medalla a Franco. Per sort ho van aconseguir ja fa temps, l'any 2004.
Tant de bo el cens del Memorial serveixi perquè aquest altre llistat del Memorial sigui només història.

Obeir a Deu abans que a la llei? No estem d'acord

2010-10-07T14:10:00.000+02:00

Avui la premsa dóna detalls econòmics i anecdòtics sobre la mini-visita del Papa a Barcelona. Sembla mentida que una estada tan curta generi tal nivell de despesa i de trencament del ritme de la ciutat. Llegint els diaris queda clar que el cost d'aquesta visita la paguem entre tots i que hi ha una confusió sobre el Papa visita Barcelona en qualitat de cap d'estat, "Sobirà de l'Estat de Ciutat del Vaticà" o de cap de l'Església Catòlica. Aquesta ambigüitat farà que rebi tractament de Cap d'estat però que exerceixi com a líder religiós. Comencem, doncs, malament.
Però és que a més la visita de Ratzinger ha estat precedida de declaracions del Papa i dels seus càrrecs eclesiàstics totalment inoportunes i desafortunades. No parlaré ja del seu tractament del tema dels abusos sexuals per part de l'Església on -situant-se per damunt de l'estat de dret- opta per la penintència com a via de reparació. No m'aturaré tampoc en les seves recents paraules al Regne Unit on ha comparat ateisme i nazisme. No parlaré tampoc de la crida de Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, per desobeir la llei de l'avortament, llei que no obliga ningú sinó que reconeix un dret. La llista podria ser interminable...

Tinc clar que Ratzinger representa l’església catòlica responsable de no col•laborar en el repartiment de preservatius a l’Àfrica, la segregació a l’escola, condemnar l’avortament en qualsevol cas i oposar-se a la igualtat de drets de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. I també la llista podria seguir.

Vagi per endavant el meu respecte (i el del Consell Nacional d'ICV que ha aprovat una resolució sobre la visita) amb els cristians i cristianes de base que mostren públicament el seu desacord amb les actituds antidemocràtiques de la jerarquia eclesiàstica però el Papa que visita Barcelona les properes setmanes és un Papa que nega aquestes realitats i demana desobediència a les lleis de l'estat democràtic. Les de tots i totes siguem o no creients. Per aquest motiu està més que justificat que donem suport a la manifestació del 4 de novembre per rebutjar la seva visita.

Cementiri nuclear, sense por al compromís

2010-10-06T17:57:00.000+02:00

Tal i com ens havia demanat la Coordinadora Anticementiri Nuclear a tots els partits polítics, ICV ha fet un pas endavant i ha signat el compromís segons el qual rebutja l'ATC a Catalunya. El Joan Herrera ha estat taxatiu: "Si depèn d'ICV el cementiri no vindrà a Ascó". Potser és hora que el silenci de Mas i Montilla es trenqui i li diem de manera unitària a Zapatero que Catalunya -i especialment les nostres comarques- ja han pagat amb escreix la seva quota de solidaritat en el tema nuclear.

29 de setembre, vaga de la dignitat

2010-09-28T18:00:00.000+02:00

Article publicat al TOT Tarragona.cat

ICV-EUiA dóna suport a la vaga general del dia 29 de setembre, convocada pels sindicats contra la reforma laboral. Veiem com el Govern del PSOE, amb el suport de CiU, ha aprovat una reforma laboral injusta pels treballadors i treballadores perquè retalla els seus drets, i inútil per crear ocupació, perquè facilita l’acomiadament.

El Govern central, amb el suport habitual de CiU, ha fet un gir antisocial en la seva política econòmica: l’edat de jubilació als 67 anys, la congelació de les pensions, la reducció del sou dels empleats públics, apujar l’IVA. Ara, la reforma laboral i, de manera imminent, allargant el període de càlcul per tenir opció a una pensió... Sembla difícil que, després de tot això, Zapatero pugui tornar a mirar a la cara als treballadors.

Els mateixos que s’han beneficiat del model de la bombolla immobiliària, els especuladors, la CEOE i els bancs, reclamen ara una política de retallades, volen fer passar per l’adreçador a la majoria, als treballadors i treballadores, els autònoms i també les petites i mitjanes empreses. La vaga convocada per a aquest dimecres és la vaga dels que no han creat la crisi, però l’estan pagant. El govern del PSOE actua en nom dels mercats, i intenta argumentar que la retallada social seria impopular però necessària, perquè no hi ha alternativa. No és cert. No és veritat. Volen que ens resignem, que tinguem por. Però una retallada com la del PSOE d’ara no l’ha fet ningú més a Europa.

Sortir de la crisi no serà fàcil, ni ràpid. Però podem fer-ho amb idees que la dreta desconeix i el PSOE ha abandonat: una sortida a la crisi justa i solidària. Per dignitat, el 29 de setembre, tothom a la vaga!

Mauthausen, en la memòria i permanent reflexió

2010-09-22T21:18:00.000+02:00

Amb motiu de la inauguració de l'Exposició "“MAUTHAUSEN. L’UNIVERS DE L’HORROR” a la Sala Dolors Martí dels Serveis Territorials del Departament d'Interior, Participació i Relacions institucionals a Tarragona, unes reflexions que m'agradaria compartir amb tots i totes.

La brutalitat dels camps d’extermini nazis, és i ha de ser un tema de permanent reflexió ja què ens interroga sobre la condició humana, sobre com una societat en principi civilitzada pot esdevenir en una experiència històrica d’una inhumanitat absoluta. Però, aquesta reflexió que desitgem permanent, sovint enfoca el punt d’observació en la conducta i brutalitat exercida pel feixisme governant, que es centra en els anys de la segona guerra mundial; però en molt poques ocasions s’atenen les raons que van permetre aquesta barbàrie.
Breument vull centrar-me en aquest període previ a la Segona Guerra Mundial. La perversió dels camps d’extermini ens dona l l’oportunitat de constatar la decadència moral del poble que permeté, fins i tot per les urnes i amb l’esquer d’un discurs xenòfob, l’arribada al poder de Hitler i el partit nazi.

A gran trets el feixisme i la segona guerra mundial van ser conseqüència d’una gran crisi del capitalisme, la del crac del 29. La humanitat no va conèixer els camps d’extermini fins l’entrada en ells de les tropes aliades. Les democràcies occidentals portaren una política d’apaivagament suïcida davant de les agressions dels estats feixistes. L’abandonament de la II República amb la política de “no intervenció”, les concessions que arribaren als acords de Munic, on el conservador britànic Chamberlain i el francès Daladier oferiren en safata a Xtecoslovàquia; el desprestigi de la Societat de nacions davant l’agressió de Mussolini a Etiòpia (pensaven els demòcrates ingenus que aquest, Mussolini, no seguiria a Hitler a causa d’una discrepància menor sobre el futur d’Austria); o les quatre lleis de neutralitat imposades a Roosvelt pel aislacionista senat Nord Americà, que evità l’ajut als xinesos en la seva guerra amb el Japó imperialista, etc, etc, etc. La història va ser inevitable i l’horror d’aquell procés colpeix permanentment la humanitat.

Allò que millor explica el caràcter violent del feixisme ho tenim en els camps d’extermini. Com la desigualtat inherent al sistema capitalista la trobem en veure aflorar fenòmens en principi marginals, com els ghettos urbans a les nostre grans ciutats opulentes. I la crisi econòmica actual reforça un fenomen recurrent: el parany del racisme. La por i la incertesa pel futur genera un brou pervers: avui tenim la noticia de l’entrada de l’extrema dreta xenòfoba al parlament suec (el que era un paradigma de societat avançada i de l’estat del benestar); l’atac racista als gitanos romanesos pel president la la República Francesa; i per no anar tant lluny les passejades per Badalona dels líders del nacionalisme conservador i espanyol . En un moment de crisi el racisme esdevé reclam i cal actuar davant d’ell amb coratge i no caure amb els errors de les democràcies occidentals davant del feixisme.

Però en parlar dels camps d’extermini cal recordar també que Mauthausen també va voler exterminar la disidència política, i per això van morir i sofrir tants republicans catalans i espanyols, entre ells gent propera de les nostres contrades.
Per això m'agrada que aquest tipus d'actes serveixin també per reivindicar la seva memòria : van ser persones que saberen oposar-se, oferint les seves vides, a la barbàrie, què encara avui els què sobreviuen com la Neus Català , mantenen els seus principis i ideals essent per a tots i totes nosaltres un exemple perenne de dignitat.

Valors què fan ciutat vs fonamentalisme catòlic

2010-09-16T19:00:00.000+02:00

Aquest any, la Diada de Catalunya per a mi ha estat diferent, a més d’assistir com cada any als actes més institucionals, he tingut la sort de compartir amb l’alcalde, regidors/es, veïns i veïnes de Cambrils un esdeveniment especial.
En el Parc del Pescador, un espai emblemàtic de la ciutat, l’ajuntament ha instal•lat 5 monòlits senzills de ferro, associats a la data de l’11 de setembre i què representen valors què fan ciutadania. Cinc estructures què esdevenen espais de memòria democràtica i que fan pedagogia de ciutat donant noms als carrers què creuen el Parc i recordant d’alguna manera les darreres paraules de Salvador Allende abans de ser assassinat.
Els cinc espais són :
L’Alameda Salvador Allende
Torres Bessones Promenade
Avinguda de la Pau
Passeig Lluís Companys
Rambla 11 de setembre

Davant d’aquestes iniciatives què aposten per la convivència, pels valors laics i democràtics, què han d’impregnar la vida civil, les declaracions de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, membre de l’Opus Dei, cridant a la desobediència de la llei de l’avortament, em semblen encara més inadmissibles i em reforcen amb la necessitat de seguir lluitant per la verdadera laïcitat de l’estat i les institucions.

Amb veu de dona: la lluita per l'oportunitat de viure

2010-09-16T15:43:00.000+02:00

Tinc la sort i l'honor de conèixer la Carme Casas, una companya, amiga i mirall que exemplifica de manera magistral allò que ens transmet l'exposició i el treball "La lluita per l'oportunitat de viure. Les dones durant la segona República, la guerra, el franquisme i la construcció de la democràcia" que es pot veure fins el 29 de setembre al Centre de Lectura de Reus. Un treball fruit de la col·laboració entre el Memorial Democràtic i l'Institut Català de les Dones.
Com altres dones de la seva generació a la Carme li va tocar viure un període especialment intens de la nostra història (1931-1978) i precisament l'exposició és una proposta perquè aquestes dones parlin amb veu pròpia i ens relatin la seva experiència. Aquestes veus ens expliquen el pas d'un sistema de govern republicà que posà fi a la monarquia i que va crear un nou marc que va fer possible experimentar noves maneres de viure, tant personalment com col•lectivament, i que la guerra civil estroncà. Després de la llarga nit del franquisme, cal recordar que les dones també ens vam implicar activament per la construcció d'una nova societat, fet que sovint s'oblida. Des d'una visió democràtica i plural, és temps que recordem aquestes aportacions. Us convido, doncs, a que disfruteu d'unes fotos i uns textos que em semblen rellevants per conèixer la nostra pròpia història.

11-29 de setembre : decidim el futur.

2010-09-10T16:54:00.000+02:00

Article publicat 10 de setembre al diari Més de Tarragona

Celebrem aquest Onze de Setembre sota l’ombra ominosa de la sentència del Tribunal Constitucional que ens ha escapçat l’Estatut i ha clausurat de manera abrupta la via autonomista que, tots plegats, recorríem des dels temps de la transició. És legítim, doncs, preguntar-nos què cal fer ara. Des d’ICV-EUiA responem amb un mètode, i un objectiu: Tenim dret a decidir, i volem el federalisme d’un estat plurinacional. A parer nostre, les institucions catalanes han de presentar una proposta de reforma constitucional com la via més coherent per recuperar tot l’Estatut i resoldre l’encaix de Catalunya a l’Estat.

Si la resposta a obrir el procés de negociació de la reforma constitucional és negativa, les forces polítiques catalanes estaríem plenament legitimades per impulsar l’exercici del dret a decidir. Si en l’actual marc constitucional no és possible una sortida política, jurídica i constitucional a les legitimes reclamacions de la societat catalana s’haurà constatat la impossibilitat de resoldre el conflicte obert per la sentència a través dels mecanismes actualment previstos i serà necessari donar veu a la ciutadania per decidir el camí a emprendre. La decisió que prengui la ciutadania serà un mandat per al Parlament i el Govern de Catalunya que haurà de posar en marxa les actuacions polítiques i jurídiques necessàries per assolir els objectius fixats per la consulta popular. És cert, el dret a decidir alguns ho associen a la idea d’independència. Crec que és hora de començar a fer una lectura federal d’aquest dret. Federalisme i autodeterminació no poden ser conceptes oposats en tant que federalisme és democràcia i és autogovern.

Penso que el federalisme és el model que reflecteix millor el nostre país i la seva complexitat. Hi ha, a més, una “ètica del federalisme” que consisteix en el gust per la convivència dels qui són diversos i la passió pels projectes compartits. El federalisme no és només una tècnica política i jurídica, és un projecte que es basa en uns ideals i valors coherents. Uns ideals i valors radicalment democràtics: la llibertat, la solidaritat i la fraternitat, la tradició republicana i laica. Uns principis antics però plenament actuals i vàlids per fer compatible diversitat i unitat, en una Catalunya, en un Estat espanyol i en una Europa complexos i interdependents.

No és el moment de resignar-se, però tampoc resoldria res una fugida endavant exclusivament retòrica. Tocant de peus a terra, hem de saber articular la complexitat de l’estat i de la societat amb les nostres legítimes aspiracions, que no s’esgoten només en la qüestió nacional. Els partits polítics catalans som determinants al Congrés. Té sentit avui apuntalar les mesures econòmiques del PSOE que retallen drets socials, quan el mateix PSOE encara no ha concretat cap mesura per recuperar el nostre autogovern? ICV-EUiA va proposar a la resta de forces polítiques catalanes un acord perquè cap projecte de llei rellevant fos aprovat al Congrés fins que recuperéssim l'Estatut. CiU ens ha contestat permetent la congelació de les pensions i la reforma laboral.

És per això que celebrem l’Onze de Setembre invocant el dret a decidir, però sense oblidar que el 29 de setembre hi ha vaga general. La coincidència de la crisi amb l’atzucac nacional ens obliga a obrir un nou temps polític, on l’autodeterminació i les opcions d’esquerres han d’avançar plegades, si realment volem un futur millor.

La muntanya màgica

2010-08-24T18:51:00.000+02:00

He pogut gaudir d’un dies de muntanya i solitud a un dels meus espais màgics del Piri, a Ordesa. Feia un parell d’anys què no pujava i ja en tenia ganes així què amb la furgoneta m’hi vaig plantar a Torla amb la idea donar-me tota la canya possible i gaudir dels paisatges de calcària i aigua què aquí són magnífics.
El primer dia tenia la intenció de fer la Punta Tobacor, però una tempesta als Llanos de Millaris m’ho va impedir i vaig anar a protegir-me al saturat refugi de Goritz, descobrint amb alegria, què ara el porta una altra gent molt més amable. Vaig pensar què finalment tota la gent què gambem per aquelles terres estàvem de sort amb el canvi, doncs el què busquem en un refugi, justament, és això amabilitat, ajuda i un cop de ma.
El dia següent, pujar i baixar a la bretxa de Roland des de San Nicolas de Bujaruelo, una bona pallissa, fins al Coll, gairebé sola però del coll fins al refugi de Serradets allò era una processo, bàsicament de francesos, perquè a la seva vessant hi ha una pista què et deixa a dalt del coll. Em vaig alegrar que a la vessant espanyola el Pirineu segueixi tenint aquest punt més salvatge i inaccessible i sobretot em va fer il•lusió, què malgrat els avenços del canvi climàtic, aquest any les glaceres estaven conservades, fins i tot la de darrera del Taillon, què no havia vist a l’agost mai tan gran i plena.
Però el miratge d’enguany, degut a la climatologia, no ens pot fer oblidar la fragilitat d’aquests ecosistemes, per això contemplant la bellesa de la paret de Gavarnie a part d’emocionar-me se’m van refermar les conviccions polítiques i l’empenta de lluitar perquè els nostres fills i nets i tot@s @ls què vindran puguin també fruir-ne.

A-27 Valls- Montblanc, aquesta si és una carretera necessària per al territori.

2010-08-13T15:20:00.000+02:00

Ja pensava participar en la manifestació convocada aquest diumenge a Montblanc per demanar què el Ministerio de Fomento reprengui les obres de l’A 27 en el tram Valls-Montblanc, tot i què semblava que al final aquesta era una de les obres indultades.
Els companys d’ERC amb l’alcalde al davant tampoc van tirar enrera i vaig pensar què nosaltres també havien d’estar més quan aquesta havia estat una obra què es va començar a moure quan l’Andreu Mayayo era alcalde de Montblanc i una de les poques del territori que des d’ICV veiem necessàries.
La sorpresa ha estat avui en sentir les declaracions del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal què ha passat de l’optimisme al pessimisme en menys d'una setmana i ha mostrat el seu escepticisme respecte el compromís de Madrid de reprendre infraestructures que s’havien suspès per controlar el dèficit. Ha dit clarament què fins què no vegi la represa al BOE no es creurà al president Zapatero.
Ostres !! si això ho diu en Nadal, xungo així què ara si què me’n vaig cap a Montblanc a la mani i he invitat a traves del facebook què més gent s’hi apunti, perquè aquesta batalla no és d’ERC sinó de tota le gent què volem un territori més reequilibrat, què volem veure el túnel del Coll de l’Illa i com facilitem la mobilitat a la gent de la Conca . De la resta d’A 27 també ho tenim molt clar, no cal matxacar el territori ni duplicar infrastructures, tenim l’AP -2 per tant “LLIBREREM EL PEATGE” i rendibilitzem d’una manera sostenible una via, què ara té un us minoritari.
Com què encara crec amb la força de la gent, amb la societat civil què no es vol donar per vençuda, confio què aquesta força farà recapacitar el Ministre Pepiño !!!

Cementiri, perill i pobresa.

2010-08-11T19:21:00.000+02:00

Article publicat a
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 08-08-2010 Pàgina 7

Sabem que, malgrat l'aparent unanimitat de les forces del Parlament, el projecte d'instal·lar un cementiri nuclear a Ascó té partidaris a casa nostra. Aquestes persones invoquen sovint raons econòmiques per justificar una opció tan discutible com perillosa. El cementiri (ells en diuen magatzem temporal) de residus nuclears crearia suposadament llocs de treball i reactivaria l'activitat d'un municipi i d'una comarca actualment en regressió.

Juntament amb la CANC i mitjançant el Partit Verd Europeu, ICV va facilitar la visita a la Ribera d'Ebre de dos representants de la localitat de Gorleben (Baixa Saxònia, Alemanya), on ja fa 30 anys que gaudeixen d'un magatzem temporal similar a aquell amb el qual alguns ens voldrien obsequiar. Martin Donat, president de la Comissió d'Energia Nuclear del districte de Lüchow-Dannenberg, i Hans Werner Zachow, portaveu de la l'Associació Agrícola de Gorleben, ens van explicar la realitat quotidiana en un entorn rural nuclearitzat. Segons ells, les tres dècades d'existència d'aquesta instal·lació atòmica no han servit per frenar la despoblació del territori. La planta ha creat alguns llocs de treball per a la població local, oferint-los feines de jardineria o de guardes de seguretat, però no ha estat capaç d'oferir mai feines de més qualificació. De manera que no ha servit per frenar l'èxode cap a la ciutat. I els llocs de treballs indirectes? No hi ha aparegut cap altra indústria, ni vinculada al cementiri ni a cap altra activitat. L'arribada del cementiri ha creat un efecte de desertització industrial. Ningú no s'arrisca a fer una inversió important al costat dels residus radioactius.

I l'agricultura, que al cap i a la fi era la forma de vida tradicional de la regió? Doncs tampoc no ha notat, encara, els beneficis del magatzem. Des que les deixalles nuclears de tot el país fan via cap a Gorleben, els seus productes agropecuaris no tenen sortida al mercat. Vet aquí una denominació d'origen en sentit negatiu. I aquesta negativitat ha afectat també el valor patrimonial dels habitatges i els terrenys de la zona, que ha experimentat una caiguda important a causa de la mala imatge que el cementiri irradia.

Una altra qüestió és la incertesa de la temporalitat, ja que existeixen tots els protocols d'entrada dels residus, però en canvi no hi ha cap protocol de sortida. Per això ens van advertir que la zona que aculli el cementiri de residus en superfície té totes les probabilitats per acabar acollint el cementiri subterrani definitiu.

Tot això, i més coses, ens van dir els representants de Gorleben, mentre el debat sobre el magatzem temporal d'Ascó sembla que hagi desaparegut de l'agenda de l'actualitat del nostre país. Nosaltres ens temem que aquest silenci tingui motivacions electoralistes. No seria lògic que el govern central, que ja té massa fronts oberts a Catalunya, volgués ara endarrerir l'anunci fins que passin els comicis? Si la decisió d'enviar a Ascó tots els residus de l'Estat ja està presa, hi tenen un interès personal a mantenir la discreció. Després, esperen que qualsevol actuació en aquest sentit tingui un cost polític menor.

ICV-EUiA insta totes les forces que es comprometin a no donar suport a qualsevol govern que instal·li el cementiri nuclear a Catalunya. Pensem que un compromís d'aquestes característiques, adoptat públicament abans d'anar a votar, seria molt aclaridor respecte a les veritables intencions dels partits. Nosaltres ja ho hem dit, i ho repetim. No al cementiri nuclear. Ni a les Terres de l'Ebre, ni enlloc.

ICV Reus, obrint un nou capítol

2010-07-26T11:08:00.000+02:00

El dia 22 de juliol vaig assistir a l'assemblea dels companys i companyes d'ICV Reus. Amb aquesta trobada es culminava un procés que, en alguns moments, ha estat difícil o complicat, però necessari. Nosaltres que volem radicalitat democràtica en el nostre país hem de ser els primers en aplicar-la a casa nostra.No ens fan por els debats, ni la comparació d'idees i mètodes, ni la pluralitat. Aquestes són maneres per situar-nos de la millor manera possible per dur a bon terme les nostres polítiques.
Des d'aquí, agraeixo a la comissió gestora -que personalitzo en els companys Quim Besora i el Toni Puig- la seva feina que encarna els millors valors de la nostra organització. La seva feina ens ha permès avançar en el camí d'una prova que no serà fàcil: les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquesta tardor.Un camí en el que em sento acompanyada per molta gent.
Fa unes setmanes, el Joan Herrera deia que el futur està més obert que mai i a nosaltres ens correspon traslladar a la ciutadania la convicció que amb més transparència, amb més radicalitat democràtica i amb exigències fermes de debò, hi ha sortida d'esquerres a la crisi. Una sortida d'esquerres vinculada al catalanisme popular, a les polítiques socials i a la sostenibilitat.
I em sento satisfeta que els companys i companyes de Reus ens hagin marcat el camí que farà possible que jo mateixa, el Jaume Forcadell i el Salvador Queralt (com a mínim)portem la nostra veu al Parlament de Catalunya.

El cabdal ecològic del riu Gaia més a prop

2010-07-23T21:05:00.000+02:00

El dia 22 de juliol d’enguany és un dia important per al nostre territori perquè el consell d’administració de l’Agència Catalana de l’Aigua ha aprovat l’acord amb Repsol destinat a l’establiment d’uns cabals ambientals en el tram baix del riu Gaià, en el marc del Pla Sectorial de Cabals de Manteniment de les conques internes de Catalunya, aprovat el 13 de juliol de 2006.

L’establiment d’aquests cabals de manteniment en el tram final del riu Gaià farà possible una correcta ordenació dels usos, que els faci compatibles amb la conservació i el manteniment d’una bona qualitat ambiental, i serà l'inici de la rehabilitació ambiental que ha de permetre assolir l'objectiu de bon estat del tram final del riu Gaià.

Cal tenir en compte que des de l’entrada en funcionament de la presa del Catllar, durant el setembre de 1977, el riu Gaià havia patit una reducció del seu cabal de manteniment.
L’acord contempla que l’Agència substituirà la reducció de l’aprofitament d’aigua de l’embassament del Catllar amb l’aportació d’aigua regenerada provinent de la depuradora de Vila-seca-Salou i Tarragona.

Amb la signatura d’aquest conveni es garantirà un cabal ambiental i la millora progressiva dels ecosistemes fluvials.

Aquesta és una mostra més del compromís d’ICV amb les polítiques de sostenibilitat ambiental i amb les demandes del territori, també palesa l’esforç què realitzem des de les conselleries on governem per complir les nostres propostes electorals.

Una reforma laboral profundament de dretes

2010-07-07T22:01:00.000+02:00

Article publicat al Diari de Tarragona el dilluns 5 de juliol

Fa pocs dies, el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, va reconèixer que la reforma laboral no servirà per crear ocupació. Corbacho admetia, i això és impressionant, que es tractava, més aviat, de generar confiança entre els mercats. Perquè ens entenguem, el que aquest senyor confessava és que l’únic objectiu d’aquesta reforma consisteix a abaratir l'acomiadament.
Davant d’això, no cal dir que ICV-EUiA s’oposa a una reforma laboral que va en detriment dels drets dels treballadors i les treballadores, no solament perquè els exposa més a l’acomiadament, si no també perquè obre la porta a decisions unilaterals per part de l’empresa en temes com ara la retribució, la durada de la jornada laboral i els horaris. Aquesta ocurrència del govern Zapatero, a més, reduirà notablement el superàvit del Fons de Reserva de la Seguretat Social (sí, el superàvit) cosa que segurament utilitzaran, després, per argumentar la reforma de les pensions. És així com ells mateixos creen les situacions d’escassetat que volen “resoldre” amb més retallades.
A sobre de tot això, la reforma representa un nou menyspreu envers els serveis públics, apostant per una major privatització dels serveis d’ocupació per la via de donar més importància a les empreses de treball temporal. I encara més, converteix la tasca de “oferir i trobar feina” en un negoci, obligant els treballadors a pagar de la seva butxaca el cost del “servei” que facin les agències de col•locació privades amb ànim de lucre.
A ICV-EUiA pensem que abans que qualsevol reforma laboral, cal afrontar la reforma del sistema financer i la reforma del sector energètic, perquè, només així, s'iniciarà el camí cap el canvi de model econòmic imprescindible per sortir de la crisi i crear ocupació.

El Parc Cultural del Baix Gaia

2010-06-30T22:51:00.000+02:00

TORREDEMBARRA 28 DE JUNY DE 2010

Vaig estar a la sessió de retorn del procés participatiu per al desenvolupament del projecte d’acció turística anomenat Parc Cultural del Baix Gaia en el qual han participat els ajuntaments: d’Altafulla, el Catllar, Creixell, la Nou de Gaia, la Pobla de Montornès, Renau, la Riera de Gaia, Roda de Bara, Salomo Torredembarra i Vespeia de Gaia i què ha estat liderat pel CC del Tarragonès i l’Institut comarcal d’Ocupació i desenvolupament econòmic ICODE conjuntament amb l’Agrupació de Municipis Turístics del Baix Gaia i amb una subvenció de la D.G. de Participació Ciutadana.

Metodològicament ha estat un procés impecable en tant què ha volgut anar més enllà de la presentació de la informació elaborada per un comitè tècnic i va preveure una fase deliberativa amb tots els agents econòmics, socials, culturals, és a dir amb la societat civil del territori per tal de què a través del debat i discussió es poguessin incorporar i posar en valor les diferents propostes i visions.

Si els processos participatius quan es desenvolupen en una sola administració o organisme ja són complexes, la complexitat s’incrementa quan hi ha diferents institucions implicades i cal un treball en xarxa què implica un major grau de coordinació i de treballar el consens, però per això mateix aquest procés per se, independentment dels resultats, què que han estat molt reeixits, ja té molt de valor i qualitat democràtica.

La voluntat d’un territori per treballar conjuntament més enllà de les diferències polítiques, econòmiques, generant sinèrgies per tal d’oferir una proposta unitària què posi en valor allò que cadascú té diferent , però també aquells trets que li confereixen unitat i personalitat, és un exercici intel•ligent de generositat i de visió estratègica de futur, virtuts què sovint manquen en la política quotidiana a casa nostra.

Per això crec què seria bo què seguissin treballant en aquesta línia, per què a més avui més què mai cal entendre què el patrimoni natural, cultural, etnogràfic a part de ser un bé preuat que cal preservar és un factor de primer ordre de desenvolupament econòmic i de creació d’ocupació i tal com estan les coses aquesta ha de ser una de les principals tasques de les administracions públiques per tal de garantir el benestar dels ciutadans i la cohesió social.
Estic convençuda què la variada oferta turística de platja i d’interior del Camp de Tarragona s’enriquirà i guanyarà potencial i competitivitat amb la incorporació del Parc Cultural del Baix Gaia i què les persones què viuen a la subcomarca del Baix Gaia tindran més motius, a partir del coneixement, per estimar i gaudir de la seva terra.

Intervenció a la 1 Assemblea de Refundacion de la Izquierda

2010-06-30T21:55:00.000+02:00

Fuenlabrada 26 de juny de 2010
Buenos días, compañeros y compañeras, en primer lugar gracias por invitarnos a participar en la Asamblea de Refundación de Izquierda Unida y de la izquierda alternativa y comprometida con los valores de justicia social, equidad, radicalidad democrática, ecología y sostenibilidad , feminismo , en definitiva con los valores de transformación social.

Dejadme también que me presente, me llamo Hortènsia Grau y fui escogida en la 9ena Asamblea Nacional de mi partido, vicepresidenta responsable del área de formación, y es en representación de ICV qué me dirijo a vosotros i vosotras. Pero también milito y vivo en una tierra que entiende mucho de luchas compartidas con otras gentes cercanas, la batalla por la nueva cultura del agua y contra el trasvase del Ebro o por las energías renovables, para el cierre de las nucleares y la no instalación de un cementerio en Asco y Vandellós o por la seguridad de las personas frente a una industria petroquímica, como supongo que algunos habréis adivinado os hablo de Tarragona.

Como muchos debéis saber ICV formamos, en Catalunya, una coalición estable con EUiA, una coalición que nos ha permitido plantar cara a la derecha, marcar diferencias en el seno del gobierno tripartito de progreso del que formamos parte . Una coalición en la qué creemos firmemente , que es una experiencia de buena práctica y la demostración de que las izquierdas transformadoras deben impulsar la unidad de acción frente el neoliberalismo de los mercados, la crisis y los recortes de los derechos de los trabajadores i trabajadoras.

Se ha hablado mucho del origen de la crisis económica, pero es que es necesario hacerlo porque aunque la crisis tiene un origen internacional y sea sobretodo una crisis financiera en España y Catalunya es específica i diferenciada, porque también fue diferenciado nuestro crecimiento económico
Durante los años del llamado “ milagro español” el crecimiento de nuestra economía se baso en sectores de escaso valor añadido, bajos salarios, ocupación precaria , un sistema financiero que destino el ahorro a la especulación inmobiliaria y unos consumos intensivos del suelo y los recursos naturales ( sea el agua o sea la energía).
El monocultivo del ladrillo, semilla de la crisis inmobiliaria ha sido la evidencia más clara, nos ha machacado el territorio, ha desviado el ahorro hacia la especulación en vez de hacia la inversión productiva y teniendo los ritmos mas elevados del mundo de construcción, ha dificultado o impedido el acceso a la vivienda a amplios sectores de la población.
El resultado: depredación del territorio y contribución al cambio climático, baja productividad y poca competitividad, un alto endeudamiento de las familias y las empresas ( equivalente al PIB español : 1 billón de euros) y una incapacidad crónica de redistribución de la riqueza. Unos pocos se hacían muy ricos, la mayoría se hipotecaba y unos cuantos quedaban al margen, así es que en Catalunya, por ejemplo, durante el boom económico la pobreza seguía creciendo llegando en el 2004 al 18 %.

Nosotros ya lo denunciábamos entonces, con la misma convicción que ahora, ya éramos críticos con este modelo de crecimiento frágil, injusto y insostenible. En aquellos momentos de crecimiento tocaba hacer los deberes para acercar nuestra economía a la de nuestro entorno pero no lo hicimos ni en presión fiscal ni en gasto social.
Podemos decir que ha sido la política económica errática de ZP la qué nos ha llevado a la situación actual de déficit público. Nosotros ICV-EUiA ya hace más de dos años que advertíamos al gobierno del PSOE que con la política de cheques y rebajas fiscales a las rentas más altas se estaban malgastando los recursos. Al final del 2007 el mismo Gobierno alardeaba de un superávit de 30.000 M€ y en vez de trabajar para combatir la crisis económica que ya se anunciaba y garantizar el nivel de ingresos públicos suficientes para dotar a la ciudadanía de los servicios básicos de calidad y cubrir las nuevas demandas sociales causadas por la crisis, ha regalado los recursos públicos a las rendas más altas.

Esta forma de actuar improvisada y autoritaria es también la expresión de una profunda crisis política y de un importante déficit democrático pues son decisiones tomadas de espaldas a la ciudadanía y a los agentes sociales, a los que además ahora se intenta desprestigiar.
Pero además el Gobierno del estado ha querido hacer la traslación directa del modelo a los gobiernos autonómicos y locales, corresponsabilizando a éstos de sus errores y esto ha sido especialmente injusto en el caso del govern de la Generalitat, qué llevaba tiempo practicando otra política económica más austera sin tentaciones de la política de cheques y de rebajas fiscales que si han hecho otros gobiernos autonómicos del PP especialmente pero también del PSOE. Pero también lo es en el caso de la mayoría de los gobiernos locales, que en todo este periodo de tiempo han tenido que asumir una serie de competencias sin la financiación correspondiente y mayoritariamente sin entrar en el jugo populista de rebajar los tributos.

Durante este mes de mayo hemos visto como el gobierno de ZP por Real Decreto y gracias a la abstención de la derecha catalana, CIU, aprobaba una serie de medidas para reducir el déficit público que han sido el inicio de una serie de reformas profundamente antisociales y regresivas laboralmente y suponen el mayor ataque al débil estado del bienestar que tanto costó conquistar.
Los recortes del Decretazo son injustos socialmente porque cargan los costes de la crisis sobre los sectores más débiles de la sociedad. Congelar las pensiones, cuando actualmente la pensión media es de 776 € , recortar los salarios públicos cuando un gran número de estos son mileuristas o eliminar la retroactividad de la ley de dependencia, etc son medidas todas enfocadas a la contención del gasto , que tendrán un efecto negativo sobre el consumo y la creación de ocupación, pero además són regresivas laboralmente porque rompen con el derecho a la negociación colectiva y con los avances legales del Estatuto Básico del empleado público.
Estas medidas junto con las de la reforma del mercado laboral se situan en la lógica del discurso que enfoca la crisis como un problema del mercado laboral, conscientes ( en palabras del propio ministro Corbacho )que esta reforma no servirá para crear ocupación.
¿Para qué entonces: para calmar a los poderosos, para abaratar el despido, para favorecer los intereses empresariales i desmontar los derechos de los trabajadores desprestigiando de pasada a los sindicatos que los defienden
Pero además esta reforma laboral reducirá notablemente el superávit i el Fondo de Reserva de la Seguridad Social, elemento que será utilizado por el Gobierno para arremeter el último ataque al Estado del bienestar la Reforma de las Pensiones.
Desde ICV creemos que más que una reforma laboral lo que hace falta es una reforma empresarial, en el sentido de la necesidad de una nueva cultura empresarial que apueste por la ocupación de calidad, la formación y la innovación para impulsar un nuevo modelo productivo competitivo y que ponga en valor el papel de los sindicatos y las patronales en el gobierno de la organización del trabajo, apostando por profundizar en la democracia económica , es decir, en la participación de los trabajadores en la dirección de las empresas.

Junto con esa reforma empresarial, ahora las reformas prioritarias para salir de la crisis, todos colectivamente, para cambiar hacia un nuevo modelo económico son para ICV:

La reforma del sector financiero, que de respuesta a la falta de crédito y liquidez que ha sido una de las causas de destrucción de empleo, que fije un impuesto sobre las transacciones financieras tipo Tobin o Robin Hood, que acabe con los paraísos fiscales, que restablezca la primacía de la política sobre las finanzas y de la democracia sobre el mercado

Una reforma fiscal que luche contra el fraude fiscal, contra le economía sumergida cifrada en el 23 %, que grave las rendas más altas, que establezca nuevos impuestos sobre la riqueza, que elimine los privilegios de las SICAV y otras sociedades de inversión, que modifique el IVA gravando los bienes de consumo de lujo, que desarrolle la fiscalidad ambiental, no entendida cono pagar más sino diferente en función de ,lo que se contamine.

Una reforma energética que incremente la eficiencia del sector, que invierta en renovables adelantándose al pick oil, generando ocupación en la economía verde, reduciendo la dependencia exterior,…

Delante de la vieja economía representada por el gobierno de ZP, por la CEOE, por el PP, por CIU, delante de unas propuestas injustas, que quieren hacer pagar la crisis a los más débiles, que demonizan a los sindicatos, hay que movilizarse, ICV estaremos en las calles el día 30 de junio, el 29 de septiembre apoyando la huelga general, al lado de los sindicatos, de las plataformas ciudadanas, a vuestro lado y de la mano de todos y todas los que creemos que “otra salida de la crisis es posible “ que “otro mundo más justo, es posible” y que más allá del PSOE hay una izquierda capaz de transformar y construir un país más vivible para nosotros y los que vendrán.

La feminització de la política ?

2010-06-18T21:16:00.000+02:00

Encara què no ho sembli aquesta foto pertany al darrer Consell de Direcció dels representants del govern de la Generalitat a Tarragona, presidit pel delegat de govern, consell què varem fer a Falset i en el què varem fer balanç de la feina feta al Priorat.
Encara què no ho sembli, teníem punts de vista bastant diferents sobre si era necessari haver asfaltat tants camins rurals , per arribar a les finques o realitzar determinades infraestructures viàries.
Però malgrat les diferències fruït dels posicionaments ideològics també diferents què mantenim els tres socis de govern, hi ha la voluntat de millorar i fer avançar el nostre territori i sobretot de cercar l’enteniment, des de la crítica constructiva i fins i tot des del riure ( sincer) .
Governar entre tres, evidentment és més complex, però també més ric i té el valor afegit d’obligar a tothom a escoltar, mediar, pactar, consensuar, relativitzar, acceptar la diferència... valors més necessaris que mai en temps de discursos absoluts.

Ni chicha, ni limoná y tiramos pa atras

2010-06-17T16:38:00.000+02:00

Amb la suggerent veu del Victor Jara de fons, les imatges ben triades donen compte de la deriva cap a la dreta del govern Zapatero i de què hi ha altres fòrmules més justes, equitatives i d'esquerres per sortir de la crisi.

El Vendrell , el burca i la meva amiga Helena

2010-06-13T22:29:00.001+02:00

A la fotografia de portada de l’edició del Punt de Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, de dissabte, es veu a l’Helena Arribas, vella i apreciada companya de lluites als MRPs, passar dignament per davant del xenòfob Josep Anglada, què somriu i la mira.
L’escena es produïa al Ple de l’Ajuntament del Vendrell què va aprovar amb el suport de CIU, PP , PxC i ERC la moció què prohibeix l’ús del burca i el nicab als equipaments municipals.
Amb aquesta falsa polèmica torna al centre de l’arena política el discurs racista i xenòfob, el discurs de la por a la diferència, el discurs islamofòbic què practica obertament PxC, davant el silenci còmplice del PP i CIU.
Crec què ni a l’Helena i a mi no ens agrada què les dones portin burca, nicab o qualsevol peça què els hi redueixi la seva llibertat de moviments i la seva plenitud per estar en el mon i comunicar-se, però sabem què amb aquesta prohibició a les 5 dones del Vendrell i a d’altres,de ciutats –on prosperin mocions similars- les estem condemnant a la invisibilitat total i a no poder rebre l’ajut i el suport necessari, per a què renunciïn a aquestes peces opressives.
Tan de bo Helena, la resta de companys i companyes teves del PSC i dels pobles propers, com Cunit, entenguin què aquesta no és la via per ajudar a aquestes dones i llurs companys a alliberar-se d’una interpretació fonamentalista de la religió islàmica i tots plegats dirigim la mirada cap als imans i altres líders religiosos i comunitaris, què exerceixen un control social i personal què dificulta molt els processos d’integració ( com li ha passat a la Fàtima, per exemple).
Espero què la teva acció i la dels teus companys de consistori, sigui la pauta a seguir pel teu partit en d’altres ajuntaments de la demarcació. Creus què soc massa optimista ?

