dissabte, 9 de juny del 2012

El PP promou el conflicte lingüístic

Article publicat al  Diari de Tarragona i altres mitjans locals el 6 de juny de 2012

Com si no tinguessin coses més importants a fer, ara que governen l’Estat, el PP ha dut fa uns dies al Parlament de Catalunya una moció sobre el que ells anomenen “bilingüisme”. Pretenien, ni més ni menys, que la nostra cambra legislativa “garantís el bilingüisme en tots els usos orals i escrits (...) eliminant d’aquesta manera l’ús preferent del català en compliment del mandat estatutari i constitucional”. Pretenien també que ens sotmetéssim, plegats, a un altre reguitzell de restriccions -totes del mateix estil- redactades i pensades per limitar la presència de la nostra llengua en tots els àmbits, garantit per descomptat una sobredimensió de l’altra llengua oficial que s’afegiria al gran predomini que ja gaudeix a hores d’ara.

Ha estat un intent més, sortosament no reeixit, de continuar tibant la corda i de crear conflicte i polèmica allà on no n’hi ha, erosionant de retruc uns drets lingüístics i nacionals, els nostres, que no aconsegueixen posar-se fora de l’abast de les tisores de l’Estat i la seva deriva recentralitzadora. Per molt que ho intentin vestir amb arguments enganyosos, les últimes actuacions del PP en aquest àmbit no pretenen crear seguretat jurídica, com tampoc tenen per objectiu millorar la convivència de les llengües a l’administració. El que volen, de fet, és desenvolupar pel seu compte les darreres sentències del TSJC i el Tribunal Suprem contra el català, les quals s’afegeixen a la brutal càrrega contra l’Estatut duta a terme , el 2010 pel Tribunal Constitucional.

No cal dir que a ICV acatem, encara que no compartim, totes aquestes sentències i entrebancs. I, al mateix temps, considerem que no tenen cap legitimitat, com no té cap  legitimitat la composició del Tribunal Constitucional que va donar el tret de sortida a aquesta nova ofensiva. És un error que la llei permeti a un órgan jurisdiccional pronunciar-se sobre afers que han estat prèviament sotmesos a referèndum i aprovats majoritàriament, perquè es crea un conflicte entre la sobirania veritable, la dels ciutadans i ciutadanes, i una altra de fictícia o delegada, que és la que pretenia representar un tribunal esquarterat, esbiaixat ideològicament i amb el mandat esgotat.

I ara, el PP s’aprofita d’aquesta circumstància per insistir i tornar a insistir en un model lingüístic que topa frontalment amb el que ha establert la Generalitat amb l’ampli suport de la ciutadania i les forces polítiques. Hi ha, com no és gens difícil d’endevinar, un problema de fons que va molt més enllà de la llengua o llengües que parlem. Es tracta aquí de la tràgica indefinició de l’estat autonòmic, de l’absència d’un model clar i dels processos de recentralització que s’han engegat per no haver de reconèixer la pluralitat nacional, cultural i idiomàtica de l’Estat espanyol. És en les aigües tèrboles d’aquest riu que el PP s’ha posat a pescar, i com que no ho vol reconèixer no es cansa de repetir-nos que ho fa per garantir la seguretat jurídica i la integritat de les dues llengües oficials. Res més lluny de la veritat perquè, malauradament, podem veure el resultat de totes aquestes polítiques als altres territoris de parla catalana on sí que governa el PP. Allí es nega fins i tot el nom de la llengua, i òbviament no es dóna la idíl·lica convivència que aquí ens volen pintar.

Si el PP actués de bona fe, la qüestió es podria resoldre molt fàcilment. N’hi hauria prou que els populars es comprometessin a acceptar totes les disposicions de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 que no han estat expressament declarades inconstitucionals. Fins i tot amb aquestes escorrialles, l’actual model lingüístic quedaria garantit i blindat. I amb l’afegitó, gens anecdòtic, que estem parlant d’un text votat afirmativament per la immensa majoria de la població. Per què no ho fan? Perquè han triat, amb ple coneixement de causa, apostar per l’estratègia de la tensió. En el moment que patim una gravíssima crisi econòmica i social, en el moment que la situació és més delicada que mai, el PP opta per alimentar el conflicte sense aportar ni un sol element constructiu. No és estrany, que a Europa no els facin confiança. Nosaltres, tampoc.

dimecres, 6 de juny del 2012

L’atrafegada vida d’una diputada del territori d’un grup petit però valent o de com Asterix va resistint a l’aldea gala.


Foto a la Plaça la Font de Tarragona 22 maig 2012
Escric aquestes línies, no perquè tingui un moment de respir, suposo que com teràpia i justificació amb mi mateixa per l’estat de semiabandonament en que tinc darrerament aquest blogg.
Què voleu què us digui companys, per escriure es necessita temps i certa tranquil·litat d’esperit i no tenir altres urgències i és un error perquè potser , de vegades,  l’urgent no ens deixa treballar amb allò important i  acabem apagant focs, què al final poden ser d’encenalls o fins i tot de vanitats.

L’esclavatge , més enllà de la feina parlamentària i organitzativa, què suposa piular al twitter anar mantenint el facebook, respondre correus és també una trava a l’hora de poder dedicar-me al blogg, en el meu cas s’afegeix a més que el trajecte des de Perafort  ( Estació Camp de Tarragona) fins Barcelona és curt i què si em trobo altres parlamentaris què venen de Lleida o també de Tarragona comentem la situació o aprofitem per avançar feina.

El cert és què des del 14 de maig què vaig penjar la tertúlia de Catalunya Radio sobre els correbous, tema per cert d’actualitat amb la proposta de Reglament del Departament a la qual ICV-EUiA hem presentat al·legacions, fins avui han passat moltes coses sobre les què m’hagués agradat escriure.

Visites al territori, algunes programades i altres, desgraciadament forçades com la feta a Rasquera per l’incendi que va cremar 3.000 hectàrees de la Serra de Cardo, el primer dels nostres fòrums territorials fet a Tarragona i en el que vàrem poder confrontar amb la societat civil alternatives polítiques i nous models, intervencions en diferents Comissions del Parlament i una especialment grata a la Facultat de Pedagogia de la Universitat Autònoma, manifestacions al carrer per retallades educació, viatge llampec a Madrid per parlar de la Política Agrària Comunitària i finalment Brussel·les amb en  Raul Romeva i el Grup Verd ALE. Debats totes intensos, converses, propostes, trobades amb la gent i les ganes de poder escriure sobre algun d’aquests temes però no trobar l’espai-temps per a fer-ho. De totes formes sigui d’una forma o d’altra em comprometo amb mi mateixa i amb les persones què teniu la voluntat de llegir-me a anar-ne parlant si no de totes aquestes qüestions si de les què pugui, en la mesura què pugui.


  © Blogger templates Brooklyn by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP