dimecres, 30 de juny del 2010

El Parc Cultural del Baix Gaia

TORREDEMBARRA 28 DE JUNY DE 2010

Vaig estar a la sessió de retorn del procés participatiu per al desenvolupament del projecte d’acció turística anomenat Parc Cultural del Baix Gaia en el qual han participat els ajuntaments: d’Altafulla, el Catllar, Creixell, la Nou de Gaia, la Pobla de Montornès, Renau, la Riera de Gaia, Roda de Bara, Salomo Torredembarra i Vespeia de Gaia i què ha estat liderat pel CC del Tarragonès i l’Institut comarcal d’Ocupació i desenvolupament econòmic ICODE conjuntament amb l’Agrupació de Municipis Turístics del Baix Gaia i amb una subvenció de la D.G. de Participació Ciutadana.

Metodològicament ha estat un procés impecable en tant què ha volgut anar més enllà de la presentació de la informació elaborada per un comitè tècnic i va preveure una fase deliberativa amb tots els agents econòmics, socials, culturals, és a dir amb la societat civil del territori per tal de què a través del debat i discussió es poguessin incorporar i posar en valor les diferents propostes i visions.

Si els processos participatius quan es desenvolupen en una sola administració o organisme ja són complexes, la complexitat s’incrementa quan hi ha diferents institucions implicades i cal un treball en xarxa què implica un major grau de coordinació i de treballar el consens, però per això mateix aquest procés per se, independentment dels resultats, què que han estat molt reeixits, ja té molt de valor i qualitat democràtica.

La voluntat d’un territori per treballar conjuntament més enllà de les diferències polítiques, econòmiques, generant sinèrgies per tal d’oferir una proposta unitària què posi en valor allò que cadascú té diferent , però també aquells trets que li confereixen unitat i personalitat, és un exercici intel•ligent de generositat i de visió estratègica de futur, virtuts què sovint manquen en la política quotidiana a casa nostra.

Per això crec què seria bo què seguissin treballant en aquesta línia, per què a més avui més què mai cal entendre què el patrimoni natural, cultural, etnogràfic a part de ser un bé preuat que cal preservar és un factor de primer ordre de desenvolupament econòmic i de creació d’ocupació i tal com estan les coses aquesta ha de ser una de les principals tasques de les administracions públiques per tal de garantir el benestar dels ciutadans i la cohesió social.
Estic convençuda què la variada oferta turística de platja i d’interior del Camp de Tarragona s’enriquirà i guanyarà potencial i competitivitat amb la incorporació del Parc Cultural del Baix Gaia i què les persones què viuen a la subcomarca del Baix Gaia tindran més motius, a partir del coneixement, per estimar i gaudir de la seva terra.

Intervenció a la 1 Assemblea de Refundacion de la Izquierda


Fuenlabrada 26 de juny de 2010
Buenos días, compañeros y compañeras, en primer lugar gracias por invitarnos a participar en la Asamblea de Refundación de Izquierda Unida y de la izquierda alternativa y comprometida con los valores de justicia social, equidad, radicalidad democrática, ecología y sostenibilidad , feminismo , en definitiva con los valores de transformación social.

Dejadme también que me presente, me llamo Hortènsia Grau y fui escogida en la 9ena Asamblea Nacional de mi partido, vicepresidenta responsable del área de formación, y es en representación de ICV qué me dirijo a vosotros i vosotras. Pero también milito y vivo en una tierra que entiende mucho de luchas compartidas con otras gentes cercanas, la batalla por la nueva cultura del agua y contra el trasvase del Ebro o por las energías renovables, para el cierre de las nucleares y la no instalación de un cementerio en Asco y Vandellós o por la seguridad de las personas frente a una industria petroquímica, como supongo que algunos habréis adivinado os hablo de Tarragona.

Como muchos debéis saber ICV formamos, en Catalunya, una coalición estable con EUiA, una coalición que nos ha permitido plantar cara a la derecha, marcar diferencias en el seno del gobierno tripartito de progreso del que formamos parte . Una coalición en la qué creemos firmemente , que es una experiencia de buena práctica y la demostración de que las izquierdas transformadoras deben impulsar la unidad de acción frente el neoliberalismo de los mercados, la crisis y los recortes de los derechos de los trabajadores i trabajadoras.

Se ha hablado mucho del origen de la crisis económica, pero es que es necesario hacerlo porque aunque la crisis tiene un origen internacional y sea sobretodo una crisis financiera en España y Catalunya es específica i diferenciada, porque también fue diferenciado nuestro crecimiento económico
Durante los años del llamado “ milagro español” el crecimiento de nuestra economía se baso en sectores de escaso valor añadido, bajos salarios, ocupación precaria , un sistema financiero que destino el ahorro a la especulación inmobiliaria y unos consumos intensivos del suelo y los recursos naturales ( sea el agua o sea la energía).
El monocultivo del ladrillo, semilla de la crisis inmobiliaria ha sido la evidencia más clara, nos ha machacado el territorio, ha desviado el ahorro hacia la especulación en vez de hacia la inversión productiva y teniendo los ritmos mas elevados del mundo de construcción, ha dificultado o impedido el acceso a la vivienda a amplios sectores de la población.
El resultado: depredación del territorio y contribución al cambio climático, baja productividad y poca competitividad, un alto endeudamiento de las familias y las empresas ( equivalente al PIB español : 1 billón de euros) y una incapacidad crónica de redistribución de la riqueza. Unos pocos se hacían muy ricos, la mayoría se hipotecaba y unos cuantos quedaban al margen, así es que en Catalunya, por ejemplo, durante el boom económico la pobreza seguía creciendo llegando en el 2004 al 18 %.

Nosotros ya lo denunciábamos entonces, con la misma convicción que ahora, ya éramos críticos con este modelo de crecimiento frágil, injusto y insostenible. En aquellos momentos de crecimiento tocaba hacer los deberes para acercar nuestra economía a la de nuestro entorno pero no lo hicimos ni en presión fiscal ni en gasto social.
Podemos decir que ha sido la política económica errática de ZP la qué nos ha llevado a la situación actual de déficit público. Nosotros ICV-EUiA ya hace más de dos años que advertíamos al gobierno del PSOE que con la política de cheques y rebajas fiscales a las rentas más altas se estaban malgastando los recursos. Al final del 2007 el mismo Gobierno alardeaba de un superávit de 30.000 M€ y en vez de trabajar para combatir la crisis económica que ya se anunciaba y garantizar el nivel de ingresos públicos suficientes para dotar a la ciudadanía de los servicios básicos de calidad y cubrir las nuevas demandas sociales causadas por la crisis, ha regalado los recursos públicos a las rendas más altas.

Esta forma de actuar improvisada y autoritaria es también la expresión de una profunda crisis política y de un importante déficit democrático pues son decisiones tomadas de espaldas a la ciudadanía y a los agentes sociales, a los que además ahora se intenta desprestigiar.
Pero además el Gobierno del estado ha querido hacer la traslación directa del modelo a los gobiernos autonómicos y locales, corresponsabilizando a éstos de sus errores y esto ha sido especialmente injusto en el caso del govern de la Generalitat, qué llevaba tiempo practicando otra política económica más austera sin tentaciones de la política de cheques y de rebajas fiscales que si han hecho otros gobiernos autonómicos del PP especialmente pero también del PSOE. Pero también lo es en el caso de la mayoría de los gobiernos locales, que en todo este periodo de tiempo han tenido que asumir una serie de competencias sin la financiación correspondiente y mayoritariamente sin entrar en el jugo populista de rebajar los tributos.

Durante este mes de mayo hemos visto como el gobierno de ZP por Real Decreto y gracias a la abstención de la derecha catalana, CIU, aprobaba una serie de medidas para reducir el déficit público que han sido el inicio de una serie de reformas profundamente antisociales y regresivas laboralmente y suponen el mayor ataque al débil estado del bienestar que tanto costó conquistar.
Los recortes del Decretazo son injustos socialmente porque cargan los costes de la crisis sobre los sectores más débiles de la sociedad. Congelar las pensiones, cuando actualmente la pensión media es de 776 € , recortar los salarios públicos cuando un gran número de estos son mileuristas o eliminar la retroactividad de la ley de dependencia, etc son medidas todas enfocadas a la contención del gasto , que tendrán un efecto negativo sobre el consumo y la creación de ocupación, pero además són regresivas laboralmente porque rompen con el derecho a la negociación colectiva y con los avances legales del Estatuto Básico del empleado público.
Estas medidas junto con las de la reforma del mercado laboral se situan en la lógica del discurso que enfoca la crisis como un problema del mercado laboral, conscientes ( en palabras del propio ministro Corbacho )que esta reforma no servirá para crear ocupación.
¿Para qué entonces: para calmar a los poderosos, para abaratar el despido, para favorecer los intereses empresariales i desmontar los derechos de los trabajadores desprestigiando de pasada a los sindicatos que los defienden
Pero además esta reforma laboral reducirá notablemente el superávit i el Fondo de Reserva de la Seguridad Social, elemento que será utilizado por el Gobierno para arremeter el último ataque al Estado del bienestar la Reforma de las Pensiones.
Desde ICV creemos que más que una reforma laboral lo que hace falta es una reforma empresarial, en el sentido de la necesidad de una nueva cultura empresarial que apueste por la ocupación de calidad, la formación y la innovación para impulsar un nuevo modelo productivo competitivo y que ponga en valor el papel de los sindicatos y las patronales en el gobierno de la organización del trabajo, apostando por profundizar en la democracia económica , es decir, en la participación de los trabajadores en la dirección de las empresas.

Junto con esa reforma empresarial, ahora las reformas prioritarias para salir de la crisis, todos colectivamente, para cambiar hacia un nuevo modelo económico son para ICV:

La reforma del sector financiero, que de respuesta a la falta de crédito y liquidez que ha sido una de las causas de destrucción de empleo, que fije un impuesto sobre las transacciones financieras tipo Tobin o Robin Hood, que acabe con los paraísos fiscales, que restablezca la primacía de la política sobre las finanzas y de la democracia sobre el mercado

Una reforma fiscal que luche contra el fraude fiscal, contra le economía sumergida cifrada en el 23 %, que grave las rendas más altas, que establezca nuevos impuestos sobre la riqueza, que elimine los privilegios de las SICAV y otras sociedades de inversión, que modifique el IVA gravando los bienes de consumo de lujo, que desarrolle la fiscalidad ambiental, no entendida cono pagar más sino diferente en función de ,lo que se contamine.

Una reforma energética que incremente la eficiencia del sector, que invierta en renovables adelantándose al pick oil, generando ocupación en la economía verde, reduciendo la dependencia exterior,…

Delante de la vieja economía representada por el gobierno de ZP, por la CEOE, por el PP, por CIU, delante de unas propuestas injustas, que quieren hacer pagar la crisis a los más débiles, que demonizan a los sindicatos, hay que movilizarse, ICV estaremos en las calles el día 30 de junio, el 29 de septiembre apoyando la huelga general, al lado de los sindicatos, de las plataformas ciudadanas, a vuestro lado y de la mano de todos y todas los que creemos que “otra salida de la crisis es posible “ que “otro mundo más justo, es posible” y que más allá del PSOE hay una izquierda capaz de transformar y construir un país más vivible para nosotros y los que vendrán.

divendres, 18 de juny del 2010

La feminització de la política ?


Encara què no ho sembli aquesta foto pertany al darrer Consell de Direcció dels representants del govern de la Generalitat a Tarragona, presidit pel delegat de govern, consell què varem fer a Falset i en el què varem fer balanç de la feina feta al Priorat.
Encara què no ho sembli, teníem punts de vista bastant diferents sobre si era necessari haver asfaltat tants camins rurals , per arribar a les finques o realitzar determinades infraestructures viàries.
Però malgrat les diferències fruït dels posicionaments ideològics també diferents què mantenim els tres socis de govern, hi ha la voluntat de millorar i fer avançar el nostre territori i sobretot de cercar l’enteniment, des de la crítica constructiva i fins i tot des del riure ( sincer) .
Governar entre tres, evidentment és més complex, però també més ric i té el valor afegit d’obligar a tothom a escoltar, mediar, pactar, consensuar, relativitzar, acceptar la diferència... valors més necessaris que mai en temps de discursos absoluts.

dijous, 17 de juny del 2010

Ni chicha, ni limoná y tiramos pa atras

Amb la suggerent veu del Victor Jara de fons, les imatges ben triades donen compte de la deriva cap a la dreta del govern Zapatero i de què hi ha altres fòrmules més justes, equitatives i d'esquerres per sortir de la crisi.