NOU ESPAI “DOLORS MARTÍ"

2010-06-06T18:44:00.000+02:00

Aquest dimecres 3 de juny per fi varem inaugurar la nova sala polivalent dels SSTT del Departament d’Interior, inaugurar i nomenar saldant així un deute de la ciutat i de la democràcia envers una dona.
Hem nomenat la sala “Dolors Martí” , la única dona què va exercir un càrrec públic a Tarragona durant la guerra civil, concretament va ser delegada del Departament d’Economia de la Regió III amb capital a Tarragona i què abastava les comarques de l’Alt Camp ,Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf, i Tarragonès.
Però perquè posar el nom d’una dona a un espai públic ?
Per què la Dolors Martí ?
La Dolors Martí, va ser una dona del poble, nascuda a Tivissa, filla d’una família obrera i amb molts germans, va ser capaç d’escapar del seu destí i construir la seva vida, dona d’un mestre què tampoc va entendre el seu “empoderament” i lluitadora del PSUC què acabaria morint a l’exili per defensar la República i els valors què aquesta encarnava.
Explicar breument això en una placa, en un espai públic de la ciutat, és recuperar la memòria democràtica, és fer pedagogia de ciutat i contribuir a que la ciutat esdevingui educadora, eduqui per la democràcia, per l’equitat de gènere. Però és també visibilitzar el paper de les dones a la història, és construir la història amb majúscules a partir de les històries individuals, de vegades anònimes, dels qui fidels als seus ideals, fidels a la voluntat majoritària del poble es van oposar al feixisme, a la dictadura, de vegades fins la mort.
La Dolors Martí, va morir a l’exili, a Bordeus, amb Catalunya al cor i ha calgut què, després d’alguns intents frustrats de recuperar la seva memòria, sigui una altra dona -també delegada del govern de la Generalitat, també d’un partit hereu del PSUC i comptant amb tot el suport del Departament què representa a Tarragona- la què li fes el lloc què es mereix a la ciutat.
Gràcies Jordi Piqué ( responsable de l’Arxiu de Tarragona) perquè sense el teu excel•lent treball de recerca sobre la Dolors, no ho hagués pogut fer.

La batalla pel Delta de l'Ebre

2010-05-31T00:02:00.000+02:00

Avui he acompanyat a la gent de la PDE a la manifestació que havien convocat a Barcelona, juntament amb altres plataformes ecologistes i de defensa del territori, sota el lema “ L’Ebre sense cabals és la mort del Delta . RIUS AMB AIGUA: RIUS VIUS”. Tots els presents demanem al Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino que fixi d’una vegada per totes el cabal ecològic què cal preservar. També s’ha denunciat les 400.000 hectàrees potencials de regadiu què implicarien una extracció d’aigua molt per sobre del què el riu pot sostenir.
La insuficiència de cabal és una greu amenaça per al delta, un ecosistema únic al nostre territori i què ja avui està en retrocés.
Hem de lluitar al costat del territori i dels moviments ecologistes per fer complir la Directiva Marc de l’Aigua i salvar aquest espai del nostre país únic, un espai de colors, olors especials i diferents en cada època de l’any. Un espai on la gent és valenta, generosa i solidària

A Europa no estem sols

2010-05-27T12:07:00.000+02:00

No som les úniques persones què creiem què hi ha una altra manera de sortir de la crisi, què no podem imposar als països més febles del sud d’Europa, primer Grècia, ara Espanya i Portugal unes condicions què recauen sobre els més febles i no imposen cap control ni sacrifici als què més tenen, escoltant a l’eurodiputat Daniel Cohn Bendit, m’he sentit una mica més acompanyada.

Per la tolerància i la convivència

2010-05-26T20:42:00.000+02:00

Constatem amb preocupació l’augment dels episodis d’intolerància que es viuen al nostre país. Com és sabut, el Partit Popular de Badalona no va tenir cap escrúpol a l’hora d’editar uns fulletons relacionant immigració i delinqüència, atacant especialment el col•lectiu de gitanos romanesos. Al mateix temps, a la ciutat de Vic es viu la polèmica promoguda per CiU a l’entorn del projecte de denunciar les persones sense papers que s’empadronin. No contents amb això, des del PP animen els seus regidors a presentar mocions a tots els ajuntaments per denunciar els sense papers. Sant Andreu de Llavaneres és el primer municipi català on ha prosperat aquesta trista proposta, amb el suport de CiU. Assistim, doncs, a un seguit de una maniobres mesquines per esgarrapar vots del grup xenòfob Plataforma per Catalunya, una actitud irresponsable i impròpia de forces polítiques que aspiren a governar el país. De fet, si les persones immigrants poguessin votar, partits com CIU i PP no gosarien plantejar algunes de les propostes que fan avui.

Perquè el perill no són només els partits d’extrema dreta. El perill creix quan les idees de l’extrema dreta són assumides per altres forces polítiques, que contribueixen així a legitimar principis racistes. El més absurd de tot plegat és que tothom sap que la divisió real de la nostra societat la provoquen les desigualtats socials i no el lloc de naixement de les persones. La dreta vol enfrontar treballadors contra treballadors en funció de l’origen, per amagar el conflicte real: una crisi econòmica provocada pel sistema financer i les polítiques neoliberals, que està provocant una greu fractura en forma d’atur massiu i increment del risc d’exclusió social.

Cal que ens malfiem d’aquells que ens acusen de caure en el “bonisme” al tractar el tema de la immigració. És bonisme defensar la igualtat de drets i de deures de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya?
És bonisme defensar la integració de les persones immigrants a partir del respecte per la diversitat?
És bonisme exigir més inversió social i més atenció als barris per garantir drets i evitar qualsevol tipus de confrontació per l’accés als serveis?
És bonisme plantejar una política d’immigració basada en la regulació i ordenació dels fluxos migratoris per evitar la immigració clandestina, les xarxes de tràfic de persones i l’economia submergida ?

Més que bonisme, això és realisme i sentit de país. És defensar un model d’integració que a Catalunya ha tingut èxit i què ens ha fet més forts com a societat. Si nosaltres som bonistes, també ho eren tots els partits catalans i catalanistes que als anys setanta defensaven què és català qui viu i treballa a Catalunya i què som un sol poble.

NO a AQUESTES mesures de reajustament econòmic

2010-05-21T00:07:00.000+02:00

Llegeixo les mesures què ha pres aquesta tarda el Consell de Ministres recollides al Decret Llei i les declaracions dient què són necessàries i imprescindibles i què requereixen l'esforç col.lectiu.
El problema és què res d'això és cert, perquè de moment l'únic esforç és el dels treballadors/es i el dels sectors més febles, jubilats,depenents... Però a més el què és imprescindible a més de reduir les despeses és augmentar els ingressos i amb aquestes mesures això encara és més difícil.
Nosaltres no ens podem deixar arrastrar per aquesta deriva neolliberal què ha prés el PSOE al dictat dels mercats, nosaltres hem de traçar clarament quines líníes no traspassarem i de quines mesures ni som, ni volem ser corresponsables, amb lleialtat però amb valentia.
Hem de poder construir un altre full de ruta per a Catalunya, més just i equitatiu, però també més eficient i què respongui a les espectatives què la ciutadania té d'un govern d'esquerres. Aquest és ara el nostre repte i el nostre compromís.

“LA CRISI L’HAN DE PAGAR ELS QUE L’HAN PROVOCAT”

2010-05-13T20:50:00.000+02:00

Declaracions davant les mesures d’ajustament econòmic anunciades pel govern central

Hortènsia Grau, cap de llista per Tarragona d’ICV-EUiA, ha sortit al pas aquest matí davant l’anunci, per part del govern central, de mesures d’ajustament econòmic que retallen drets socials i capacitat adquisitiva de pensionistes i ciutadans. Grau considera “inacceptables” les intencions del govern, perquè “la crisi l’ha de pagar els que l’han provocat”.

Segons la dirigent ecosocialista, “aquesta crisi no l’han creat ni els treballadors i treballadores ni els pensionistes. El problema no son ni els salaris ni les pensions, ni tampoc les modalitats de contractació. La crisi l’ha provocat l’especulació financera i immobiliària, i si el govern vol actuar, que faci reformes urgents al mercat financer i immobiliari. Amb l’establiment d’un impost sobre les transaccions financeres, per exemple, s’obtindrien més recursos que amb les mesures contra els treballadors que ara es volen aprovar, i s’aturarien també les transaccions de curt termini que tenen finalitats purament especulatives. És, doncs, una qüestió de voluntat política, i no veig que el govern central estigui actuant com hauria de fer-ho un govern d’esquerres”

Grau ha afegit que aquesta situació “demostra el fracàs de les polítiques econòmiques neoliberals. El fonamentalisme de mercat ha generat un creixement especulatiu sense regles on tot queda subordinat al poder econòmic. Ara volen que tothom en pagui les conseqüències, i això no pot ser”.

MOBILITZAR LES ESQUERRES

2010-04-28T10:14:00.000+02:00

Article publicat al Diari de Tarragona, secció Línea Abierta el 27 d'abril de 2010

Una característica definitòria de la coalició ICV-EUiA consisteix a voler mobilitzar la gent d’esquerres per fer polítiques d’esquerres. Nosaltres, per tant no volem acontentar a tothom, ni renunciem a les nostres idees i propostes per guanyar vots. És important recordar això en un moment en què hi ha forces polítiques que disfressen de “centre” el que de vegades només és flirteig amb la dreta. I CIU disfressa de “centre” el que són polítiques de dretes amb totes les lletres. La qüestió és que el centre no existeix. El “centre” és un eufemisme. Quan alguns diuen centre és perquè amaguen la seva timidesa, mentre que CIU amaga les seves veritables intencions: fer polítiques clarament de dretes.

Reivindiquem la honestedat en la política, i la claredat. Nosaltres no enganyem ningú ni disfressem les nostres intencions: volem el suport de la gent per fer polítiques d’esquerres i ecologistes. Apujar els impostos als rics per redistribuir la riquesa és d’esquerres. Defensar l’estabilitat a la feina i els drets laborals és d’esquerres. Exigir als bancs i caixes transparència, més controls, més inspeccions, i també que donin més crèdits a les empreses, és d’esquerres. Demanar igualtat de drets de ciutadania és d’esquerres. Defensar una major despesa pública per a ajudar als qui més dificultats estan tenint amb la crisi és d’esquerres. Proposar mesures contra l’especulació i la corrupció és d’esquerres.

ICV-EUiA és l’única formació que defensa clarament una sortida d’esquerres a la crisi. I també reivindiquem el govern d’esquerres a Catalunya perquè demostra que hi ha una manera d’enfrontar la crisi diferent de com la proposa CIU. En aquesta cursa cap al centre hi ha forces que sembla que vulguin amagar l’acció del govern d’esquerres. Precisament pel seu contingut clarament d’esquerres. Doncs per ICV-EUiA és motiu d’orgull: perquè s’ha dialogat i acordat amb els agents socials pactes i mesures per sortir de la crisi, perquè s’ha augmentat el pressupost d’R+D, perquè s’han augmentat els ajuts al lloguer, perquè s’han augmentat les beques menjadors i la Renda Mínima d’Inserció, perquè s’ha fet una aposta per millorar el finançament de les PIMES, entre d’altres qüestions.

Amb les enquestes a la mà, hi ha qui pot pensar que la manera d’aconseguir uns bons resultats és disputar-li els vots del centre a CIU. A ICV-EUiA creiem que no és pas així, sinó que el que hem de fer com a força d’esquerres no és disputar el centre, sinó mobilitzar els votants d’esquerres. No es pot acontentar tothom: cal prendre partit. No es pot acontentar als poderosos i als treballadors, no es pot acontentar als banquers i als qui tenen una hipoteca, no es pot acontentar als rics i als qui no arriben a final de mes. Aquí cal prendre partit, els poderosos ho saben i bé opten per la dreta. La clau és la mobilització. No hi ha res que no puguem aconseguir amb una ciutadania d’esquerres i ecologista activa i mobilitzada. Ben al contrari, quan es vol agradar a tothom no s’acaba agradant a ningú.

Intervenció al Consell Nacional d'ICV

2010-04-14T16:34:00.000+02:00

Bon dia , crec què ja tots i totes em coneixeu però deixeu-me què avui què esteu a casa nostra em presenti com l’Hortènsia, l’Horte com em diuen els amics, la pròxima diputada d’ICV_EUIA per Tarragona, tot un honor i repte que assumeixo amb il•lusió, amb força i valentia, valors dels companys i companya que m’han precedit.

Tarragona, el Camp i les Terres de l’Ebre, el nostre territori el vostre sud, ha estat i és avui escenari de les lluites del futur, de les lluites per transformar radicalment el model econòmic i de desenvolupament què ha estat fins ara dominant i què ha generat la crisi econòmica, ecològica i social . ( Una crisi què ens deixa a la demarcació més 71.000 persones aturades, 180 expedients de regulació d’ocupació.

I és l’escenari de les lluites del futur ,
Per què els reptes què tenim avui al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre són els reptes de Catalunya, la nostra lluita, les nostres propostes i les nostres solucions locals , son les què també faran possible un nou Pacte Social Verd global ( Green New Deal)

Deixeu-me què us digui quins són no ordenades per la seva importància però potser si per la significativitat que tenen en aquest moment :

La lluita contra la instal•lació del cementiri nuclear a Ascó , és l’expressió local de la lluita antinuclear i per un canvi de model energètic què potencií les energies renovables, amb un pla pont de tancament de les centrals nuclears què generi llocs de treball en nous sectors econòmics què no tornin a hipotecar el territori, com ho va fer la instal•lació de les nuclears a Ascó i Vandellòs.
Sols nosaltres , al costat dels moviments socials i ecologistes , al costat de les plataformes ciutadanes, al costat del territori podrem impedir que el senyor Sabater del PSC i el senyor Felip Puig de CIU acabin ballant un minuet sobre l’ATC.

La lluita per continuar impulsant la nova cultura de l’aigua, un compromís que ha eliminat l’amenaça dels transvasaments de l’Ebre o del Roina què és el fruit d’una gestió integral de l’aigua amb mesures d’estalvi i eficiència , de reutilització d’aigües de les depuradores de Vila-seca i Tarragona què ens permetrà abastir la indústria i alliberar cabdals dels rius.

Per què hem fet molta feina , aprovant el Pla de cabals de manteniment dels rius , però hem d’anar més enllà i garantir els cabals ambientals dels nostres rius , del Francolí i del Gaià, una vella reivindicació dels moviments ecologistes i plataformes del territori, als què hem acompanyat en aquest procés. I plantant cara als poderosos, a les grans empreses què durant molts anys se’ls ha permès externalitzar els costos ambientals i maximitzar els seus beneficis a costa de la degradació de la vida natural i el paisatge dels entorns fluvials.
Sabem, sabeu què si la dreta si CIU torna a governar tornarà a deixar-los les mans lliures, tornaran a imposar les lleis del mercat què ja sabem a qui beneficien.
A la CHE també li exigirem aquest cabal ambiental per a què l’Ebre tingui garantida la vida en el tram final del riu.

Per una planificació sostenible del territori, perquè mireu mentre tots els partits polítics han estat immersos en una discussió bizantina sobre els noms i les capitalitats, sobre si Reus o Tarragona, dient a cada ciutat allò què alguns sectors socioeconòmics volien escoltar , fent electoralisme i per tant degradant el debat polític
ICV- EUIA hem estat la única força què hem rebutjat entrar en aquest debat estèril per als problemes reals de la gent, els únics què hem fet el mateix discurs a Reus i a Tarragona, un discurs polític i no de lleialtats primordials, què sempre acaba sent perillós pel què té d’excloent i sectari.