diumenge, 13 de juny del 2010

El Vendrell , el burca i la meva amiga Helena





A la fotografia de portada de l’edició del Punt de Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, de dissabte, es veu a l’Helena Arribas, vella i apreciada companya de lluites als MRPs, passar dignament per davant del xenòfob Josep Anglada, què somriu i la mira.
L’escena es produïa al Ple de l’Ajuntament del Vendrell què va aprovar amb el suport de CIU, PP , PxC i ERC la moció què prohibeix l’ús del burca i el nicab als equipaments municipals.
Amb aquesta falsa polèmica torna al centre de l’arena política el discurs racista i xenòfob, el discurs de la por a la diferència, el discurs islamofòbic què practica obertament PxC, davant el silenci còmplice del PP i CIU.
Crec què ni a l’Helena i a mi no ens agrada què les dones portin burca, nicab o qualsevol peça què els hi redueixi la seva llibertat de moviments i la seva plenitud per estar en el mon i comunicar-se, però sabem què amb aquesta prohibició a les 5 dones del Vendrell i a d’altres,de ciutats –on prosperin mocions similars- les estem condemnant a la invisibilitat total i a no poder rebre l’ajut i el suport necessari, per a què renunciïn a aquestes peces opressives.
Tan de bo Helena, la resta de companys i companyes teves del PSC i dels pobles propers, com Cunit, entenguin què aquesta no és la via per ajudar a aquestes dones i llurs companys a alliberar-se d’una interpretació fonamentalista de la religió islàmica i tots plegats dirigim la mirada cap als imans i altres líders religiosos i comunitaris, què exerceixen un control social i personal què dificulta molt els processos d’integració ( com li ha passat a la Fàtima, per exemple).
Espero què la teva acció i la dels teus companys de consistori, sigui la pauta a seguir pel teu partit en d’altres ajuntaments de la demarcació. Creus què soc massa optimista ?

diumenge, 6 de juny del 2010

NOU ESPAI “DOLORS MARTÍ"




Aquest dimecres 3 de juny per fi varem inaugurar la nova sala polivalent dels SSTT del Departament d’Interior, inaugurar i nomenar saldant així un deute de la ciutat i de la democràcia envers una dona.
Hem nomenat la sala “Dolors Martí” , la única dona què va exercir un càrrec públic a Tarragona durant la guerra civil, concretament va ser delegada del Departament d’Economia de la Regió III amb capital a Tarragona i què abastava les comarques de l’Alt Camp ,Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf, i Tarragonès.
Però perquè posar el nom d’una dona a un espai públic ?
Per què la Dolors Martí ?
La Dolors Martí, va ser una dona del poble, nascuda a Tivissa, filla d’una família obrera i amb molts germans, va ser capaç d’escapar del seu destí i construir la seva vida, dona d’un mestre què tampoc va entendre el seu “empoderament” i lluitadora del PSUC què acabaria morint a l’exili per defensar la República i els valors què aquesta encarnava.
Explicar breument això en una placa, en un espai públic de la ciutat, és recuperar la memòria democràtica, és fer pedagogia de ciutat i contribuir a que la ciutat esdevingui educadora, eduqui per la democràcia, per l’equitat de gènere. Però és també visibilitzar el paper de les dones a la història, és construir la història amb majúscules a partir de les històries individuals, de vegades anònimes, dels qui fidels als seus ideals, fidels a la voluntat majoritària del poble es van oposar al feixisme, a la dictadura, de vegades fins la mort.
La Dolors Martí, va morir a l’exili, a Bordeus, amb Catalunya al cor i ha calgut què, després d’alguns intents frustrats de recuperar la seva memòria, sigui una altra dona -també delegada del govern de la Generalitat, també d’un partit hereu del PSUC i comptant amb tot el suport del Departament què representa a Tarragona- la què li fes el lloc què es mereix a la ciutat.
Gràcies Jordi Piqué ( responsable de l’Arxiu de Tarragona) perquè sense el teu excel•lent treball de recerca sobre la Dolors, no ho hagués pogut fer.

  © Blogger templates Brooklyn by Ourblogtemplates.com 2008

Back to TOP