Per què no ens interessa la política de campanar, ja fa temps que varem interioritzar la glocalització i per què sabent que vivint a la segona àrea metropolitana del país la nostra lluita s’ha de dirigir a articular aquesta conurbació a aconseguir la connectivitat a través del transport públic, a limitar els creixements desmesurats i desordenats , a protegir les zones agràries i els corredors biològics i hem fet els deures introduint esmenes tant al Pla Territorial del Camp com al Pla Nacional d’infraestructures, en el què hem apostat per potenciar el ferrocarril, per un verdader sistema de rodalies al Camp, per la millora de la mitja distància al Camp i a l’Ebre.
I també encara ens queda molt per fer i ho farem i com no pot ser d’altra manera al costat dels moviments socials que com la Plataforma ciutadana de defensa del ferrocarril públic i de qualitat avui fa un viatge reivindicatiu Reus – l’Arboç en el què participen molts companys i companyes nostres, entre ells la nostra cap de llista i futura regidora a l’Ajuntament de Tarragona Arga Sentis.

Però la planificació del nostre territori passa també per un reequilibri territorial i dels sectors productius què no ens imposi, per exemple, un projecte com el Logis Penedès, un CIM què no compta ni amb el consens territorial i què planteja importants dubtes de viabilitat ambiental i d’impacte en un territori ja trinxat per la superposició d’infraestructures i el creixement urbanístic desordenat dels darrers anys què es palesa amb un escampall d’urbanitzacions pels turons i serres amb tota la problemàtica de serveis i comunitària derivada què aquest model urbanístic comporta.

Un reequilibri i una diversificació de l’activitat econòmica a partir de sectors que ja avui estan generant ocupació a Tarragona, com ho demostra l’informe de l’EPA del 4rt trimestre del 2009 , sectors com l’estalvi i l’eficiència energètica, la rehabilitació d’habitatges, els serveis de proximitat , el turisme sostenible i jo voldria afegir un què tot i no aparèixer avui , ha de ser un objectiu la progressiva transformació de l’actual indústria petroquímica per complir amb els estàndards mediambientals i caminar cap a la generació d’una indústria més neta i sostenible.

Em deia el company Jaume Forcadell de les Terres de l’Ebre , què avui amb la nostra presència en el govern d’esquerres està molt a prop de compensar-se el deute històric amb les Terres de l’Ebre, però que encara queda molta feina per a fer i què no volen seguir sent notícia per les nuclears o la contaminació química del riu i jo afegeixo: Jaume és que no només a l’Ebre al Camp també ICV - EUIA volem i lluitarem per tenir quelcom més que indústries que empudeguin l’aire dels barris obrers, monocultiu de centres logístics i un litoral de ciment per al turisme de masses.

Aportarem, com hem fet, fins ara propostes valentes, difícils ( perquè ens ho posen molt difícil) per sortir d’aquesta crisi creant ocupació de qualitat, mantenint i ampliant els drets socials i polítics de totes les persones que viuen i treballen a casa nostra i ho faré des de l’ètica i l’honestedat trets de la nostra formació però també des de la meva condició de dona.

Us encoratjo a seguir lluitant a mobilitzar-vos a comprometre-us per canviar aquest model, per a què puguem continuar i amb més força les polítiques d’esquerres què hem aportat al govern durant aquestes dues legislatures, per a què puguem continuar plantant cara a la dreta per supera la crisi econòmica i social amb un nou model més equitatiu, just i solidari què posi en el centre de l’arena política el benestar integral de les persones.
Els i les candidates soles no ho podrem fer, us necessitem a tots i totes però estic convençuda que ho aconseguirem.

Participació i diàleg

2010-04-06T19:09:00.000+02:00

Article publicat al Diari de Tarragona, a la pàgina d'Opinió Secció Línea Abierta 6 d'abril de 2010

A Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i alternativa considerem la participació com un tret d’identitat, tant de la nostra coalició com de la nostra acció de Govern, perquè estem convençuts que la major implicació de la ciutadania en la presa de decisions millora la qualitat de les propostes polítiques, combat la desafecció i, en definitiva, enriqueix la democràcia. Com que ens preocupa tot allò que afecta a la societat catalana ens hem plantejat engegar un procés participatiu ampli, amb propostes que ens permetin abordar els reptes i canvis necessaris en els diversos àmbits; política econòmica i treball, sostenibilitat i medi ambient, drets socials, autogovern... Adreçant-se a les seus d’ICV-EUiA o entrant al web www.joanherrera.cat tothom que ho desitgi pot dir la seva, participar en el nostre procés de presa de decisions i elaboració del nou programa de la coalició.

Avui, el gran repte és superar la crisi, creant ocupació, defensant i ampliant els drets socials i lluitant contra el canvi climàtic. Per això ICV-EUiA proposa un nou acord social i verd, per impulsar el canvi de model econòmic. Un acord per crear nous llocs de treball: amb el canvi de model energètic, promovent l’estalvi, l’eficiència i les energies renovables, superant la dependència del petroli i amb l’objectiu de tancar les nuclears; el canvi de model productiu amb més innovació tecnològica; la rehabilitació d’habitatges i l’ecoeficiència, el transport públic, la gestió responsable i amb criteris ecològics de l’aigua i dels residus i del sòl, i promovent el dret a la formació dels treballadors i les treballadores al llarg de la vida. Un acord per crear nous llocs de treball per atendre els drets de ciutadania, en l’atenció a la dependència, les escoles bressol, la salut, l’educació i la cultura. Un acord per promoure la plena igualtat de dones i d’homes en tots els camps.

Estem convençuts que és des de l’esquerra que hem de liderar el canvi cap a un nou model econòmic i ecològic socialment just. No podem tornar enrere cap a les polítiques conservadores, socialment injustes i ambientalment anacròniques. Cal donar un nou impuls a les polítiques d’esquerres i ecologistes per sortir de la crisi, i ho volem fer, com no pot ser d’una altra manera, cercant la implicació de la gent que comparteix els valors de la justícia social i l’ecologisme, i cercant el diàleg amb la ciutadania, amb els sindicats, amb els empresaris, amb les organitzacions socials, les entitats ecologistes i les del tercer sector... Perquè només cercant la participació dels agents implicats –els col•lectius i les persones- aconseguirem els canvis necessaris per afrontar una sortida de la crisi amb garanties.

Recuperant la memòria al carrer

2010-03-22T20:56:00.000+01:00

Ahir a l’Aleixar un petit poble del Baix Camp, vaig tenir la sort d’assistir a un merescut homenatge, a una conquesta democràtica d’un espai públic, perquè com diu l’Andreu Mayayo “... en els llibres d’història està present tothom, però a l’espai públic només poden estar presents les persones què varen defensar i lluitar pels valors democràtics”.
Ahir a una plaça de l’Aleixar es va posar una placa per recordar a Ramon Trilles Anguera, “Ramon Valent” el seu nom de guerra, perquè en Ramon era un militant del PSUC, tothom ho sabia. Un militant de base que mai va ostentar càrrecs de representació institucional (no va ser regidor, per exemple) però va ser un militant important, recordaven companys seus com oferí el seu mas per que en ell tingués lloc el Congrés Nacional de les Joventuts Comunistes. Com tot s’acaba sabent, encara que ell no en fes gala: en una detenció d’un joves de les Joventuts Comunistes que foren torturats a la comissaria de Reus, el Ramon Valent va amagar, enterrant-ho al tros, multicopistes i propaganda. Ahir em deia la filla que fa poc quan van fer obres al mas, encara van trobar material.

Ramon Valent era un pagès, i va desenvolupar una tasca sindical persistent a la Unió de Pagesos, també va mantenir un compromís social amb el seu poble, amb l’Aleixar, com a president del Casal: organitzant concerts de Raimon, de Quico Pi de la Serra, de la Trinca, etc.

L’acte d’ahir diumenge és una mostra més del compromís d’aquest govern en la recuperació de la memòria democràtica arreu del nostre país, n’hi ha moltes més i amb més ressò mediàtic com la inauguració el dissabte de l’edifici del Memorial Democràtic a Barcelona, però és la suma de totes aquestes accions el què li dona força i credibilitat al gran projecte de recuperació de la memòria.